El gran gurú

Com si no hi hagués connexió entre ell i les seves paraules, mentre l’Oliver parlava s’escoltava a si mateix. Des que l’havia localitzat entre el públic que no s’havia pogut concentrar. Les coses estranyes que estava dient, els coneixements que havia acumulat com una formigueta al llarg dels anys i que ara repetia com un lloro davant d’aquell micròfon de tija ajustable, comparats amb la força que li projectava la vista cap a la darrera fila, a la butaca on ella estava asseguda, se li van aparèixer com una trivialitat, vells encanteris de bruixot als quals havia dedicat massa temps.

La va conèixer a l’aeroport, després de creuar l’Atlàntic. La va veure aguantant aquell rètol amb el seu nom i va ser com si li injectessin en vena una dosi extraforta de vitamines. Llavors la fatiga del viatge, de la pesada, interminable conversa que havia mantingut durant el vol amb el veí del costat, el desfasament horari, l’angoixa de volar i la necessitat urgent de ficar el cap sota una dutxa d’aigua freda, tot s’havia dissolt quan va veure que ella l’esperava.

Ella, l’acompanyant que li havien assignat. La mena de rostre que se’t grava a la ment: un rostre diàfan i lluent, aïllat en la seva bellesa, de pòmuls alts esquitxats de pigues i ulls d’un blau mineral líquid.

-Aloha –li havia dit la noia, tot dibuixant un somriure protocol•lari-. Benvingut a l’illa de Hawaii.

De primer va creure que les paraules amb català se les havia après de memòria. Va pensar en la mena de concessió que fan les estrelles del rock quan volen afalagar al públic en un concert a l’estranger. Va correspondre el gest amb un cordial assentiment de cap. Però, a continuació, quan, amb un català quasi perfecte, la noia es va presentar i va preguntar-li si havia tingut un bon viatge, l’Oliver es va quedar de pedra, amb una cara d’estupor infinit.




El monovolum daurat que els esperava a la sortida va arrencar en direcció a l’hotel. L’Oliver disposaria d’una estona per deixar les maletes i preparar-se abans d’anar a dinar, abans de la conferència. Dins el vehicle, la noia, que es deia Thelma i era “del continent”, de Lakewood, Nova Jersey, li va explicar que uns anys abans d’arribar a Hawaii i posar-se a treballar de guia havia viscut a Barcelona. Hi havia anat a investigar per la tesi doctoral sobre la Guerra Civil Espanyola que llavors estava escrivint, però es va enamorar del seu company de pis, un estudiant francès especialitzat en psicologia cognitiva, i finalment s’hi va quedar. Van viure junts a Barcelona durant gairebé set anys, fins que la relació va fer aigües.

-Aquesta és la raó perquè parlo bé el català.

-Per això t’han escollit a tu perquè m’acompanyessis.

-Segur. Aquesta és la raó.

L’Oliver l’estudiava admirat. Els rajos de llum que travessaven el vidre li banyaven la pell, fina i bronzejada. Portava una carpeta negra sobre la falda, i sobre la carpeta una bossa de pell. Es va fixar en el capdamunt de la camisa blanca. Desbotonada, deixava al descobert el principi suau d’una corba que quasi el deixa sense alè. Es va fixar en els seus malucs aixafats contra el seient. Era una bellesa fresca, nòrdica, incontestable, com la d’aquelles models de portada que queixalen pomes verdes i molles amb la seva dentadura perfecte, o bé es passegen sota la pluja al costat d’un camp de blat. Se la va imaginar despullada, entregada als seus encants. En la seva imaginació passaven la resta de l’estada de l’Oliver a Hawaii fent l’amor sense parar. Al monovolum daurat, a l’habitació de l’hotel i a la platja, de nit, amb la silueta negra de les palmeres crepitant al fons de l’escena mentre ella es mossegava els llavis i udolava de plaer.

En un home de la seva edat, aquella mena d’impulsos efervescents, d’idees verdes que li llepaven la psique, resultaven una càrrega. Les cadenes de la libido li provocaven una desagradable sensació de no pertànyer-se del tot a si mateix. Si ets un home en la seva situació, un home immers en el seu declivi que és conscient dels riscos als quals s’exposa si pretén plantar-li cara, riscos que tenen a veure sobretot amb el decòrum i amb el tema relliscós de la pròpia dignitat, què se suposa que has de fer? Has d’aparcar el cotxe a una banda de la carretera i esperar en silenci que la nit s’imposi, que arribin els cucs, o bé el correcte és tot el contrari?




Acabada la conferència, de tornada al monovolum, l’Oliver i la Thelma travessaven el camí asfaltat que partia en dos una gran esplanada de gespa i palmeres i connectava l’aparcament amb la sala de conferències. El sol picava amb força i al cel no s’hi veien núvols. Mentre caminava, l’Oliver arrossegava l’empenya del seu peu dret sobre el paviment reescalfat. Fins aquell moment, la Thelma no s’havia adonat de la seva coixesa. Va semblar que el descobriment la feia sentir incòmode.

L’Oliver va trencar el silenci tens que s’havia imposat entre ells.

-Em sembla que els he deixat a tots dormint.

Ella va dir:

-Doncs jo ho he trobat molt interessant.

-De veritat?

-Sí, veritat. –Va furgar dins la bossa de pell i en va treure un paquet de Marlboro Light-. Jo no sabia res, d’aquest tema. Però és molt interessant. Chuang Tse deu ser un home molt interessant, per escriure aquest llibre.

-Devia ser-ho.

-Com?

-Que devia ser-ho, sí, un home molt interessant. Fa segles que és mort.

La Thelma es va aturar per encendre un cigarret. L’Oliver es va aturar per esperar-la. Després ella, acostant-li el paquet obert, li va mostrar el filtre que havia empès amb el dit polze i que ara sobresortia de la resta.

-No gràcies –va dir ell-, no fumo cigarrets.

-Cigarrets no. No fumes?

-Cigarrets no. Algun cigar de vegades, i... De vegades algun cigar.

Llavors van reprendre la marxa.

-Doncs és veritat que és molt interessant. M’ha fet venir ganes de llegir el seu llibre.

-La veritat és que no el va escriure ell. -Va ser una resposta automàtica, fora del seu control. L’Oliver no estava segur de perquè ho havia dit, però darrera li va semblar percebre-hi alguna mena de rancor subterrani cap aquell xinès a l’estudi de l’obra del qual havia dedicat tants anys de la seva vida.

-Ah, no? –va dir ella.

-Bé, sí que el va escriure però no el va escriure sencer. No està clar quines parts són seves i quines van ser afegides més tard per altres autors.

Llavors es va sentir culpable per atenuar l’admiració per Chuang Tse que començava a néixer en la seva amfitriona, de manera que va afegir:

-Però això no vol dir que no sigui una gran figura del pensament oriental. De fet és un dels autors més... més...

Aleshores ho va veure. Va deixar la frase a mig. Aquell noi estirat un tros enllà, sobre la gespa, en una zona apartada. Un noi amb pinta de surfista, camisa ampla de quadres grossos, sandàlies i pantalons curts per sota dels genolls, cabells llargs i arrissats del color de la palla cremada. Estava llegint de panxa a terra amb els colzes contra la gespa, en una postura que semblava d’allò més incòmode.

A l’Oliver se li havia encès la bombeta. Ara va ser ell qui es va aturar. Va quedar un moment absort i al final es va girar cap a la Thelma.

-Escolta –li va dir-, fes la teva, d’acord? Digues-li al xofer que et porti a casa. Jo agafaré un taxi. Haig de fer una cosa.

Darrera les línies de fum enquitranat que va expulsar per les narius, la Thelma, perplexa, se’l va quedar mirant.

Van quedar entesos per l’endemà i es van acomiadar amb una encaixada. Ella va seguir caminant fins al monovolum, els talons sonant amb força contra l’asfalt, els amples malucs movent-se d’esquerra a dreta, i abans de llançar el cigarret a terra i esclafar-lo amb la punta de la sabata, i abans d’obrir la porta del vehicle i entrar-hi va estirar el coll per veure l’Oliver, que ara ranquejava sobre la gespa en direcció al noi.

En sentir-lo arribar, aquest va apartar els ulls del llibre i se’l va quedar mirant. Llavors la Thelma ja havia marxat i el noi se’l mirava de dalt a baix. L’Oliver s’esforçava per dir-li alguna cosa amb el seu anglès ortopèdic, i quan va acabar de parlar, el noi, que no havia badat boca, després d’un silenci valoratiu va fer que sí amb el cap. Després es va aixecar i se’n van anar els dos junts.




Per la televisió de l’hotel donaven una pel•lícula en blanc i negre. La llum que desprenia la pantalla il•luminava la penombra de l’habitació. Estirat amb calçotets sobre el llit mig desfet, amb una pipa d’ònix fumejant-li a la mà, l’Oliver assaboria la marihuana que li havia venut el noi. Després de la conversa que havien mantingut al jardí de la facultat, l’Oliver va acompanyar al noi a l’apartament on vivia al costat de la platja i n’hi va vendre una bosseta. Ara ell l’estava assaborint. Va contemplar les volutes de fum que treia per la boca. Eren del mateix color gris que les escenes de la pel•lícula, i flotaven amunt, lentament, ondulants i vaporoses. Zigzaguejaven fins el sostre i es desfeien, sortien per la finestra entreoberta. A la pantalla, l’Orson Welles i la Rita Hayworth es van fer un petó als llavis. L’Oliver va pensar en la Thelma. Aquella dona traspuava solitud, va pensar. La solitud l’ensumes a quilòmetres de distància. I mentre s’empassava una altra gran glopada de fum, va visualitzar aquella solitud com una escletxa de llum a través de la qual potser ell seria capaç d’escolar-se.




Al topar contra el fons buit del got de vidre, l’anell va dringar igual que una moneda.

Era com si estigués tancada entre les quatre parets d’un cub invisible. La distància que imposava semblava irrecuperable, una distància de milers de quilometres que s’esforçava perquè notessis. Potser era només una distància professional, va pensar ell. Fos com fos, durant tot aquell dia, igual que el primer, l’Oliver no va deixar de notar aquella distància com una barrera infranquejable, una barrera que per moments li resultava angoixant, fins i tot dolorosa. Provava de esquerdar-la amb bromes, comentaris amables, amb preguntes.

Aquell matí van visitar l’Arizona Memorial.

A la tarda, l’Oliver va anar a prendre el sol a la platja d’Ala Moana. La Thelma tenia feina i hi va haver d’anar tot sol. Dintre la bossa, a més de la tovallola, una ampolla d’aigua, el diari i la crema solar, hi va ficar una novel•la de butxaca, un best-seller.

Rodejat de banyistes, l’Oliver va intentar de llegir.

En contacte amb la naturalesa, la lectura es converteix en un acte molt agradable, un acte que t’absorbeix d’una manera que seria impensable dintre una cambra aïllada. Les frases agafen relleu i descobrim la seva textura genuïna, la substància que contenen. La tranquil•litat i la pau ens embarga mentre la llum ens cau al damunt. Ens abandonem a la contemplació de les vastes planícies de la nostra fatiga i les assaborim amb una tendresa amarga, escèptica i distant. Però ara l’Oliver no podia llegir. Les frases li desfilaven per davant dels ulls però la retina no les enregistrava. Tenia el cervell massa ocupat per concentrar-se en la lectura, així que va tancar el llibre, el va ficar dins la bossa i es va girar d’esquena al sol.

Al fons, una llanxa motora deixava sobre el blau del mar un rastre de color blanc.

Va sentir les veus que l’envoltaven, el vent xiulant-li a les orelles, les onades estavellant-se contra la riba.

Al vespre, després de tornar de la platja, de dutxar-se i posar-se roba neta, a l’Oliver se li havia acudit anar a esperar a la Thelma a casa seva. Tenia ganes de veure-la. Tan simple com això. Va caminar prop de mitja hora fins a arribar a la zona del bloc d’apartaments on l’havien deixat el primer dia, al pis que havia senyalat des del monovolum, on l’hi havia dit que vivia. En realitat, no tenia ni idea de si ella havia d’aparèixer o no, si ja hauria arribat a casa o bé no arribaria fins a la matinada, o fins l’endemà. Va donar voltes per la zona amb les mans enllaçades darrera l’esquena, esperant veure-la arribar.




L’Oliver es barallava amb unes cloïsses al forn. Les notava eixutes i sorrenques quan les mastegava. La Thelma havia demanat un plat d’amanida verda i ara el remenava amb la punta brillant de la seva forquilla, observant-ne el contingut analíticament, potser calibrant-ne les calories.

Des de la seva cadira, l’Oliver podia veure la dona que estava asseguda a la barra. Tenia les cames encreuades i de tant en tant xarrupava la copa que tenia al davant. Des d’aquell angle, l’Oliver només li veia l’esquena, que era daurada i corba, fibrosa i plena de nusos. Les vertebres se li marcaven a la pell.

-No sabia si et vindria de gust –va dir l’Oliver-. A la tarda he anat a la platja i he arribat a l’hotel molt aviat. Abans de sopar he sortit a donar el volt per matar l’estona, i llavors se m’ha acudit que potser et vindria de gust venir. Però no sabia si et vindria de gust.

The Paradise Lost era el restaurant al costat de l’hotel on havien dinat el primer dia. Era una espècie de santuari kitsch. Les parets estaven plenes de paisatges idíl•lics pintats amb colors primaris. En una hi havia pintada una illa paradisíaca, amb palmeres i sorra blanca, i un sol de color sang enfonsant-se a la línia de l’horitzó. En una altra s’hi veia un grup de ballarines hawaianes que ballaven una dansa típica. Hi havia unes quantes peixeres. En una de les peixeres hi havia una serp. Una fila de ventiladors elèctrics de plàstic color marfil rodaven al llarg del sostre.

-I apart de les classes a la universitat...

-Sí. També dono classes.

-També.

-Vull dir que també faig altres coses. Escric en un diari i col•laboro cada setmana en un programa de ràdio.

La Thelma va obrir els ulls amb interès.

-Un programa de ràdio?

-Sí. Una secció setmanal.

-Ah, sí? –va dir la Thelma, encara una mica més sorpresa-. I de què va la teva secció?

-Bé... –Ell es va empassar una mica de saliva-. Els oients truquen per preguntar-me coses, per fer-me consultes.

-Quina mena de consultes?

-Diguem... Diguem que truquen per fer consultes sobre la seva vida. Sobre els seus dubtes. Dubtes... existencials.

Del fons del local l’Oliver va veure aparèixer un home alt d’espatlles amples. Del capdamunt de la camisa negre li sortien tot de pelets platejats i portava el cabell llarg i brillant, pentinat enrere. L’home va caminar fins a la barra, va apartar un dels tamborets que hi havia al costat de la rossa de l’esquena nua i s’hi va asseure. Es va mirar a la dona de dalt a baix, i la dona va fer veure que no se n’adonava. Després l’home es va dirigir al cambrer, que li va servir una copa.

-Així que ets una mena de conseller espiritual –va dir la Thelma-, com un guru. El Gran Guru.

L’Oliver va riure nerviosament.

-Suposo que és una manera de dir-ho. Diguem que faig una mica de psicòleg. I tu?

-Et pregunten les coses que han de fer, i dubtes sobre la mort, l’eternitat. Coses d’aquestes? Qüestions profundes?

-De fet, la majoria de qüestions són més aviat pràctiques.

-Com el telèfon de l’esperança.

-Una cosa així. Suposo que és una cosa així. Tot i que no era la intenció que teníem en un principi, ha acabat sent una cosa així.

-Vaja, és molt interessant. O sigui que ajudes a la gent. Deus sentir-te molt bé quan ets capaç d’ajudar als altres. Sempre he pensat que m’agradaria fer alguna cosa pels altres.

-Bé, em paguen per fer-ho. És veritat que quan ho aconsegueixes és una satisfacció, però la majoria de vegades l’única que pots fer és donar-los consol, i dir-los que consultin el seu problema a un terapeuta professional. –La Thelma l’escoltava amb una concentració molt intensa. No s’adonava del somriure que se li havia dibuixat a la cara-. I tu què.

-Jo què.

-T’agrada la teva feina?

Finalment, l’home d’espatlles amples es va aixecar del tamboret i es va acostar a la rossa que ensenyava l’esquena. S’hi va acostar amb pas dubitatiu, fingint seguretat. La tensió se li acumulava al front i al voltant del ulls. La dona seguia sense fer-li cas, sense mirar-lo. Mentre ell s’asseia al tamboret que hi havia just a la seva dreta, la dona va girar el cap lentament i va dedicar-li una mirada neutra, lànguida i desinteressada.

-De vegades penso que m’agradaria tornar a estudiar. Reprendre els estudis d’història, o bé començar a estudiar una altra cosa. M’agradaria estudiar sociologia, o psicologia. També m’agradaria estudiar antropologia.

-I per què no ho fas?

-Suposo que ja m’agafa una mica tard. No tinc edat per posar-me a estudiar seriosament. Podria estudiar alguna cosa com a afició. Ja m’entens, com un hobbie, per aprofitar les hores que no tinc feina, però em sembla que per començar una carrera de nou ja sóc massa gran.

De cop i volta, l’Oliver es va sentir molt vell.

-Massa gran? Però quants anys tens?

-Pel març compliré els trenta-dos.

-En tens trenta-un i dius que ets massa gran? Quina bestiesa! Massa gran ho sóc jo. Tu tens tota la vida per davant. Encara tens temps de dedicar-te al que vulguis.

Ara l’home de la barra, presa de l’agitació, gesticulava amb les mans i movia el cap d’una banda a l’altre mentre parlava amb la dona. La dona, en canvi, seguia movent-se amb tota la calma del món, amb una gran lentitud i amb aquella mirada freda i distant, gairebé avorrida, aquell hieratisme de femme fatale. Semblava que l’home hagués entrat furtivament a la cambra privada de la dona i ara li volgués vendre una enciclopèdia. La dona se l’escoltava amb aire de desinterès. Llavors l’home va buidar d’un glop la seva copa i es va tornar a dirigir al cambrer, que en aquell moment estava assecant el fons d’una gerra amb un tovalló. El cambrer l’hi va servir una altra copa.

La Thelma va repetir a l’Oliver el que ja li havia dit el primer dia, que havia trobat la seva conferència molt interessant, que li havia despertat una curiositat molt viva per tots els temes dels quals havia parlat.

-La setmana que ve aniré a la llibreria i em compraré el llibre d’aquest Chuang Tsa.

-Tse. Chuang Tse.

-Chuang Tse. Em compraré El llibre de Chuang Tse.

La dona de la barra va tirar el cap endarrere i li va donar un cop de mà a l’espatlla a l’home. L’home va somriure satisfet. L’havia fet somriure. Estava somrient? L’Oliver va veure com l’home pagava al cambrer, i després es van aixecar, ell i la dona que ensenyava l’esquena. Van sortir junts per la porta.

-Perquè no m’acompanyes un moment a l’habitació –va dir llavors l’Oliver-. M’agradaria regalar-te el llibre que vaig portar a la conferència. Serà com un record.

La Thelma va prémer els ulls i va tirar el cap una mica cap al cantó com si hagués sentit un soroll en algun punt llunyà, com si parés l’orella per escoltar algun soroll perdut en la distància que l’Oliver no era capaç de sentir. Concentrada en aquell soroll, va prémer els llavis amb força.

-No ho sé... S’ha fet una mica tard.

Era tant maca que veure-la li feia mal.

-Només serà un moment.

Li feia mal.

-D’acord.

Veure-la li feia mal.




De biaix, la Thelma es va fixar en el got de vidre que hi havia sobre la tauleta, al costat del despertador digital. El got de vidre amb l’anell a dins. Però l’Oliver no se’n va adonar. Des del moment que va agafar a la Thelma pels malucs i van caure junts, abraçats al llit, tot al seu voltant s’havia desfet en una gran nebulosa de colors, textures i sabors que rodava i es movia i ja no tenia sentit.




Els rajos de llum polsegosa s’escolaven entre els llistons de plàstic de la persiana entreoberta, inundant l’habitació. Quan l’Oliver es va despertar, la Thelma ja no hi era. El despertador digital de sobre la tauleta marcava les nou i disset. L’Oliver va calcular que tenia una hora i tretze minuts per fer les maletes i abandonar l’habitació. En una hora i cinquanta-tres minuts la Thelma hauria d’estar esperant-lo a la recepció de l’hotel.

Entre estiraments i grans badalls, l’Oliver es va rebolcar sobre el llit desfet.

Després de deixar les maletes a la recepció, se’n va anar a esmorzar.

Quan va sortir del menjador, netejant-se amb la llengua un tros de brioix que li havia quedat entre els queixals, mitja hora abans de l’hora previst la Thelma l’esperava. Estava asseguda en una de les butaques de pell torrada del hall de l’hotel, ple de marbre i fusta brillant.

L’Oliver li va acostar el llibre a la Thelma.

-Te’l vas deixar –va dir ell amb un somriure tímid.

La Thelma va donar-li les gràcies i va ficar el llibre a la bossa.

-Has dormit bé? –li va preguntar ella quan ja eren dins el monovolum.

L’Oliver va rastrejar-li la cara en busca en signes d’ironia, però no hi va veure res. Tenia la mateixa expressió inexpressiva dels primers dies.

-Sí. Molt bé.

El paisatge desfilava pel costat de la finestra.

L’Oliver desitjava dir alguna cosa, però no sabia què.

L’Oliver va baixar del cotxe a poc a poc, mentre la Thelma sortia per l’altra banda i el xofer treia la seva maleta del maleter i després sortia buscar un carro perquè l’Oliver arrossegués la seva maleta per l’aeroport

Quan va arribar el xofer, l’Oliver i la Thelma es van fer dos petons.

-En fi –va dir amb una serenitat que va molestar una mica a l’Oliver-, ha sigut un plaer. Fins a la pròxima.

Abans de que desaparegués definitivament del seu camp de visió, l’Oliver va aturar el carro i es va fixar en el monovolum que s’allunyava carretera avall, sota el sol rogenc del matí. Per un instant fugaç, va tenir l’esperança que el vehicle s’aturés i donés la volta, que la Thelma sortís de dintre amb les llàgrimes lliscant-li galtes avall i que, llançant-se als braços de l’Oliver, li digués que no podia marxar, que s’havia de quedar uns quants dies més, o que s’havia adonat que no podia viure sense ell i que havia decidit anar-se’n a viure amb ell a Barcelona.

Però el cotxe va desaparèixer en la distància, i l’Oliver es va trobar a l’entrada de l’aeroport amb el carro i la maleta al damunt. Abans de creuar la porta automàtica, es va ficar la mà a la butxaca i va rascar el fons amb la punta dels dits. Buscava l’anell daurat, però va notar el tacte rugós i va sentir el soroll crepitant de la bosseta de cel•lofana. Després ho va recordar. El paquet amb la maria que havia agafat de l’habitació, el que li havia venut el jove surfista de la camisa de quadres. L’Oliver es va calçar l’anell i després va mirar a una banda i a l’altra. Quan va estar segur que ningú el mirava, es va acostar a una paperera i, sense moure el cos, només estirant el braç, sense aturar-se, va llançar-hi el què quedava de l’herba. Va creuar la porta de la terminal arrossegant el carro amb esforç. La gent se’l mirava amb curiositat, observaven aquella manera de caminar tant estranya que tenia. Però l’Oliver no se’n va adonar. Estava concentrat en la mandra que li feia haver de tornar cap a casa.