El gran marit

Ja hi som! D'aquí a 10 minuts la bèstia ja serà a casa i jo sense haver fet el dinar. Ja veurem com s'ho pren avui. Que si sóc una deixada i ho seré per sempre més. Que com tinc el valor de fer esperar a taula un home de la seva categoria. Que si bla bla bla...
Què farem avui? Ah! Ja me'n recordo, avui li toquen patates bullides amb un trosset de carn. Bé, de fet és un bistec de carn de cavall que gairebé fa un pam de llargada, però ell diu que aquesta mida és l'apropiada per a la dieta que porta, que tot el que aconsella l'excel·lentíssima doctora Doris Corpas va a missa. Filla de puta! Li va clavar, bé, em va clavar, ja que els diners eren meus, 10000 pessetes per fer-li una dieta apropiada perquè rebaixés els seus 115 quilos de greix. I jo amb aquestes sandàlies que em toca el taló a terra. I és que com calço un 37 i a partir del número 35 es considera mida d'adult i costaven 200 pessetes més, doncs me'n va fer comprar unes del 35.
I si li posés una mica de lleixiu al suc de taronja? Encara se'n sortiria... Ja ho he provat vegades ja, de matar-lo, o, si més no, fer minvar les seves aptituds físiques, i res, és immune a qualsevol atac. Sovint penso que deu ser immortal, com el dimoni, que no morirà mai. De fet, ho sospito des del dia que vaig encerar el terra de la seva cambra de dalt a baix. Vaig fer servir quatre pots de cera de tres quarts de litre per a 8 metres quadrats d'habitació. Però res. El cornut arribà a casa, mirà despectivament com pelava les patates i es dirigí cap a la seva cambra sense dir res. Jo em vaig quedar a la cuina creuant els dits amb els ulls tancats quan... Patapam! Només posar un peu a terra, els 115 quilos de carn van volar fins a anar a espetegar just a sobre el llit. Ni una esgarrapada. També era mala sort. Ho podia haver pensat: la porta estava perfectament orientada de cara al matalàs.. Evidentment, aquella mala jugada em va sortir cara. A més a més d'haver de canviar-li la meva cambra, una habitació doble de més de 30 m2, per la seva, també vaig haver de comprar-li un llit nou. De fet, la meva cambra és seva, a l'estiu. El pis on vivim no arriba als 70 metres quadrats, i està situat en un carrer estret que separa una bona zona de Sarbelona... d'una altra que no ho és tant. No sé per què, però el meu marit mai no enfila cap amunt, cap a la zona bona, se sent més segur als suburbis. El cas és que a l'estiu el molt cabró em fa dormir a la seva cambra, que curiosament no té cap escletxa per on deixar entrar l'aire. Prefereix la meva saleta. Obre els finestrals i situa el llit just davant el corrent d'aire. Sovint li dic que no ho faci això, que la barana és de les antigues, de barrots, i que els veïns de davant podrien veure'l. Tant li fa, s'hi està a gust. I jo, mentrestant, rostint-me al calabós. De vegades, quan sembla estar una mica més content i conciliador, provo de demanar-li de dormir junts a la saleta. Hi ha lloc pels dos, de fet, hi ha lloc per 6 o 7 llits més, però ell sempre diu que no. Que es podria despertar de matinada i trobar-me allà, dormint a prop seu, i espantar-se. Riu obertament quan ho diu. Que he de mirar per la seva salut, que no li convé tenir sobresalts, i que, a més a més, ronco com una vaca. La primera vegada que vam fer intercanvi d'habitacions vaig ser pacient. Encara no el coneixia prou, i vaig pensar que el que havia de fer era esperar-me a l'hivern, quan el calabós seria més acollidor que no pas la saleta, freda com una nevera. Tanmateix, és aleshores quan decideix que ja s'ha fet un tip de dormir fora de la seva habitació. Llavors, em toca dormir una altra vegada a la meva cambra. Moltes vegades em desperto quan són les set tocades, com faig cada matí, per a anar-li planxant els pantalons i la camisa que portarà durant el dia, i em trobo el finestral obert de bat a bat. El cas és que el porc diu que a la saleta, només quan hi dormo jo, fa un tuf insuportable, i que és normal que obri la finestra per a deixar entrar l'aire. És fàcil d'explicar, doncs, per què cada dos per tres estic amb faringitis.
No sé com puc queixar-me tant, si la culpa va ser meva. Jo era una nena de quinze anys quan el vaig conèixer. Ell era un jove de vint anys alt com un pi i de molt bona planta. De fet, era el solter d'or d'un barri pobre de les rodalies de Nagrollers. Bé, pobre, pobre no. La meva família també hi vivia, allí, i no era gens pobra. El meu rebesavi, el senyor Rius de Vilaseca, havia comprat aquells terrenys 100 anys enrere per a construir-hi cases i llogar-les als camperols que conreaven les vinyes colindants. És evident, doncs, per què el jove més maco del barri es va fixar en mi, que aleshores pesava 75 quilos i tenia la cara plena de pigues. Però jo, d'allò més ximple i ingènua, m'empassava totes les bajanades que deixava anar cada nit sota el meu balcó. Solia venir allà a les 2 de la matinada, ebri de whisky barat, quan el saló de ball situat dos carrers més avall tancava. A aquelles hores de la nit, el "murri", que era el mot amb què era conegut al barri, ja estava tip de grapejar les xicotes més maques que anaven al local, i anava a fer la rosca a la noia més lletja, i a la vegada més rica, de Santa Magdalena. De fet, s'ho va muntar bé, el cabró. Va ser una tasca d'apropament: començà per deixar anar la serenata cada nit davant de casa meva, poc després ja hi venia a dinar quan a la seva no tenien teca, i finalment acabà matant mon pare. Ell ni s'ho imagina, encara avui, que ho sé, però no sóc tan burra com es pot pensar, i bé que sé que va ser ell qui el va enverinar. Per què vaig seguir-hi aleshores, sabent que havia estat el "murri" qui havia acabat amb el bo d'en Jaume Rius de Vilaseca? Doncs perquè n'estava completament enamorada, em tenia menjant de la seva mà. Poc després vaig ser jo l'hereva de la fortuna. Fortuna que es va polir en 10 anys, gràcies a la seva extraordinària afecció a les màquines escurabutxaques i als locals d'altern.
Pom, pom, pom! Ja és aquí! Em trec l'estampeta de la verge de Sta. Magdalena de la butxaca, li faig un petó i obro la porta. Em mira detingudament a la cara. Feia temps que no ho feia d'aquesta manera! Encara s'haurà llevat amb bon peu i serà, encara que només per un sol dia, el bon marit que hauria d'haver estat durant els 51 anys de matrimoni que portem. Continua mirant-me i somriu:
- Mite-la! Avui rèiem de tu al bar, saps? No has canviat gens. Continues sent la mateixa bèstia que quan ens vam conèixer. Et podies haver pentinat una mica per rebre'm no? Au, deixa'm passar! - i em dedica una empenta cap a la seva esquerra.
Durant un breu instant, sento com l'odi recorre els indrets més amagats del meu cos. Fins ara, mai no havia patit aquesta sensació. Des de molt petita m'havien ensenyat a no fer mal a ningú i a saber retenir els meus sentiments més profunds. Però ja havia arribat al límit. Avui acabaria amb la vida de l'home que estava acabant amb la meva.
Me'n vaig a la cuina com si res a fer-li el bistec.
- Tu! On tinc el xampú per rentar-me el cap?
- A sobre de l'armariet de la saleta, amor meu.
Amor meu? Allò l'ha trastocat perquè s'ha estat un breu instant darrera meu, sense saber com agafar-se el que li acabava de dir. Ric per sota el nas. Aquest és el millor moment: agafo la salsa de tomàquet, amb la qual sempre li faig l'acompanyament de la carn, i hi afegeixo salfumant. Uix! Quina pudor! Hauré de fer alguna cosa. A veure quines espècies tenim.... ja està, una mica d'orenga i llestos. Mmm... quina bona olor! Fins i tot sembla saludable aquest bistec!
Li porto a la taula, ell encara està rentant-se el cap.
- Carinyo, - potser hauria de deixar de dir aquestes bestieses que encara s'ensumarà alguna cosa - tens el dinar a taula.
- Ara vinc, quan acabi de rentar-me el cap. Ves-te'n del menjador a veure la tele a la saleta. Ja saps que no m'agrada dinar tenint-te davant!
Ja pots ben estar tranquil, ja, que no em veuràs mai més... Me'n vaig a la meva cambra, contigua al menjador, i encenc la televisió. La poso a tot volum, no vull sentir com agonitza. Sento com tanca l'aixeta, se'n va cap a la seva habitació, surt al menjador, s'asseu. Es torna a aixecar, se'n va cap a la cuina... És que vol donar per cul fins i tot el dia de la seva mort? Ah! No. Obre la nevera. M'havia oblidat de portar-li el vi. Torna a seure, encén la ràdio. Apujo el volum de la televisió encara molt més. Que no puguin dir que el vaig sentir quan demanava auxili...

▄▄▄

No pot ser! M'he adormit! Quina hora és? Les cinc. Fa gairebé dues hores que li vaig posar el plat a taula! Surto de la meva cambra i travesso el passadís a poc a poc. Sempre li havia dit que hauria d'haver fet posar una porta que comuniqués el menjador amb la que era la seva cambra, que era una bestiesa haver de fer tota la volta per arribar-hi. Bé, és igual. Això no importa ara. Em vaig apropant al menjador i començo a caminar cada vegada més lentament. M'aturo. Per què no truco directament a una ambulància i els dic que he pogut sentir com agonitzava però que no vull veure'l mort? Impossible, el telèfon també està el menjador. I he de recollir el plat! Si el troben mort i analitzen el sofregit que portava el bistec em mataran. He de sortir, no t'espantis, pensa que està dormint.
Ja estic al menjador: la taula al fons, la cadira enretirada... No hi és! I el plat sense tocar encara! Haurà sortit de casa abans de tastar-lo? No pot ser! Quina mala sort. Em vaig atansant lentament a la taula. Un moment! Tinc un pressentiment. M'acoto i... està estirat a terra. La cadira està enretirada pel seu propi pes. Té els ulls en blanc i la saliva li regalima per la comissura dels llavis. L'he matat! Com n'he estat capaç? Em poso a plorar com una bleda. Com he estat capaç de matar un ésser humà? No tinc perdó de Déu... Perdona'm Senyor, mai no hauria d'haver posat salfumant a la carn!
M'assec a la cadira del costat. He estat a punt de caure rodona a terra quan l'he vist mort. Observo el plat. Sembla intacte, com si no hagué
s tocat res. Suposo que només de menjar-ne un trosset ja ha caigut mort. Però... un moment! No veig la forquilla enlloc! Miro al meu voltant i la veig just a la porta de la cuina. Com pot ser? El que és cada vegada més clar és que no ha tastat la carn. El torno a observar. Està mig arraulit a terra del dolor i amb les mans, una a sobre de l'altra, fent força sobre el pit...

▄▄▄

- Senyora Vilaseca, ja sé que són moments molt durs per a vostè, però suposo que vol saber de què ha mort el seu marit. Doncs ha estat un atac de cor en tota regla. Segurament degut a una mala vida i a la seva obesitat.
Faig que sí amb el cap i marxo de l'hospital. Un atac de cor, qui ho diria? I ara... què faig? Ja sé, aniré a veure algun familiar... Si tingués algun fill seria el moment ideal per a fer-li una visita. Possiblement, en el cas que n'haguéssim tingut algun, el pobret ja hauria fugit de casa... De vegades penso que el Senyor em va fer un favor i tot fent-me perdre aquella nena quan n'estava de set mesos... I ara què? On vaig? Amb qui parlo? A qui ploro? Trucaria alguna de les moltes amigues que tenia del barri... si no fos perquè més de la meitat ja estan enterrades, i amb les altres estic barallada...

Diuen que, després de la mort del seu marit i abans de la seva pròpia, la senyora Rius de Vilaseca encara preparava el dinar al seu home cada dia, seguint la dieta de la senyora Corpas, i que s'asseia al menjador a esperar que tornés. Diuen que encara s'aixecava a les set tocades per planxar una camisa i un pantaló, i que tot seguit escalfava aigua a la pica, tal com feia quan el seu marit volia rentar-se el cap. També diuen que mai no va tornar a ser la mateixa, i que tot i que havia viscut una vida totalment subordinada als desigs del seu home, anteposant-los als seus propis, també s'havia creat tal dependència cap a la seva figura que en veure's sola no va saber trobar sentit a la seva pròpia vida.

El gran marit pretén ser un manifest en favor de totes aquelles dones que, al llarg de la història han viscut, viuen i, malauradament, de ben segur viuran subordinades a la figura del mascle dominant, del marit. Sense la necessitat de ser maltractades físicament, totes aquestes dones han dut una vida sota la coacció psíquica i emocional dels marits, situació que encara avui té lloc ben sovint i que ens recorda que, malgrat ser el més racional dels animals, l'ésser humà pot ser tan inhumà, com ingenu.