El jardí encantador

Un relat de: allan lee


Un conte sobre la maldat, com són tots els contes per infants, em va esparverar el magí moltes nits de la meva infantesa.

Vivia una princesa- sempre les princeses- en un paratge encantat. Una arbreda s’estenia enllà, sota el sol i vora el mar. No hi havia un jardí més bell en tota la comarca, i fins allí arribaven gent de cor trist, nens malalts, cadells de gat mesquer i dones neulides. Uns dies aspirant les aromes de les flors i l’aire de sal entre les atzavares i les palmeres, guaria una mica- mai, mai del tot, perquè la tristor no té cura aquí a la terra- les ànimes que trepitjaven els seus camins sorrencs. La princesa tenia un cor bo i tenia efectiu: pagava el jardiner més il•lustrat de l’escola oficial de plantes i hortalisses i també els àpats que pels visitants se servien a tothora als bells miradors de la finca. Tot era flors i violes o això semblava, fins que un jove de fatxa estupenda es va presentar al castell, entre d’altres visitants. I li va dir a la princesa paraules d’amor. Com que eren les primeres que ella escoltava, va quedar embruixada i sotmesa a aquell noi ros rinxolat, que lluïa ulls de mar fondo i veu de vellut vermell.

I ella va saber què és l’amor i tot això que se’n deriva. Les nits de tramuntana obria les finestres perquè el seu amor tant gran no cabia dins dels murs. I així va passar temps de lluna i d’estrelles, i l’hivern va venir sense sentir-lo.

La gent no arribava tant seguit, perquè aquell any va fer molt fred i perquè moltes vegades la princesa s’oblidava d’oferir menges a la pobra gent que venia a guarir-se l’esperit. Tampoc tenia ara tants diners, perquè el seu amant magnífic apetia vestits de seda, joiells de l’or més pur, lamborginis, festes amb amics riallers i un heliport tocant la platja. Ella tot ho donava i tot ho feia perquè el seu estimat sigues feliç. No hi feia res que el jardiner es lamentés que els amics barruts trepitjaven les flors de l’avinguda sense miraments i que tenia tanta feina a recollir ampolles buides i envasos de fideus xinesos i a apedaçar com bonament podia les destrosses d’aquella caterva de mal educats, que gairebé no podia cuidar-se de d’immens paratge. Ella només hi veia pels ulls del seu amant melindrós.

Una tarda gelada de flors tolides, el jardiner va trobar, a vora la bassa del nord, la més ombrívola, les tiges fines com espines d’una planta que no havia vist mai. Es clavaven a les branques dels til.lers despullats i creixien dins el seu tronc, i s’estenien per sobre de les fulles de l’heura, que viu tant.
Aquella tarda, el llepafils ben plantat es va cansar de tant d’amor de princesa. Li va deixar un paper amb boniques paraules mentideres i es va endur els texans cars, les joies, part de la bodega i el seu helicòpter, que tenia al seu nom feia dies.

Quan el jardiner va anar a dir-li a la mestressa que estava consirós pel devenir del jardí i d’aquella estranya planta que hi niava, que ofegava tot al seu pas de tiges entortolligades, ella el va acomiadar, amb el cor absent. No se’l sentia, el cor, era com si no en tingués. El jardiner volia quedar-se; sense paga treballaria, tant s’estimava els bancals de vora mar. Però ella no el va escoltar: res li tocava ja el cor, el tenia fet malbé, i només sabia escoltar les veus del seu dintre.

Van passar els dies. I les nits. A la primavera, la princesa va marxar a una clínica. Malalta de gran malura, ni parlava, ni dormia, ni volia ningú al seu costat. Neulida, igual que les dones que abans venien a guarir-se- una mica- al seus dominis de meravella, va ficar-se en un cotxe blanc, gran, com si no tingués enlloc on anar, més que a l’obscuritat del seu dolor, a una cel•la com una tomba.

I sí; com podeu suposar, la planta petita i maligne va assetjar les flors i les palmeres, i engolint la saba bona cap a la seva tija insaciable, va florir unes flors pesants, gegantines, d’olor de dol miserable, negres de nit d’hospital.

A l’hora de la florida, fou lluna minvant, mala negada: les restes d’un naufragi van arribar a la platja del castell abandonat. Però ja ningú hi era per rebre aquelles despulles.
Només la planta paràsita, que s’alimenta de l’abandó.

Després, sabeu, com fan amb els contes per nens, sortia un pretext inversemblant i la cosa tombava a bé. La princesa es guaria, el jardiner tornava, tots eren més bons i savis, etc. Fins en una versió grotesca es casaven a sota una parra rampant, perquè ell de sempre l’estimava i ella s’havia adonat finalment que la bellesa de debò es troba a dins de les persones.

Quant de temps ho vaig creure. Miserables mentiders.


Comentaris

  • Que negre![Ofensiu]
    Olga Cervantes | 14-01-2014 | Valoració: 10

    Realment no hi ha una nit tannegre com la d'un hospital. Per sort, gairebé mai, duren més de set anys o tota la vida.
    Una abraçada
    Pinya de rosa

  • L'altra cara de la llegenda[Ofensiu]
    franz appa | 26-06-2013

    M'ha evocat aquest conte cruel -com ho són els contes dels infants que, en efecte, acaben bé malgrat tota la sang vessada en el seu nucli narratiu-, la formidable Fort Apache de John Ford, una pel·lícula on ens expliquen la història crua tal com és i ens mostren com es deforma d'immediat tal com la gent vol que sigui.
    La història d'aquest relat, una història trista que ja ha estat tants cops contada, ens és contada aquí amb els detalls i els ressorts típics del'allan lee que la fan sempre una història mai explicada i narrada des de punts de vista originals i amb un llenguatge sempre innovador.
    I l'òptica escèptica i sàvia de la narradora ens acara amb la lucidesa d'una negació de la llegenda. Tot poble s'hi ha repenjat, en els seus colors lluminosos i mentiders. Algunes veus discrepants ens ensenyen els colors més foscos i els contrastos profunds que, pouant en la seva ombra ominosa, ens parlen del dessassossec que ens empaita. Aquí en aquest terra on ningú es guareix.
    Però potser -només potser- la manera de començar a negar aquesta sentència és aceptar-la en tota la seva amarga realitat.

  • Sobre il·lusions i mentides[Ofensiu]
    rautortor | 13-06-2013

    Quan un és infant somia contínuament en mons fantàstics, inversemblants, diferents. De primer moment, un posa cara d’estupefacció i sorpresa –no és la infantesa una edat per ser crític i desconfiat– i no es qüestiona massa la versemblança o la possibilitat de tot allò que l’adult li aboca. Ara bé, no hi havia cap necessitat de ser ni malvat ni mentider compulsiu ni, molt menys, cruel. Fins aquí la part que mig justifica els mitjans.

    Jo era un nen molt i molt curiós i imaginatiu. Les princeses més aviat em feien nosa, preferia l’acció i el misteri. Però, la història és teva. Certament aquelles princeses de color rosa solien tenir la força d’éssers miraculosos, la seva bondat era proverbial, tot i que aquelles no necessitaven diners ni feien les seves necessitats com qualsevol heroi de conte. Ni tampoc era, oficialment, oblidosa –o això era el que ens deien. Malgrat tot, les princeses d’aquells dies d’infantesa, eren, sobretot, bledes i submises. El color blau cel dels prínceps les deixaven trastornades, a punt per l’enganyifa final, quan l’amo mascle decideix engegar-la a pastar fang, així, tranquil·lament i sorneguera. Els temps li ho permetien. Mentrestant, ella, neulida i menystinguda, es desentenia de tot allò que mai no va saber protegir com a seu. Ai l’amor estúpid! I després, el final de tot, com qui no diu res.

    Però, com dius molt bé, en aquells temps tot havia d’acabar bé, per ordre i norma. La vida havia de ser de color rosa, si no era així, no valia. I calia creure-ho si no volies que et tractessin com un temerari i malèfic. I en aquells temps res no hi havia pitjor que et veiessin com un estrany. Les mentides estaven beneïdes per les altes esferes, les que controlaven l’accés als coneixements.

    Com sempre, Sílvia, un encert a l’hora d’explicar-nos una història aparentment innòcua, però carregada de mala fe i de mala bava. Quins temps aquells en què ens feien empassar fins i tot allò que repugnava al sentit comú! Per sort, vam madurar, però no sempre ho vam poder fer a temps. I així hem acabat a majoria, amb els genolls pelats i el cor fet una llàstima.

  • Ai ai ai i ai...[Ofensiu]
    Annalls | 12-06-2013 | Valoració: 10

    ... i no es pas flamenc el que surt de la meva boca!! Jo que estava tan ben ambientada en un bosc tan encisador... quan un pot de fideus m'ho a espatllat!!!
    Ja en tens de raó. Magnifica la personificació del mal en la planta!
    Estar enamorada com diu una amiga, es com una malaltia... te raó ens encega del tot!
    I tu millor no ens ho podies explicar...
    Anna

  • un conte com els de sempre[Ofensiu]
    Atlantis | 11-06-2013

    però molt ben escrit i amb una mica de sarcasme i de ironia, potser per desmitificar el contes de princeses i prínceps.

    Tens una riquesa de vocabulari i una agilitat en escriure que envejo.

    Et seguixo llegint

    Abraçada

  • Allan[Ofensiu]
    Gabriel M. | 09-06-2013 | Valoració: 10

    Un plaer de lectura aquest relat, però produeix una miqueta de recança.
    Una besada.

  • El jardí és la princesa, és l'ànima[Ofensiu]
    Mena Guiga | 09-06-2013

    Penso. La bellesa que dones, el teu interior àvid de llum i companyia. Vull dir la princesa.
    Apareix un ésser que l'enganya. Hi ha l'innocència i la confiança i això la fa vulnerable. Com el mateix jardí. Res perdura i en aquest conte amb un jardí que quasi imagino de Rubén Darío hi apareixen els tons grisos i negres, més ombres que no pas llums.
    Mentre hi hagi riquesa hi haurà qui la voldrà prendre (l'exterior). La princesa hauria d'haver anat a un oculista especial per discernir, o despertat el que té adins ben amagadet (que tots tenim i que a vegades li fem fer vacances, perquè o de debò no recordem que hi és o no ens interessa que hi sigui).

    Quin sant rotllasso!!!!!

    És que els finals durs m'afecten. Tenim el poder de canviar-los, penso. Ara que, és clar, és un relat i en cap cas ho estic criticant ni jutjant. Molt ben escrit, amb ironia i poesia, amb imatges de conte de fades i de monstres, un batut terrible.


    Mena

  • Vull afegir[Ofensiu]
    T. Cargol | 09-06-2013

    que tot el que es fa ha de tenir bases tan sòlides com sigui possible i no es pot trobar.a casa sinó a fora. El jardí és un jardí que es crea, no existeix abans,...sortir però és perillós, vol dir ostrar-se, ser feble per un moment,...però quedar-se també,..

  • M'ha agradat i allisonat[Ofensiu]
    T. Cargol | 08-06-2013

    com és preceptiu, el teu conte clàssic. Són sempre una mica terrorífics,...

  • és ben cert[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 08-06-2013

    que ens agrada ser enganyats, que ens expliquin contes que acaben bé, però la vida és una altra cosa, i aquest conte ens parla de la vida en aquesta Terra, no en una imaginària on ens agradaria existir i on els rius porten mel, els llacs són de xocolata i els cims de nata muntada, on les vaques caguen crema catalana i on els gats no són mesquers que tots som de bona nissaga i els dolents venen de fora la Terra en naus que solquen espais siderals.

    I no.

    El mal el tenim a casa i l'alimentem desassenyadament, com els babaus que som.

    Aquesta és la versió original, ja vindrà algun disfressat de príncep de la nit que t'esborri el somriure.

    Un final, que no per lògic, és menys esperat. Felicitats allan!

    Ferran

  • El nen gran[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 08-06-2013 | Valoració: 10

    Caram, crec que aquest conte va dirigit a un nen gran, oi? Jo m'hi considero una mica i m'agrada. que me'l pots tornar a llegir? És una miqueta bèstia, però m'agrada. L'has escrit millor que la senyoreta de català, amb algunes paraules que no entenc, però que ja buscaré al diccionari.cat. Potser sí que el finalo m'hagués agradat més d'una altra manera, però vaja, deixant la porta oberta també ens deixes la possibilitat d'escollir, de decidir, de votar... Ai, perdona, em penso que m'estic fent gran. Xòca-la tia!

    aleix

  • Miserables mentiders....[Ofensiu]
    Carles Ferran | 07-06-2013


    Un conte infantil per a majors de divuit anys, cruel fins la medul•la, escrit amb belles imatges i paraules ensucrades fins al seu desenllaç catastròfic.
    La tombarella final, sorprenent i sarcàstica, és sensacional.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de allan lee

allan lee

51 Relats

662 Comentaris

197520 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Em dic allan lee per Geddy Lee, Alan Lee, Edgar Allan Poe ( music, il.lustrador i escriptor respectivament).
També em dic Silvia Armangué Jorba.


allan.armangue(arroba)gmail.com