El jardí secret

Salvatge però bell és el desig.
Com una flor de sang
encesa al mig del temps.

Mireu-la com tremola
moguda pels vents càlids
de l’eufòria que no minva.
Fixeu-vos com la pluja,
constant i romancera alhora,
la fa viure a mans plenes
i li aflama les galtes
de rubor apassionat.

Però aquesta flor és estranya;
quan la mires t’encén
i, si te’n vas, no et crema.

Què serà de tu si ningú no et mira,
ni els sembles formosa,
si cap amant no et parla
ni et besa ni t’acarona...?

Salvatge però bella és la flor
que arrecera el jardí secret,
encara que no el trepitgis.