El jardí de le delícies

Inicio el meu peregrinatge amb l’ànsia del retrobament. Abrigat per tanta Història gaudeixo de la meva insignificança. Els llargs corredors acullen la meva desfilada impacient i, ineludiblement, els meus passos, distrets però segurs, em condueixen a la cita. Mentrestant, el meu cap deambula premonitòriament per terrenys familiarment estranys, plagats d’éssers impossibles que em reben amb ganyotes infantils. Els murs que m’emparen es desfan en mil bocins creant un nou territori inexplorat i, sota els meus peus, el terra s’esberla adquirint noves textures i colors. A fora, percebo el silenci de la ciutat, un brogit estabornit per la foscor que amaga la seva impertinència sota la pell nocturna. Decidit, segueixo el meu camí mentre un esqueix de cançons paganes s’enfila per les parets d’aquest laberint quotidià. A cada cantonada, trec el cap per respirar —com qualsevol mortal— i immediatament em torno a submergir en les meves cabòries. Una follia entranyable s’apodera suament i gradual de cadascuna de les meves cèl•lules i no deixo de pensar en el preuat objecte, cada cop més pròxim.
Per fi em rep, hipnòtic, amenaçador, com tants altres cops que m’he lliurat a la seva màgia. Em fita amb la irreverència dels qui amaguen un secret inconfessable. No puc deixar d’admirar la seva perfecció, els seus mons multiplicats per tres. Les seves veritats amagades en fonts impossibles custodiades per personatges estrambòtics. La imatge central —flanquejada per l’infern i el paradís— testimoni coral de la demència humana em reafirma en els meus pensaments, m’esperona a complir la meva comesa.
Amb parsimònia em desprenc de l’uniforme marronós que acredita la meva tasca de sentinella de l’art. La meva nuesa —observada per una munió de personatges inanimats— resulta ridícula envoltada de tanta solemnitat. Assegut a terra, protegit per una manta rònega, em lliuro a la litúrgia de cada nit. La primera pipada serveix per relaxar la meva ment, per deslliurar-la de cavil•lacions innecessàries. La resta, de mica en mica, aconsegueixen transportar-me a l’univers desitjat. De sobte, passejo el meu cos nu entre personatges inversemblants, grotescs, i tasto les mels del paradís que m’acull desinteressadament. Em sento volàtil, incorpori, sadoll de mil fruits prohibits. Degusto amb fruïció cada instant d’aquest captiveri induït. Passejo insistentment per tots els racons de la seva geografia i descobreixo —un cop més— detalls de la seva fesomia que em trasbalsen i m’emocionen a parts iguals. Després d’uns minuts deambulant pels seus indrets em deixo portar per la riuada de pensaments que em provoca. Les reflexions afloren en la meva ment mentre la força d’uns universos enigmàtics m’engoleix deixant pas a les meves cavil•lacions. Em planyo d’aquest món tarat i covard, que ens alberga i sustenta cansat de tanta imbecil•litat. Qui som, què som, què fem, què volem, les preguntes s’amunteguen en el meu cap al temps que improviso respostes innocentment fràgils.
Som personatges d’un escenari grotesc regentat per la incertesa i la por. Ens movem a la deriva, maldestrament. Juguem a ser algú sense saber que som algú altre. Les nostres pretensions ens aclaparen de tal forma que es converteixen en un obstacle insalvable. Ens amaguem en la foscor d’un camí que no hem traçat nosaltres i les seves corbes ens sumeixen en un estat letàrgic. Venerem les delícies d’un jardí que ens adopta i ens dóna aixopluc a un preu massa alt. Habitem el nostre ecosistema amb recel i mirem de cua d’ull universos paral•lels que fan olor de saviesa, tendresa i oportunitats. No amaguem el nostre enuig en mirar pel forat del pany i descobrir colors insospitats. La terra promesa no compleix les expectatives, és un escenari de fireta de barri que fa pudor de decepció.
Quants miralls trencats, imatges esquinçades salvatgement, vides no viscudes, forats negres, grisos, blaus, de color rosa, de totes les tonalitats possibles. Escultures amorfes amb forma d’alguna cosa, qualsevol cosa. Virus amb textures farcides d’incomprensió i irracionalitat. Aparadors trencats d’una sola mirada carregada d’ira. Patiments incontrolats i superflus, dolors ancestrals, roba estesa a les balconades de la incomprensió. Brots nascuts en testos infestats de rancúnia i maldat. .
Cal mirar més enllà, sense el filtre de la vergonya, sense la por que ens paralitza. Agafem uns quants horitzons i bategem-los amb paraules aleatòries. Construïm ponts de simfonies que ens transportin a l’altra riba suspesos en les seves inflexions melòdiques. Gaudim dels nostres desavantatges, de la nostra indefensió, de les nostres canes i les nostres arrugues. Si hem vingut a quedar-nos, com és que ara volem marxar? Plantem un nou Jardí, vetllem per ell. Siguem els seus guardians, els seus defensors més aferrissats. Llencem el maquillatge a les escombraries i mirem-nos amb la cara dels diumenges. Tanquem els ulls i contem-nos una bella història cada matí, dolça, tendra, fresca, salvatge, esfereïdora...personal. Respirem les aromes que tenim a dins i deixem-les sortir a l’exterior, a córrer món per impregnar altres Jardins despoblats, fèrtils però sense vida. Fem poesia de cada pas que donem, música de cada paraula que diem. Juguem a esbrinar quan temps som capaços de mirar sense parpellejar per després tancar els ulls i que sembli que no els hem clos.
El so inconfusible d’uns passos em desperta del meu estat al•lucinogen. A corre cuita recullo els estris que em delaten així com la meva indumentària pseudomilitar. Amb la roba feta un garbuix sota el braç m’escapoleixo de la sala 56A del museu mentre, amb braçades persistents, miro de difuminar el fum que escampa per la sala una aroma agradablement sospitosa.