El Guernica de l’Elvira

Un relat de: Neus Marín Cupull
El seu cos s'havia acostumat al glaç de la nit, la seva pell només calia fusionar-la amb la màrfega descosida plena de polls i d'altres bacteris . El pavelló on es trobava cada cop era més ple de rates. Rates grans i ben peludes amb les cues ben alçades, tanmateix no eren tan diferents de la resta d'individus, ni tan sols ella. El seu uniforme ratllat ja estava descolorit, el cabell rapat ja havia crescut uns quants centímetres, donava gràcies de no tenir cap mirall, tot i que no era necessari, totes tenien el mateix aspecte. Els ulls enfonsats, pòmuls sortits i una mandíbula cada cop més gran, però a canvi un estómac cada cop més petit. Per sort ja no vomitava el brou d'aigua bruta que els hi donaven per dinar, tot plegat era una peça més d'un trencadís dins d'un pavelló de fusta corcada, cada cop més atapeïda per les nouvingudes i la resta que es resistien a morir.
Ja no recordava com era la claror del dia, la rutina del camp de concentració era molt exhaustiva sortien a formar quan encara era fosc havien après a fer les fileres perfectes i esperaven a ser comptades, ni tan sols les anomenaven pel nom. Un nom que gairebé ja no recordava, potser era Elvira... Però quina importància tenia? Ara duia tatuat el 40152.
Un cop comptades i recomptades les duien a un pavelló enorme fet de metall, el primer dia va recordar-li al Club de Natació on anava amb sa germanes a practicar el seu esport preferit, però aquí no hi havia cap piscina només sacs de roba que arribaven fins al sostre i una taula allargada que anava de punta a punta del pavelló, totes es col•locaven al davant i quedaven a l’espera que sonés una sirena estrident era el senyal començava la tortura. La seva feina era triar la roba, el seu dolor era la roba d’infants. On era aquell nen que duia aquell pantaló?, o La nena del vestit verd? Quan la sirena tornava a sonar era l’hora de posar-se en fila i beure aquell verí que les mantenia vives.
Mentre feia la cua va adonar-se que davant seu hi havia un cap ben rapat amb l’uniforme de ratlles de color blau marí, només calia esperar dos minuts i la nouvinguda començaria a vomitar. Es va compadir d’ella, potser perquè feia una estona que en les seves mans havia hagut de triar un pitet del fill que mai tindria.
- Estàs bé? – va dir-li amb tendresa
- No!! Em vull morir – li va respondre la noia.
- No et preocupis per això, ja qui se’n carrega de fer-ho – va respondre l’Elvira irònica, li hi havia fet gràcia aquell comentari de la noia tan evident
- Em dic Ester. Com et dius?
L’Elvira va mirar-la fixament observant el número que duia tatuat al canell, el 50350 era de l’únic que se’n recordaria, així i tot va respondre.
- Elvira.
- Ets francesa? – va dir-li la noia amb el rostre ben definit i el color dels ulls que conjuntava amb les ratlles del vestit.
- No... sóc de Barcelona, vaig fugir-ne d’una guerra, per trobar-me amb un altre. – va respondre Elvira mentre deixava el bol buit al seu lloc i va tornar a la feina, possiblement seria l’última conversa que tindrien.
Quan ja era fosc, tornaven al pavelló i es jeien en el matoll de palla, ningú sabia quantes hores tenien per descansar així que calia aprofitar-les. Abans d’agafar el son. Un pensament va convertir-se en un somni, es retrobava amb sa germanes a la platja de la Barceloneta, l’olor de la brisa li impregnava, l’aigua salada lliscava pels seus peus convidant-les a jugar plegades, però les onades esborraven les empremtes de la sorra com si mai haguessin existit aquell neguit la va despertar de cop.
Però encara va enneguitar-se més en veure la claror entre les escletxes de les parets. Va sonar la sirena entre la confusió i la ceguera era gairebé impossible fer la formació. No recordava que el sol cremés tant . Els raigs eren com ganivets que es clavaven dins la retina sense permetre distingir cap forma ni cap color. Quan van aconseguir fer la filera de reüll l’Elvira va visualitzar el número de la noia que tenia al costat ,el 50350. Per un moment va sentir-se acompanyada. De sobte un soldat va començar a repartir una pala gran a cadascuna.
- Què se suposa que hem de fer amb aquesta pala? – va exclamar la noia.
- Potser volen que cavem – va pensar l’Elvira intentant visualitzar com era l’objecte que tenia entre a les mans.
Van obligar-les que es posessin una al costat d’altra mirant cap endavant i van rebre l’ordre que comencessin a cavar. Elvira per un moment va sentir-se alleujada, ja no hauria de triar més roba. Però al cap d’una estona tant ella com les seves companyes estaven esgotades no resistien aquell treball tan forçós, queien com a mosques, però de seguida els guàrdies les aixecaven a cops de fusell. De cop va sentir un xiscle agut, la nouvinguda s’havia fet mal al canell. L’Elvira va reaccionar sense pensar-ho dues vegades, va estripar-se la seva màniga de l’uniforme i va embenar-l’hi amb força. Mentre se’l lligava una veu ronca va exclamar darrere seu.
- Veig que saps embenar canells – va dir el metge del camp, que ho havia vist tot.
L’Elvira va mirar-lo sense dir res mentre el metge observava el canell embenat.
- Aixecat, Qui ets? – va voler saber el metge nazi.
L’Elvira va aixecar-se mostrant-li el número.
- Molt bé, 40152, continua cavant.
Passaven els dies i la fossa cada cop era més gran i més profunda. D’altra banda, la mobilitat del camp era més intensa entraven i sortien molts soldats, semblaven nerviosos i neguitosos hi havia rumors que Hitler començava a perdre la guerra, però ningú s’atrevia a dir per què volien un forat desmesurat. Un matí els soldats van despertar-les a crits i entre cops de fusells les van fer sortir i les van posar al voral del buit. L’Elvira va observar un llençol de color blanc que cobria tot el fons, de sobte van obligar-les a agenollar-se i aleshores es va adonar que aquell blanc tan intens que li enlluernava era cal. Va tancar els ulls i va visualitzar el mar. Tot seguit va sentir un tro que li va fer obrir els ulls de cop i va veure un cos que queia rodolant cap al forat esquitxant de sang el fons blanc, cada cop els trons eren més forts i queien més cossos. Aquells figurants prims, amb les extremitats trencades i els caps oberts plens de sang formaven un quadre perfecte. Va somriure, per fi seria alliberada d’aquell infern i podria formar part d’un Guernica humà. Va sentir el canó de la pistola al seny, va tancar els ulls era el moment retrobar-se amb sa germanes. Però una veu greu enèrgica va cridar:
- Soldat! Aquesta no! – va dir el metge-. La necessito, a la infermeria vaig molt just de personal.
L’Elvira va obrir els ulls plens de llàgrimes pensant “Merda, per què jo...?”.

Comentaris

  • Esgarrador.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 24-01-2019 | Valoració: 10

    M'he quedat de pedre, amb aquest relat tan profund i tan costós, tan tremend. Com patíem en aquella època de Hitler. Quina barbaritat! Seria ella al final?
    M'ha encantat llegir-ho i és molt bo.
    Gràcies, Neus per llegir-me el poema de En l'horabaixa i per les teues paraules.
    Una abraçada...
    Perla de Vellut

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Neus Marín Cupull

Neus Marín Cupull

7 Relats

29 Comentaris

2443 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Nascuda a Barcelona, un dia d'abril.

Ofici: Aprenent
Estudis: Formació continuada de l'aprenentatge.
Neguits: Tots i cap. Només vull deixar-me anar i sobretot no deixar d'aprendre mai
.