El jardí de les donzelles

Un relat de: Equinozio

- Àvia! Mira aquesta carta que he trobat aquí dins! - diu la Marta mentre la sacseja a l'aire.

S'aixeca del terra apartant sense cap suavitat ni delicadesa tots els objectes que havia tret del bagul de la seva àvia on estava mirant què hi havia. La Marta, és una noia petita, jove, encara no ha passat dels deu anys i amb prou feines sap llegir. És baixa per la seva edat, però és molt rossa i té els ulls blaus, com quasi tota la seva família, en canvi, la seva àvia, la Sandra, els té grisos, d'un gris que no té ningú.

Totes dues estan a les golfes de la gran casa de la família on viuen les tres generacions, la de la Marta, la dels seus pares i la de la seva àvia. Hi ha moltes antigalles escampades sense cap ordre jeràrquic, armadures rovellades per l'efecte de les goteres, armaris de fusta rossegats pels anys i la pols, gerros on s'hi desfiguren antigues epopeies narrades amb belles imatges, estris trencats, i el bagul, on pel que li havia dit la seva àvia a la Marta hi ha tot de coses relacionades amb la seva vida. Cartes d'amors que es van perdre en les cantonades on es besaven; músiques, lentes, melangioses i malencoliques fruit dels desenganys, desesperacions i, de vegades, passions que el cor sentia dins seu, poesies que havia escrit quan era jove i encara tenia ganes d'escriure i algun quadre desdibuixat pel pas dels anys.

Fruit del terrabastall que ha generat en aixecar-se una gran polseguera apareix a les golfes. L'àvia veu com tots els objectes es mouen i es regiren al pas de la seva neboda. L'expressió dels ulls li diu que s'ha adonat que la Marta ha fet molt soroll, té sort que els seus pares estiguin comprant fruita perquè sinó s'hagués emportat una gran esbroncada. Quan la Marta li ensenya la carta la pols comença a posar-se sobre tots els objectes com un tel de dol. Es queda en silenci mirant a la seva àvia.

- Àvia, em pots llegir la carta? - diu mentre fa cara de bona nena - És que jo no entenc gaire aquesta lletra.
- Molt bé, te la llegiré a baix, a la saleta. Però primer has de recollir tot això que has tirat pel terra. - diu intentant que s'adoni del seu comportament - Perquè si els teus pares veuen com hem deixat les golfes s'enfadaran amb nosaltres.

Afirma amb el cap i il·lusionada comença a endreçar-ho tot. La seva àvia agafa el bastó i comença a baixar per les escales. Mentre veu que l'àvia no desapareix fa que ho endreça tot bé però quan el llum de les escales s'apaga continua endreçant però més ràpid i malament té ganes de saber que posa a la carta, i res li farà esperar a escoltar-la. Acaba de recollir i surt corrents cap a la sala. Baixa les escales de cargol corrents i fent que facin un soroll que sembla que d'un moment o altre es trencaran. Ella, ja el coneix aquest soroll i, per això, no s'espanta. Recorre el passadís sense fixar-se en el mobiliari qui hi ha i obre la porta de la sala. És una sala com les golfes, gran, majestuosa. Està moblada en un estil aristòcrata, al centre hi ha una taula de fusta noble i sobre aquesta hi ha una làmpada que penja com si fos una aranya. Aquesta sala li fa una espècie de repelús i per això sempre camina lentament.

La seva àvia està a l'altre cantó, al costat de la llar de foc. Asseguda en una de les dues butaques que són de cara al foc. S'apropa amb lentitud i sense fer soroll. Vol enxampar-la llegint la carta. Treu el cap per la suau butaca de pell i pot veure com una llàgrima cau dels ulls grisos de la seva àvia mentre la llegeix en veu baixa, com si fos un murmuri. Li mira els ulls. Els té preciosos tot i ser grisos, se'ls veu plens de vida, brillen amb el guspireig del foc alimentant de vida la saviesa de la seva edat. Mai l'havia vista plorar i per això no sap què fer. Es queda quieta i muda, sense fer cap soroll. Com la pot animar, pensa la Marta, si sempre era ella que l'animava. Quan aconsegueix reaccionar de l'ensurt diu amb una veu tremolosa i en veu baixa:

- Què et passa àvia?

No respon, només continua mirant la carta, sense moure's. Té els ulls clavats en la tinta negra sobre els fulls blancs. Llavors la Marta torna a repetir la pregunta però en veu alta, quasi cridant. Es gira de cop de l'ensurt i diu:

- Res que el temps no curi.

Es fa un silenci. La Marta intenta entendre què ha volgut dir amb la resposta. Cap de les dues es mou i sembla que el foc es glaci, deixi de dansar. Les llums se'n van per les finestres i la fosca entra fins que es trenca el silenci.

- Vols que te la llegeixi? - diu mentre s'eixuga la llàgrima.
- Val, m'agradaria molt - contesta mentre surt de darrere la butaca i s'asseu sobre la falda de la seva àvia.
- Et deus preguntar perquè t'envio aquesta carta, no és difícil d'endevinar, és tot el que et vull dir abans de deixar de sortir amb tu. Suposo que ja t'hauran dit que el meu pare ha aconseguit un nou treball a un altre país i que marxaré, no ens tornarem a veure. Millor així. Per mi com a mínim; per tu, suposo.
Hauràs vist que aquests últims dies em comportava d'una manera molt estranya. Ara ja en saps la raó, no vull estar més amb tu. T'hauries d'haver adonat que em tractaves com si no fos res i em feies mal. Mai t'he dit res perquè pensava que canviaries aquest comportament. Però ja veig que no. Crec que més aviat he pecat per massa poc egoista. Saps quantes vegades m'he fet mal a mi per evitar fer mal als altres? Masses cops he plorat d'impotència. Sabia que tenia un comportament que només m'anava fent més i més mal. Ara tinc la sensació que cap paraula o somriure em podran curar el mal que m'oprimeix el cor. Em sento que no serè capaç de tornar a estimar. Primer hauré de tornar a agafar confiança en mi mateixa. Per això marxar i deixar-te de veure m'ajudarà a tornar a començar una vida on espero que hi hagi amor. Diferent al que em donaves.
Espero que comprenguis aquesta carta. Mai sabré si et tornaré a parlar però necessito oblidar tot el mal que m'has fet. Vull anar-me'n sense cap sentiment de culpa per no haver-te dit tot el que el meu cor sentia. Molts dies pensava de què em serviria lluitar per estar amb tu sinó eres el que jo esperava. Suposo que era por a estar sola. Però els amics m'han demostrat que no estic sola.
Possiblement no ens tornem a veure mai més. Però si algun dia ens veiem no t'espantis si t'abraço i et pregunto com va la vida. Ara necessito dir-te les coses per deixar-ho clar, que comprenguis les causes de la meva tristor i les meves llàgrimes. Seria molt cruel si et digués que estar amb tu ha estat dolent, tu saps que no i molts cop t'ho he dit.
Jo he estat molt enamorada de tu i m'ha molestat molt els lios que com m'esperava vas aprofitar tant bé. En aquests moments recordo les paraules de la Carme, molt de temps enrere, abans de sortir que em deia que tu eres un noi d'aprofitar tots els lios que se li presentaven i em faries molt mal si seguia enamorada de tu, però semblava que en el fons no eres així quan vam començar a sortir o si més no que vas canviar. Ara m'haig de fer la idea que el teu caràcter és així.
No sé si trobaràs algú que t'hagi estimat tant com jo, perquè per mi has estat molt important i com ja saps per tu vaig estar a punt de donar la vida. Espero que algun dia la trobis. Ara tan sols puc retreure't tot el mal que m'has fet.
Adeu

L'àvia de la Marta treu els ulls de la carta i els clava al foc, intentant eixugar les llàgrimes dels seus ulls, que a mitja carta han començat altre cop a plorar. Com que no sap que dir, la Marta, l'abraça i li dóna un petó a la galta. Es gira i li mira els ulls. Ara sí que li sembla que la seva àvia s'hagi fet vella, de cop. Els seus ulls grisos no brillen com ho havien fet minuts enrere. És com si s'haguessin pansit per falta d'aigua.

- Vine, t'he d'explicar una cosa - li diu mentre la baixa de la falda.

Ella no sap què dir, només l'agafa de la mà. Ara la nota aspra, rugosa, pansida pels anys, per la vida que l'ha fet patir. Surten de la sala i recorren tot el passadís fins al lavabo. Aquest està mig pintat amb blanc i rajoles blaves. És un lavabo d'allò més típic. Agafa el tamboret i el posa davant de la pica, on hi ha un mirall.

- Puja si et plau - li diu, i ella ho fa sense dir res però intrigada.

Estan les dues reflectides en el mirall. Són idèntiques, els mateixos pòmuls, la mirada penetrant, els llavis i fins i tot el somriure. Semblen còpies, tot i que una és jove i l'àvia està arrugada pels anys.

- Veus que som quasi idèntiques? - li pregunta a la Marta.
- Sí, sí que ho veig, però tu tens els ulls grisos i jo verds - li contesta.
- Exacte, però jo de jove tenia els teus mateixos ulls, idèntics. El noi de la carta em va fer molt mal amb la relació que vam tenir. Cada nit plorava des de la finestra mirant la lluna i les estrelles. L'única cosa que vaig aconseguir va ser eixugar el verd dels meus ulls. Es van pansir de tant plorar. Tu, Marta, mai ploris per algú que et fa mal. La vida és dura i afrontar-la és difícil però sempre hi haurà algú al costat que t'ajudarà.

La Marta afirma amb el cap, s'ha quedat muda. No ho acaba d'entendre del tot bé el que li ha volgut dir la seva àvia. Però les paraules se li han quedat gravades al cor. L'àvia recorda alguna cosa i se'n va cridant que no es mogui del lloc. Però ella continua petrificada, amb la pell de gallina, pensant en tot el que deia la carta i el que li ha dit al lavabo. Un milió de preguntes li donen voltes pel cap però quan intenta donar-li forma per ser pronunciades es difuminen i no les hi pot preguntar a la seva àvia. De sobte apareix amb un altre paper a la mà. També antic, de color fosc.

- Marta això m'ho va escriure un vell amic que ja va morir fa temps. Li agradava escriure i escrivia poesies. En l'època que vaig escriure la carta érem molt amics. Sempre que em passava alguna cosa li explicava a ell, i algunes vegades havia plorat mentre li ho explicava tot. Això ho va escriure per mi. Potser ara quan t'ho llegeixi no ho acabis d'entendre. T'ho regalo i algun dia quan siguis gran i ho tornis a
llegir potser ja ho entenguis.

"Cada llàgrima que surt dels teus ulls
són versos d'amor teixits amb l'essència de la vida,
són sentiments que saps expressar perfectament,
és el dolor de la vida, poesia.

Quan recorren les teves galtes
recullo adjectius, estrofes, metàfores,
és màgia veure plorar aquells ulls
on gaia s'hi va deixar la pell.

Però veure't plorar em fa mal, molt,
més del que mai em veuràs patir,
i encara que reculli les llàgrimes dels teus ulls
amb els meus fulls blancs i en faci poesia.

Cap poesia del món,
val les teves llàgrimes
sortint dels teus preciosos ulls."

Guarda-ho bé, perquè jo ho he guardat com el més apreciat de tots els meus records - li diu l'àvia mentre li dóna el paper.

La Marta l'agafa. El mira. Li dóna voltes. Mira a la seva àvia i se'n va cap a la seva habitació per guardar-ho en l'únic lloc que no ho perdrà quan de sobte sona el timbre de casa, els seus pares ja han arribat, pensa. Només poden ser ells. Obre el primer armari que troba i deixa el paper arrugat allà, sol. Va al rebedor a buscar els seus pares.

- Papes! Ja heu tornat! Tinc gana! - crida mentre obre la porta.


Comentaris

  • Naturalment[Ofensiu]
    brumari | 10-10-2005

    que tot és perfectible (sinó la vida seria molt avorrida), però ens has escrit una bella història.

    Una abraçada

  • Un relat[Ofensiu]
    Lavínia | 10-10-2005 | Valoració: 10

    bellíssim, Equinozio.
    Ets un jove artista en tots els sentits.
    No et comento més perquè no tinc temps, però t'ho volia dir.

    Un petonàs.

    Lavínia

  • Arxiax | 09-10-2005 | Valoració: 6

    Ja saps que jo sóc un incondicional de la teva escriptura, però... no crec que hagis sabut trobar el ritme, l'expressió, la redacció adequades.
    És una narració forta, amb un argument bo, i, pel que sé, probable, però no l'has desenvolupat bé. I em sap greu, perquè tu sols escriure bé... que ha passat?
    Entén aquest comentari com un elogi ofuscat: si em sorprenc d'una mala redacció és perquè habitualment són molt bones...
    Això no treu que hi hagi frases precioses, fragments molt elaborats... és el tot el que falla, el conjunt.

  • De les llàgrimes, poesia.[Ofensiu]
    jacobè | 02-10-2005

    "Cada llàgrima és el dolor de la vida,
    poesia.
    ...i encara que reculli les llàgrimes dels teus ulls amb els meus fulls blancs i en faci poesia."

    Equinozio, un petó amb llagrimeta...

    Cançó.


  • Preciós[Ofensiu]
    somriure | 01-10-2005 | Valoració: 10

    M'ha encantat , ostras quina sensibilitat i tendresa, sobre tot com es descriuen el que són les llagrimes el seu significat .És preciós.Un peto

  • FELICITATS!!![Ofensiu]
    natasha | 27-09-2005 | Valoració: 10

    x els 100 relats i x celebrar-ho amb aquest. m'has fet plorar sniff:'(!!!xD ja coneixia l'existencia d'auesta história pero hi has fet canvis i a millorat!
    es genial!!!

    espero que no ens deixis mai de fascinar així ara cap als 200!!

    vagi molt bé, ja parlarem
    muaks!!

  • M'ha encantat i he desfruitat molt llegint-lo[Ofensiu]
    Josep Bonnín Segura | 27-09-2005 | Valoració: 10

    Bon relat Equinozio, sugerent, ritme ni ràpid ni lent, però que es fa molt agradable mentre el vas llegint, molt ben feta les distintes descripcions i les sensasions i sentiments que s'hi van destilant. La carta i el poema un 10. Quanta sensibilitat magistralment descrita Equinozio. Segurament el tornaré llegir en un altre instant per acabar-lo d'assaborir.
    Enhorabona i felicitats.
    Una aferrada pel coll
    Josep

  • Felicitats Equi![Ofensiu]
    OhCapità | 27-09-2005

    M'imprimeixo el teu relat, i quan trobi un forat me'l llegeixo.

    Després, algun dia un carjillo ens prendrem, i vós i jo esterem saldats.

    Una abraçada ben gran, perquè sou poeta i artista.

    OhCapità.

  • Fantàstic[Ofensiu]
    asurath | 27-09-2005 | Valoració: 10

    Però com acaba?

    No pot ser que em deixis així?

    Es un relat que va agafant molta empenta mentre els llegeis.

    Molt bó.

    Una salutació.

Valoració mitja: 9.33

l´Autor

Foto de perfil de Equinozio

Equinozio

177 Relats

536 Comentaris

269349 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
i ara puc, al teu costat,
tornar a aprendre poesia,

ja estic preparat,
si et plau,
besa'm.
Camí de Polònia


'perqualsevolcosa'
equinozio arroba gmail punt com

Homenatge a un poeta (Brumari)


#flickr_badge_source_txt {padding:0; font: 11px Arial, Helvetica, Sans serif; color:#000000;}
#flickr_badge_icon {display:block !important; margin:0 !important; border: 1px solid rgb(0, 0, 0) !important;}
#flickr_icon_td {padding:0 5px 0 0 !important;}
.flickr_badge_image {text-align:center !important;}
.flickr_badge_image img {border: 1px solid black !important;}
#flickr_badge_uber_wrapper {width:150px;}
#flickr_www {display:block; text-align:center; padding:0 10px 0 10px !important; font: 11px Arial, Helvetica, Sans serif !important; color:#3993ff !important;}
#flickr_badge_uber_wrapper a:hover,
#flickr_badge_uber_wrapper a:link,
#flickr_badge_uber_wrapper a:active,
#flickr_badge_uber_wrapper a:visited {text-decoration:none !important; background:inherit !important;color:#3333CC;}
#flickr_badge_wrapper {background-color:#FFFFFF;border: solid 1px #FFFFFF}
#flickr_badge_source {padding:0 !important; font: 11px Arial, Helvetica, Sans serif !important; color:#000000 !important;}

www.flickr.com




Equinozio's photos
More of Equinozio's photos





Em dic:
Enric Bisbe Gil