EL GRONXADOR

na amiga meva m´ha enviat una fotografia d'un gronxador i d'una lluna que es reflecteix al darrera. En primer lloc gràcies amiga meva lectora de part de la teva amiga "escribidora", que es així com m'anomenes.

La foto bonica com poques m´ha tornat als temps de la meva infància. El meu pare de ben petita em va construir un gronxador a dins a on hi guardàvem la palla i el blat. No cal dir que en temps com avui que hi ha boira o plovia o feia mal temps solia passar-hi estones gronxant-me. A mi m'agradava voleiar alt i més alt fins a arribar quasi al Cel, com jo anomenava. Sempre em deien que no ho fes tant que potser un dia cauria i em faria mal.

Un dia al meu avi li vaig demanar que sota unes alzines molt grosses que hi havia a casa m'hi construís un gronxador. L'home que m'estimava molt va dir: Ho faré, més jo pensava que ja en tenies prou del de la paisa de blat.

Ell em va fer, va ser un gronxador magnífic que anava d'una alzina a l'altre, allà hi solia anar quan feia bon temps. M'agradava veure els rajos de sol que s'esmunyien tranquils per entre les branques centenàries. També moltes vegades contemplava el vol dels ocells i a l'estiu el cant de les cigales que cantaven properes. Alguna nit de lluna també m'escapava a gronxar-me una mica, ho feia quan la calor escalfava de valent, el ventet que passava amb els meus moviments em refrescava una mica. Després solia córrer a un pou que teníem a casa, engegava una aixeta i em remullava braços i cara amb la seva aigua tan fresca, que semblava sortís de la nevera. També solia veure a galet de la mateixa aixeta.

Quins temps aquells, a vegades sembla que facin mil anys i altres com avui els sento encara propers al meu cor.

No cal dir que els gronxadors es varen anar quedant arraconats en
fer-me més gran. Crec que el meu pare els va desmuntar al veure que havien quedat en desús .

Avui hauria donat no sé que per tornar al gronxador de la meva infantesa. Gràcies amiga pels records que en mi has despertat.