EL JARDÍ

Si no fos pel jardí, ja seria ben morta. Morta per dins, vull dir. Com una ceba, que es podreix pel cor i es va estovant, capa a capa, fins que fa aquella pudor d'un groc llefiscós, que se't fica al nas i te l'emportes per tot arreu.
El primer que faig, cada dia, és olorar les roses. Enfonso el nas, ben endins, i ensumo aquella fragància dolça, càlida, com de vellut, que gairebé embafa. En tinc de vermelles, de grogues, de blanques i unes que no saps massa de quin color són, però que recorden els grills de la taronja sanguina. Sempre m'ha agradat cuidar els rosers: podar-los a l'hivern, amb un tall ben net i de biaix, vigilant de no ferir el brot. I, a la primavera, treure'ls les flors que es despullen. A mi, els pètals de les roses em fan pensar en les llàgrimes; com si els rosers ploressin llàgrimes de colors. És per això que sempre tallo les roses abans que plorin, per evitar-los aquest mal tràngol.
D'ençà que ja no em puc ajupir, per la cama, tinc l'hort en testos grossos. Però no és el mateix. Els tomàquets surten com ous de gallina i les faves menudes com cigrons. I això que, cada any, remoc la terra i poso adob del bo. Les que sí que es fan, són les maduixes. Les cullo ben madures i grosses, quan es pinten d'aquell vermell pujat. Però haig de protegir-les bé. Per fer-ho, dibuixo a tot el voltant una muralla de cendra i trossets de closca d'ou. L'enemic sembla inofensiu, sempre tan tranquil i amb aquella patxoca, però és una bèstia terrible, capaç de cruspir-s'ho tot en una sola nit! Ell sap que, si s'atreveix a creuar la trinxera, la pols se li enganxa a la baba i li entumeix el cos mentre els trossets de closca li esqueixen el ventre pel mig.
Però, allò que més m'agrada, és fer llucar pinyols: de cirera, d'oliva, de nespra o albercoc. Els planto, ben enfonsats a la terra, i els rego dia sí, dia no. I me'ls miro cada matí i els hi xerro, a veure si, per curiositat de saber qui sóc, esquerden la clofolla i treuen el nas. Tant se val si els veïns em prenen per boja: pobra vella, deuen pensar, ha perdut el seny! I potser sí que tenen raó, perquè els parlo com si fossin els meus fillets. Si n'hagués tingut, potser ara no enraonaria sola, però Déu em va dar un ventre eixut, on els bebès s'hi assecaven com les panses, va dir el metge. Les criatures són com petits pinyols plantats dins d'una mare; terra fèrtil, aigua en abundància i, aleshores, esclaten: ara un bracet, ara un altre, ara una cameta, ara una altra, com fulletes. I creixen tan depresa que, al cap d'uns mesos, ja s'han de trasplantar fora del test perquè no hi caben.
Tant és si repapiejo, no faig pas mal a ningú. Només als cargols. A ells sí. Quan en veig un, l'esclafo amb la sola de la sabata. Creccc, creccc. Sense compassió. Bé haig de defensar el meu jardí, jo! I, després, rego amb la regadora blava, la que vaig comprar l'any passat i que té els forats petits perquè l'aigua caigui més a poc a poc i no faci solcs a la terra.
En acabat, entro a casa i m'assec a reposar, vora la finestra oberta. Fa olor de tarongina. Les dàlies i els gladiols aviat floriran, de mil colors. Tanco els ulls i em sembla que dormo desperta amb el bransoleig del balancí i del perfum morat de l'espígol.