El gran equívoc. (Equívocs)

Sobrevisc entre sis parets grises; tres metres quadrats de letàrgia tot el dia; aïllament la setmana sencera. Els carcellers gairebé no em parlen, si no és per fer-me burles. Els diumenges prenc l'aire, penjat com un senglar de mans i peus en un pal horitzontal que intueixo que passegen entre reixats, perquè escolto com si algú piqués contra unes xarxes de filferro. Sota del drap negre que em cega, no m'arriba la llum; agraeixo, però, el ventet del carib al meu cos nu exhibit com un vedell, no sé davant de qui.
De primeres em pensava que no ho suportaria. Volia acabar amb tot, però no tenia estris, i morir d'escomeses contra una paret de ciment és dolorós. Llavors pensava en la Rayssa, i sabia que havia de seguir vivint, que aquest era el meu llegat per ella: la vida del seu pare. Quan se m'endugueren, tenia dos anys; ara en deu tenir quatre o cinc, he perdut el compte.
He après a no odiar, per no destruir-me. Em podran martiritzar amb l'apatia; però no aconseguiran que odiï. De vegades imagino (és l'únic que no em poden llevar) que sóc al judici que mai no he tingut, i que un advocat mostra al món la buidor de les acusacions que m'enclaustren: el gran equívoc. Ara ja sé quines són, em vaig passar sis mesos sense saber perquè estava aquí; a l'últim, després de mig any, m'ho digueren.
-Missatges sospitosos enviats per correu electrònic a un tal Mohamed Rahhali.
Els vaig explicar que era el meu cosí i es posaren a riure
-Llegirem aquest del vint i nou d'Agost de dos mil u: "Algú ha enverinat l'aigua, i els coloms van marejats; només faltaria que en volar topessin contra els dos colomars alts, o contra els altres edificis. Després, els de sempre diran que els fills d'Alà els volem robar el país."
Després, rebregaren el paper i me'l llançaren a la cara. D'ençà d'aquell moment ningú no m'ha dit res més.