El got (un fantasma a l'institut)

Aquesta novel·la està dedicada a l'Esther, a
la Sandra i a tots els alumnes i professors
que amb més o menys sort han passat per
l' Institut Salvador Espriu de Salt.


Salt, ©jaume2005
Pròleg


Salt, tretze d'abril de 2005.

Avui faig quaranta anys! No és que m'importi gaire, malgrat molta gent diu que a partir d'aquí tot va de baixa, al contrari, els he fet amb moltes ganes de continuar fent coses i d'aprofitar l'experiència acumulada per fer-les millor. Físicament encara em trobo jove, a part d'uns quants quilos i algunes arrugues de més no em veig tant diferent de quant tenia la meitat d'anys. Però segur que els altres em veuen com un "tiu" de quaranta anys que encara vol semblar jove, segons la meva filla de tretze anys els de la meva edat som tots uns "viejus"!


Ahir al vespre vaig rebre una d'aquelles trucades que, malgrat et fan il·lusió de rebre algun dia, mai es materialitzen. A l'altre costat de la línia telefònica vaig sentir la veu d'una dona, que es va donar a conèixer amb un explícit: "Hola, sóc la Fina Parramon", immediatament en van venir al cap una infinitat de records d'uns temps passats força llunyans, de quan estudiava a l'Institut de Salt. La conversa, va anar en torn d'organitzar un sopar d'antics companys d'institut amb el motiu de que aquest any els de la "nostra quinta" celebràvem el canvi de desena en les nostres edats. Sense pensar-m'hi vaig acceptar, no era per menys, em fa molta il·lusió tornar a veure antics companys, nois i noies, alguns dels quals no he tornat a veure en els vint-i-dos anys que fa que vaig acabar el C.O.U. La Fina va donar-me el seu telèfon per si localitzava algun dels ex-alumnes, a l'hora que em refrescava la memòria donant-me noms que ja tenia completament oblidats.

Quines coses!, de cop em vaig trobar assegut a la butaca davant la televisió mentre la meva ment feia vertaders esforços per recordar les cares i els noms de tots els companys, i també les dels professors que havíem tingut en aquells quatre anys. D'alumnes vaig recordar-me de la gran majoria, malgrat que de molts només tenia gravada a la memòria la seva cara, però no així els seu nom. Igual que els professors, els que més recordava era el que m'havien putejat, com "La Gorda" (crec que el seu vertader nom era Sanz, però fa més de vint anys que el tinc bloquejat) que em va suspendre naturals de primer, total només li vam descargolar els cargols de la cadira i es fa fotre una nata impressionant, i en Puigvert de català amb la seva mala llet, malgrat que d'ensenyar en sabia un niu. Però també em vaig tenir d'altres d'entranyables com: en Serra de mates amb la seva inseparable bata blanca; la Saurina, també de mates, amb aquells ulls verds !; en Santi Gràcia d'història, qui em va fer enganxar completament en aquesta disciplina, en Serrat de física amb els seus complexes; en Fornells de filosofia amb el seu inseparable maletí on a més dels apunts hi portava un guix i un esborrador !; la Malvesí, de geografia, petita com un tap d'ampolla , però amb un caràcter !; en Felipe de física; la Ibáñez de química amb els seus experiments; en Lidón de gimnàstica, bé és un dir, "venga a dar vueltas a la pista", no sabia fer-nos fer gaires coses més; la Síver d'ètica amb aquelles faldilles de tub; en Pamplona de francès, qui ens feia escoltar a nosaltres mateixos posant les dues mans en forma d'auricular, amb la dreta ens tapàvem l'orella dreta i amb l'esquerra la boca, tot un personatge !; la Roca, que ens feia les classes de literatura castellana en català; en Barceló de matemàtiques de C.O.U, amb aquell cap !, ensenyant-nos gràfiques en 3D que només entenia ell; en Martí professor de llatí (rodolí); la Carme de català de segon que ens feia llegir llibres pujats de to; en ..., i molts altres que ja ni recordo. Bons i mals professors, en vaig tenir de tot tipus, però tots van deixar-me la seva personal manera d'ensenyar escudats per la llibertat de càtedra, malgrat que amb alguns només vaig aprendre a fer "xuletes" i a dormir amb els ulls oberts.

Va ser al cap d'una estona d'estar pensant en aquells temps quan vaig comentar-li lo de la trobada a l'Esther, la meva muller, i va ser ella la que va donar-me la idea d'oferir-li a la Fina aquell relat curt, titulat "El got", que vaig escriure fa deu anys i que estava ambientat a l'institut, com a recordatori d'una data històrica com és un sopar d'antics companys, on es poden veure els canvis que hem sofert al llarg d'aquest anys, en que tots ens hem anat obrint camí a la vida, amb més o menys sort, però això és el de menys ...

La veritat és que, després de tant de temps, no recordava si encara el conservava, he hagut de buscar a la part més remota del disc dur de l'ordinador fins que ha aparegut, i aquí el teniu.





I


Avui és divendres, divuit de desembre de mil nou-cents noranta cinc, són dos quarts de deu del matí i estic tot sol al pis ja que actualment formo part dels més de tres milions d'aturats que hi ha en aquest país.

L'Esther, la meva muller, ha marxat a treballar a tres quarts de nou i, com cada dia des de fa sis mesos, ja he portat la Sandra, la meva filla de quatre anys a l'escola, ella si que és feliç!, falten pocs dies perquè arribi el Nadal i està molt il·lusionada donant de menjar al tió i portant-se més bé del compte, el motiu del seu bon comportament es deu a que li hem fet creure que els Reis d'Orient tenen un telescopi molt potent i la vigilen constantment. No hi ha res tant bonic com la innocència d'un infant !

Bé, val a dir que ara mateix m'estic barallant amb l'ordinador nou que m'ha regalat el pare, el pobre pateix perquè fa sis mesos que no treballo i com que em veu una mica ensopit, tant si com no, m'ha comprat l'aparell perquè aprengui informàtica pel meu compte i no oblidi tot el que he après en les meves feines anteriors.

Ara, assegut davant la pantalla, mentre estic ultimant amb el processador de textos el meu currículum vitae que fins ara havia d'escriure a màquina no sé perquè em ve al cap una de les experiències més al·lucinants de la meva no gaire llarga vida, tot just tinc trenta anys, i, per cert, també‚ va començar un divendres...

II


Era un d'aquells pesats divendres de quan estudiava COU a l'Institut de Salt, i dic pesat no pas perquè no m'agradés anar-hi o estudiar, sinó per les assignatures que havíem de suportar els divendres.

A primera hora teníem Català amb en Puigventós, l'ara famós escriptor i poeta que ha guanyat alguns premis, tot un honor!. A segona hora Francès amb la Chuclilla, una mestra que no entenia el català… i per contra només parlava en francès, nosaltres, naturalment, no enteníem res del que deia i ella res del que dèiem nosaltres, total, que no ens enteníem en tota l'hora. Després mitja hora d'esbarjo i li seguia Filosofia amb en Fonelleres, un d'aquells mestres que agraden als alumnes; dels que arriben un quart tard, s'asseuen i no paren de parlar fins que toca el timbre, tan explicava filosofia com es passava l'hora parlant de futbol, dansa o qualsevol tipus de bajanades que a ningú interessaven, aquesta hora era molt ben aprofitada per fer deures atraçats o una bona becaina, érem quinze a classe i només l'escoltaven els quatre pilotes, de pena!. Finalment a última hora Castellà amb la Rocalla, una mestra tan bona persona que fins hi tot ens feia les classes de castellà en català per mirar que l'escoltéssim. Bufffff! Quin matí !

Per sort la tarda del divendres era festa, l'única en tota la setmana, no com ara que és al revés, només tenen una tarda amb classes i totes les demés fan festa, això ens permetia recuperar-nos de l'entrepà mental que entre tots havien fet amb els nostres cervells.

M'estic embolicant amb detalls i ja m'oblidava del més important, però es que em fa molta gràcia recordar coses que van passar fa més de deu anys i semblen molt properes, de fet quant em miro al mirall veig el mateix marrec que feia COU, i com a prova us puc dir‚ que he aprofitat alguna vella foto de carnet de quan anava a l'institut per adjuntar-la en algun currículum del munt que he enviat per trobar feina.

Bé, aquell que semblava que havia de ser un pal de divendres, es va convertir en l'inici d'una aventura que a hores d'ara se'm fa difícil creure que va succeir realment.



III


A primera hora del matí, com cada dia del curs, tres companys i jo vam ser els primers d'arribar a classe malgrat que tot just eren tres quarts de nou i l'institut encara restava tancat; el dia abans a última hora deixàvem, dissimuladament, la finestra de la classe un xic oberta i com que estàvem a la planta baixa de la part del darrera podíem entrar a classe abans que ningú, la raó: jugar un partit de quinze minuts a "tennis-esborrador".

En Manel, un penjat dels de debò que es passava tot el dia escoltant música "heavi" i que no aprovava cap assignatura perquè les trobava avorrides; en Xevi, un antic "empollón" reciclat que li agradava de suspendre alguna assignatura per donar emoció al curs; en Pep, un noi enamoradís preocupat en trobar xicota després d'un desengany amorós de tres anys i capficat en aprovar filosofia; i jo, que en aquell temps només tenia dues coses al cap: lligar el major número de noies possible i donar vols amb la meva motocicleta, una Rieju de 49cc a la que jo anomenava "el pot" pel soroll que feia, per a mi la cosa de l'estudi era secundaria, de totes maneres sempre estudiava l'últim dia i no m'anava pas malament, "un 5 és aprovat !" em deia sempre.

Fèiem una pista al final de la classe amb quatre taules amuntegades i jugàvem a tennis amb l'esborrador, una mena d'esponja cúbica que fèiem servir per esborrar la pissarra, ens hi jugàvem la cervesa que mai pagava ningú perquè ens anàvem alternant les victòries, però era divertit i li havíem agafat gust a la cosa ja que feia més de dos mesos que hi jugàvem sense fallar cap matí.

Aquell dia, quan estàvem a punt de finalitzar el partit, va
entrar a la classe la Montse, una de les companyes de curs que s'agafava més seriosament això d'ésser estudiant, és a dir que escoltava, agafava apunts (que els demés fotocopiàvem) i estudiava, és a dir, allò que tots hauríem de fer: estudiar i treure bones notes per poder fer mitja amb la selectivitat i tenir més números per poder escollir carrera. Tenia els ulls vermells i plorosos, feia molt mala cara, com si no hagués dormit en tota la nit, estava esvalotada, molt nerviosa, i es va dirigir a mi directament.

-Jaume, m'has d'ajudar, sé que tu has llegit llibres de coses rares, ovnis, esperits,... m'has d'ajudar, m'has d'ajudar ! - va dir-me amb la veu tremolosa.
-Què et passa ?. Com et puc ajudar ?. Calma't ! - vaig contestar-li neguitós i encuriosit, ja que és veritat que sempre m'han agradat els fenòmens estranys i les coses sense una explicació lògica i la veritat és que en aquell temps havia llegit bastants llibres sobre aquests temes.

Vam parar el partit de tennis, vam posar bé les taules de la classe i ens vam apropar a la Montse que poc a poc es va anar calmant i ens explicà quina era la raó del seu estat nerviós.

Va relatar-nos que el vespre del dijous havia anat a fer un treball de biologia amb altres cinc companys de la classe a casa de l'Alfons i, com sempre passa quan es reuneix gent per fer un treball, aviat els hi passaren les ganes de treballar i van començar a explicar histories una mica macabres. Un d'ells, en Jordi, un noi molt seriós que a classe era molt poc parlador, els va relatar una experiència seva d'espiritisme en la que, amb el seu germà gran, havien fet contacte amb un esperit i els havia dit coses interessants, sobretot del seu futur.

A tots se'ls posà la pell de gallina però a l'Alfons, que era més pinxo que ningú, se li va ocórrer fer una sessió d'espiritisme sobre el terreny i tothom acceptà. La Montse, en un principi, no volia saber-ne res de tot allò, ja que tots aquells temes no li feien gens de gràcia, però per un costat la curiositat i per l'altre el fet d'ésser l'única persona del grup que s'hi oposava van fer que finalment es decidís de participar-hi.

Aquí va parar el seu relat per agafar un xic d'aire i mocar-se.

IV


Poc a poc la Montse es va anar calmant i continuà explicant-nos la terrible experiència que va patir el vespre abans. L'Alfons, que era la veu cantant, va preparar en un tres i no res tot el parament mínimament necessari per fer una sessió d'espiritisme, en una cartolina va dibuixar i retallar quatre quadrats, un amb "SI", un amb "NO", un amb "HOLA" i un amb "ADÉU", van anar a una taula de fusta molt fina i posaren cada un del quadrats retallats amb les paraules clau a un punt cardinal de la taula i al centre un got de caps per avall al qual tots hi van posar la punta del dit índex a sobre, sense fer pressió.

Tancaren el llum, encengueren una espelma per donar ambient i van començar a concentrar-se tot invocant un esperit. No cal dir que les bromes s'anaven succeint i el got no es movia. Quan ja tothom li feia mal el braç i algun ja volia deixar-ho el got va començar a moure's. De primer, tothom dels presents es pensava que era l'Alfons qui el movia per acollonir el personal, però quan ell va deixar de posar-hi el dit el got va continuar movent-se igual d'un costat a l'altre amb tanta força que els costava seguir-lo.

L'Alfons, amb veu fantasmal per espantar als seus companys, va preguntar al got:

-Esperit, si ets aquí ves cap al "HOLA" !

El got es va desplaçar ràpidament cap el tros de cartolina on hi havia escrita l'esmentada paraula. Encuriosits i un xic espantats a l'hora van començar a fer preguntes tal i com en Jordi els va explicar que havia fet en l'experiència anterior amb el seu germà gran.

La cosa anava bé, fins hi tot els participants trobaven divertit allò de fer preguntes com:

-Aprovaré l'examen de Català ?
-Sortiré amb tal noi ?
-Trauré la grossa de Nadal ?
-... ?

A totes elles el got anava cap el "SI" o cap el "NO" segons toqués la resposta, fins que a un dels presents se'l va ocórrer preguntar:

-Quants anys viurem cada un de nosaltres ?
-(?) - es va fer un silenci absolut, van mirar-se uns als altres i tothom va quedar emmudit i expectant.

Com que a la taula no hi havia números, van dir-li al got o a l'esperit que suposadament hi havia dins que donés tantes voltes al costat de cada component indicant d'aquesta manera els anys que viuria cada un.

El got es va anar situant davant de cada participant i cada vegada va donar de setanta a vuitanta voltes, en representació dels anys que havia de viure, però en arribar davant de l'última persona, que era la Montse, el got només va donar set tristes voltes. Van tornar-ho a repetir i va succeir exactament el mateix. Aquí la Montse va parar la seva explicació i va tornar a quedar blanca com el paper de fumar. No vam tenir temps de més perquè en Puigventós va donar-nos el bon dia i ens convidà a col·locar-nos cada un al seu lloc mentre anaven arribant la resta de companys de la classe.
V


Vaig passar-me tota l'hora de català i també la francès als núvols, pensant en tot allò que ens havia explicat la Montse, buscant alguna lògica o alguna cosa per poder demostrar-li que no havia de fer cas de les voltes d'un got, que tot eren collonades. Però de lògica no n'hi havia cap, al contrari tot era molt il·lògic i alhora increïble.

La veritat és que havia llegit alguns llibres sobre fenòmens paranormals, entre ell dos d'espiritisme però no havia participat mai directament en cap experiència d'aquest tipus. En un dels dos llibres d'espiritisme es defenia fermament amb tota mena d'exemples l'existència d'esperits benignes i malignes i que aquest poden arribar a ser un lligam amb el mon dels morts; en l'altre llibre el seu autor intentava demostrar tot el contrari, que els esperits no existeixen i que els objectes, com el got, es mouen gràcies a la força mental dels participants a les sessions i la superstició de les persones fa tota la resta, i com que la mort, a més de temuda, és una gran desconeguda, la gent intenta treure informació d'ella per la via que sigui. Amb això no costa gaire treure la conclusió que el got o el suposat esperit que s'hi posa dins diu allò que un espera que li diguin quan fa una pregunta que l'interessa per alguna raó.

De totes maneres aquesta conclusió no em lligava gaire en el cas de la Montse ja que ningú vol viure només set anys. No cal dir que no vaig agafar cap apunt en les dues hores de classe, de totes maneres a la de francès era una cosa completament normal, només hi anava per no tenir una altra falta d'assistència, el suspès el tenia igual (que consti que el francès me'l van regalar, no vaig aprovar mai cap examen, però com que era una pena que no pogués fer la selectivitat per culpa de l'única assignatura que no hi entrava me'l van aprovar. Això sí van baixar-me la nota de català: "una per l'altra", van dir-me).

A l'hora d'esbarjo vaig anar amb en Pere, un company de la classe de lletres que també tenia moto i que, com a mi, li agradava esbargir-se un xic de les classes, a donar un vol amb la Rieju fins al "bar" de Sant Roc (bé més que un bar era una casa força atrotinada, que a l'entrada hi havia un mostrador on servien begudes, situada al costat de l'església, tot molt rústic) a fer un "tanc", un got d'un quart de litre de moscatell que et refeia de qualsevol mal, a part de fer-te passar la fred agafada a cavall de la moto.

Quan vaig tornar a l'Institut, una mica més animat, un bon moscatell de Sant Roc fa miracles !, en Pep em va dir que en Fonelleres no hi era, cosa força normal el divendres.

Teníem lliure l'hora de Filosofia !

No sé si va ser el tomb amb la moto, el moscatell o la curiositat però vaig proposar als meus companys, en Pep, en Manel, en Xevi i sobretot a la Montse, fer una sessió d'espiritisme per tal de demostrar la teoria de que va ser el seu subconscient qui li va jugar una mala passada.

A més, la Montse va comentar-me, al sentir la meva teoria, que el set era el número favorit.

Tot anava lligant!

A tota la classe li va interessar el tema encuriosits després de sentir la història que la Montse els havia explicat durant l'esbarjo, la pobra necessitava fer-ho per desfogar-se.

En un moment ens vam organitzar. En Manel que tenia molta cara va anar a demanar un got al bar amb l'excusa que era per un mestre que s'havia ennuegat, mentre els demés retolàvem i retallàvem en folis les paraules "SI", "NO", "HOLA", "ADÉU" i els números del zero al nou, tot plegat una mica ortopèdic, però no teníem gaire temps de subtileses. Vam col·locar els retalls tot vol de la taula del professor i el got capgirat al mig. Com que no teníem espelmes vam baixar totes les persianes de la classe i ens vam quedar quasi a les fosques, més que res per donar un xic d'ambient, tal i com havien fet a casa de l'Alfons.

La Montse estava cada cop més nerviosa però va voler continuar, vam posar tots la punta d'un dit al got capgirat i ens vam concentrar, com que hi havia més dits no pas els que realment hi cabien ens anàvem tornant, així no ens feia mal el braç. Va passar mitja hora i res, mica en mica els companys de classe s'anaven cansant i alguns d'ells marxaven. Jo, de tant en quant, preguntava en veu alta:

-Hi ha algun esperit aquí ? Si ets aquí, manifesta't ! Mou el got ! - ho deia en veu baixa tot i que no sé per què.

En Manel ho tornava a repetir en castellà, per allò de l'idioma, no fos que no ens entengués:

-"¿ Hay algún espíritu aquí ? Si estás aquí, ¡ manifiéstate ! ¡ Mueve el vaso ! " - ell ho deia més fort, tal i com fem quan parlem a un estranger al qual volem fer-li entendre alguna cosa sense saber el seu idioma.

Tot plegat era un orgue de gats!

Ja volíem plegar quan el got es va moure un xic cap un costat, de primer ens pensàvem que no fos un de nosaltres per fer broma i espant
ar el personal, però de mica en mica es va anar movent més i més fins agafar força velocitat, tenint en compte que era un got ple de dits a sobre.

En Xevi, una mica espantat i a l'hora incrèdul va preguntar-li:

-Ets un esperit benigne ?

El got va anar cap el "SI", cosa que ens tranquil·litzà.

-Avui som divendres? - va dir el Pep

I el got va quedar-se al "SI". Ja estàvem tots espantats !.

Van seguir un munt de preguntes:

-Ets home o dona ? - va dir en Jordi.
-Ets mort ?- va afegir dir la Fina.
-Sortiré amb tal noia ? - va deixar anar en Joan Carles.
-Em compraran la moto ? - va preguntar en Toni.
-Aprovaré l'examen de filosofia ? (no cal dir que aquesta pregunta la va fer en Pep)
-... ?

A totes el got va anar cap el "SI" o el "NO" molt de pressa.

De cop es va obrir la porta de la classe, tots ens vam sobresaltar, era la Rocalla, la mestra de Castellà que va quedar al·lucinada de trobar-nos a tots quasi a les fosques i al voltant d'un got. De primer es va espantar però un cop li vam explicar el que fèiem va raonar:

-Això són xorrades, segur que algun de vosaltres mou el got i així enganya als demés, ja veureu, faré una pregunta que només sé jo i no podrà… endevinar-ho. Quants anys tinc ? - va preguntar la Rocalla al got posant-hi el dit a sobre.

La veritat és la resposta a aquesta pregunta no la sabia ningú de l'Institut, era un dels secrets més ben guardats de la mestra i amb la qual cosa fins i tot s'havien fet algunes juguesques.

El got es va moure cap a la zona dels números i primer va anar al tres i després al vuit.

-Trenta-vuit ! L'esperit diu que en té trenta-vuit ! - vaig dir jo alçant la veu perquè tothom em sentís.

La Rocalla va quedar blanca com la neu i ens va donar tres minuts per plegar veles i deixar la classe neta d'esperits i demés coses rares. Semblava ser que el got, l'esperit o el que fos li havia endevinat l'edat. Aquell assumpte es complicava cada cop més. Vam recollir tot els retalls, vam ordenar les cadires i en Manel va guardar el got dins la seva maleta. Quan vam aixecar les persianes i vam il·luminar la classe vam veure que la Montse estava desmaiada pel terra. Allò havia estat molt fort per ella.

Vam reanimar-la amb una mica d'aigua del Carme que en Bautista, el bidell, ens va donar i la professora Perich, Cap d'Estudis, la va portar a casa seva amb el seu cotxe, un dos cavalls atrotinat pintat de diferents colors que conservava del seu passat hippie.

La Rocalla ens va recriminar el fet d'haver fet una experiència d'aquell tipus sense demanar permís a ningú i ens va amenaçar que a la pròxima aniríem tots al despatx del director, el que significava l'expulsió quasi segura. A l'Institut de Salt quan et rebia el director era per primera i última vegada i si no que li preguntin a en Martínez que el van expulsar per tirar-li una cadira a un professor que li havia suspès un examen.

No vam fer classe de Castellà, la Rocalla ens va donar l'excusa de que havia d'anar a no sé qui curset i que ja podíem anar cap a casa. Crec que la veritable raó era que aviat tot l'Institut li coneixeria l'edat, aquell secret que tenia tant ben guardat. Al sortir de l'Institut vam acordar amb en Xevi, en Manel, en Pep i jo que buscaríem informació sobre el tema per assessorar-nos de debò i organitzar el dilluns una altre sessió amb finalitats purament científiques.

Vaig anar cap a casa tot acompanyant en Pep que en el aquell temps vivia al "gratacels" de Salt i a mi m'anava de pas. Pel camí vam parlar tota l'estona de l'experiència. Quan vaig arribar a casa la mare em va preguntar estranyada:

-Jaume, que se t'ha espatllat la moto que no t'he sentit arribar ? (amb la fressa que feia la pobre Rieju la mare en sentia quan girava la cantonada i aprofitava l'avinentesa per començar a escalfar-me el dinar).

Vaig posar cara d'estaquirot i no vaig dir res. Amb el trasbals de l'experiència havia tornat a casa a peu i m'havia oblidat la moto a l'institut. I el més greu del cas és que no era la primera vegada que em passava. Una altre vegada va ser el contrari, vaig portar la moto al mecànic i vaig anar a l'institut a peu, al migdia vaig muntar un enrenou considerable a l'aparcament, cridant com un boig que m'havien robat la moto.

VI


Havent dinat vaig buscar i rebuscar entre el munt de llibres que tenia i no vaig trobar gran cosa sobre espiritisme, però vaig recordar qui en tenia, i molts: un veí que feia de mestre a Santa Coloma de Farners, en Miquel, que tenia tota una col·lecció escrita pel Doctor Jiménez del Oso, tot una personalitat dins el món dels fets paranormals.

Vaig anar a buscar la moto a l'institut, per sort encara no havien tancat el portat, i vaig aprofitar per anar a fer una volta, la veritat és que a l'institut hi havia una noia de segon que m'agradava i sempre que tenia temps anava a fer un tomb pel seu carrer a veure si la veia.

No hi va haver sort ! (per variar).

Al vespre ja tenia tota la col·lecció sencera de llibres relacionats amb la parapsicologia sobre la taula del meu escriptori. En Miquel em va fer endur tota la col·lecció tant si com no. Vaig començar a devorar tots el fascicles que feien referència a l'espiritisme, no se fins on vaig llegir perquè vaig dormir-me amb un dels fascicles a la mà, de totes maneres ja estava força documentat i a més havia pres notes de les coses més importants.

El cap de setmana va transcórrer normalment. El dissabte, tot el dia, i el diumenge, al matí, vaig anar a treballar al Renta-cotxes Santa Eugènia, situat al costat de la gasolinera del mateix nom. Sí noi !, cada cap de setmana, en contra de la voluntat dels meus pares, anava a treballar per guanyar alguns diners; era una feina pesada allò de passar l'aspirador per la moqueta dels cotxes, però com que tots els que hi treballàvem teníem la mateixa edat, també‚ ens divertíem i, a més, d'aquesta manera no havia de parar la mà al meu pare demanant-li diners per sortir, per gasolina, per .... ; a més, en Candi, l'amo del negoci era molt bona persona i ens tractava molt bé, fins i tot els convidava a dinar cada dissabte. L'única condició que tenia per seguir treballant-hi era no suspendre cap assignatura, exceptuant Francés, i de moment ho complia (de les notes no n'havíem parlat mai). Al diumenge a la tarda, com sempre, vam anar a la Gatzara, una discoteca d'Anglès, que en aquell temps era molt famosa, i que a més tenia cinema, és a dir que pel mateix preu miràvem una pel·lícula i ballàvem la música "tecno" de moda en aquell moment. Vaig ballar "lent" amb la Carme, una amiga d'Amer que m'anava al darrera, però no podia deixar de pensar en tot el relacionat amb la sessió d'espiritisme del divendres i la història de la Montse. Tenia moltes ganes de fer una sessió ben feta partint de les dades que tots aportaríem.

Per fi va arribar el dilluns. Al matí, després del nostre mini partit de cada dia a tennis-esborrador, teníem quatre hores de pràctiques, primer dues de química amb la Fernández, una mestra molt baixa però molt simpàtica i després de l'esbarjo dues més de biologia amb la Plà, una de les mestres més atractives que he tingut mai i més tenint en compte que a vegades portava bruses força transparents, el que feia que tots els nois "l'escoltéssim" amb la boca oberta.

Com que les pràctiques les fèiem en grup i el nostre grup estava format, com no, per en Pep, en Manel, en Xevi i jo (érem l'únic grup sense cap noia) vam passar les quatre hores xerrant i debatin sobre la informació que havíem obtingut sobre tècniques espiritistes i vam quedar que a la tarda faríem campana i aniríem a casa d'en Pep a provar de fer una sessió d'espiritisme. Total a la tarda teníem classe de filosofia i català, no ens perdíem gran cosa. No fa falta dir que aquell matí no ens va sortir bé cap pràctica, només vam embrutar el material i la taula. Malgrat no estar per la feina el que recordo d'aquell matí de pràctiques és que en les de química, en Toni, un dels "empollons", va posar tantes ganes al fer un experiment amb àcid sulfúric que li esclatà un tub d'assaig ple d'aquest líquid tant corrosiu, el qual sortí disparat foradant el jersei de la seva veïna de seient, la Maria, qui s'acalorà i ventà una sonora bufetada al pobre noi, que es quedà immòbil amb la mà marcada a la cara, mentre tots els demés ens en fotiem.

Com ja havíem suposat la Montse no va venir a classe en tot al matí. Al acabar les classes vam trucar a casa seva interessant-nos per la seva salut i la seva mare ens va dir que es trobava millor i que segurament a l'endemà ja vindria.

A les tres vaig arribar al "gratacels", en Pep vivia a la planta onze i l'ascensor no funcionava, com quasi sempre. Pujant per les escales vaig trobar-me a en Manel i en Xevi asseguts al replà de la planta vuit amb la cara molt vermella, esbufegant i renegant. Junts vam fer l' esforç final.

Al pis d'en Pep ens vam haver de descalçar al entrar ja que tenia moqueta a tot el terra i la seva mare no volia que li embrutessin més del compte, quan entraves al pis et trobaves amb un gran armari amb espardenyes "d'estar per casa" de tots el números.

Estàvem tots sols, la seva mare no arribava fins les sis de la tarda per tant teníem quasi tres hores per endavant. En Xevi portava una cartolina amb les paraules clau, totes les lletres de l'abecedari i els números del zero al nou escrites en retolador i un cercle al mig per posar-hi el got i poder observar millor el moment que es comencés a moure, tal i com ho havia vist en una fotografia i en Manel es va treure de la cartera el got que li havien deixat a l'institut i que amb les presses no havia tornat.

-Hem d'anar molt en compte, he llegit que és perillós fer aquest tipus de pràctiques de qualsevol manera - vaig dir-los en un to seriós.
-Recordeu que la primera pregunta ha d'ésser sempre si l'esperit és benigne o maligne - va afegir en Manel.
-En compte quines p
reguntes fem, n'he fet una llista per a poder provar que això dels esperits és un conte xinès i que és el nostre subconscient el que mou el got i ens diu allò que nosaltres volem saber i en el caire que ens agradaria que fossin - va ressaltar en Xevi, que potser era el més assenyat dels tres.
-Som-hi! comencem i deixeu-vos de xorrades, que el temps passa volant i no vull que els meus pares sàpiguen que dins casa seva s'invoquen esperits. El meu pare em mata ! - digué en Pep manant-nos la pressa i fent tota mena de gestos amb les mans.

Vam baixar les persianes de la petita habitació que servia com a despatx i vam encendre una espelma per la cosa de l'ambient, situarem el got capgirat dins el cercle pintat al centre de la cartolina i amb els dits índexs a sobre d'ell ens concentrarem. Va ser tot molt ràpid, no havien passat ni cinc minuts quan el got es començà a moure.

-Ets aquí, esperit ?, si ets aquí, manifestat ! ves cap al "HOLA" ! - va dir en Manel en un to fantasmagòric per espantar als demés, cosa que va aconseguir plenament.

El got va anar-hi molt ràpid.

-Ets benigne ? - continuà en Xevi

El got va anar cap el "SI".

Aleshores jo vaig voler córrer una mica més i vaig preguntar una cosa que, suposadament, no sabíem cap dels presents:

-Quin any va néixer en Hitler ?
-Però que cony preguntes, estàs sonat ? - va replicar-me en Pep.
-Si volem demostrar que el got el mou les nostres ments i cap de nosaltres sap la resposta ara el got no podrà contestar i demostrarem que això dels esperits son collonades - vaig contestar-li.

El got, però, va anar cap a la zona dels números i va indicar-nos una data: " 1895 " . En Pep va anar corrents a buscar una enciclopèdia per buscar la data exacte.

-Aquí diu 1889. S'ha equivocat de poc.
-Ho veieu, ara ja sabem que el got contesta només allò que nosaltres sabem. Segur que és la nostra força mental - vaig dir en to intel·lectual.
-No ho sé. Pot ser el pobre esperit no la sabia aquesta - va dir en Xevi.

Continuarem fent-li preguntes seguint la llista que en Xevi havia fet, eren coses trivials però només encertava les que nosaltres ja en coneixíem la resposta, això ens anava demostrant cada cop més la teoria de la força mental vers la dels esperits.

Com que estàvem quasi convençuts de que eren les nostres ments qui movien el got vaig voler anar un xic més lluny i vaig fer una sèrie de preguntes que en els fascicles del Doctor Jiménez del Oso es recomanava explícitament que no es fessin mai: preguntes personals a l'esperit que suposadament hi havia dins del got.

A continuació transcriuré‚ exactament, aquestes preguntes i les respostes que el got, lletra a lletra (el got s'anava situant davant de cada una de les lletres a gran velocitat fins a completar les paraules o les frases), ens va anar donant ja que mai me les he pogut treure del cap.

-P/ Com et dius ?
-R/ Maria
-P/ Ets morta?
-R/ "Sí"
-P/ Quants anys tenies quan vas morí ?
-R/ 14
-P/ De què vas morir ?
-R/ Vaig caure
-P/ On vas caure ?
-R/ En un camp
-P/ Un camp de Salt ?
-R/ "Sí"
-P/ On ets ara ?
-R/ En el camp on vaig caure.
-P/ Què hi ha en aquest camp on estàs ?
-R/ L'institut.

Aquesta última resposta en va deixar glaçats i més quan vam notar una fredor a l'esquena, com si una corrent d'aire fred hagués passat per dins l'habitació, cosa impossible estant en un pis completament tancat, però la corrent va ser real ja que fins i tot va apagar la flama de l'espelma deixant-nos a les fosques.

Ens vam espantar molt, més que espantar ens vam acollonir. Vam tenir el temps just de buscar l'encenedor a les palpentes i encendre l'espelma amb molta por, no fos que ja no estiguéssim sols a l'habitació. De cop, un altre espant !, es va sentir fresa de claus a la porta d'entrada, era la mare d'en Pep. Havien passat tres hores ?, impossible !, tots teníem un quart de quatre en els nostres rellotges.

En Pep, ràpidament, va capgirar el got, vam apagar l'espelma i ho amagarem tot sota el llit. En Manel va aixecar la persiana i vam quedar com estaquirots veien que ja era quasi fosc, per tant eren les sis de la tarda. Els nostres rellotges havien estat quasi tres hores aturats, però ara tots funcionaven. Alguna cosa estranya i inexplicable havia passat, no era gens normal que quatre rellotges s'aturessin a la mateixa hora i que tornessin a funcionar al mateix temps. No ens ho acabàvem de creure, però havíem estat testimonis d'un fet paranormal.

La mare d'en Pep ens preguntà estranyada què fèiem, vam improvisar dient-li que a l'institut havien fet vaga, era una cosa bastant normal en aquella època fer vagues per qualsevol motiu (la qüestió era saltar-se alguna classe), i que havíem aprofitat la tarda per fer un treball en grup. Amb l'excusa d'haver-lo acabat vam marxar cada qual a casa seva.

Per sort la baixada la vam poder fer per l'ascensor. El tres estàvem muts, només ens vam dir adéu.

Amb les preses no vam seguir la pauta d'acomiadar-nos de l'esperit abans de capgirar el got a la seva posició normal tal i com recomanaven els llibres d'espiritisme.

VII


Al dimarts al matí cap de nosaltres va arribar abans d'hora per fer el nostre partit habitual de tennis-esborrador. Allò que ens havia dit el got o l'esperit, ara ja començàvem a creure-hi, ens havia causat un fort impacte i a cap de nosaltres li va fer il·lusió anar a l'institut abans d'hora. La Montse va venir a classe i em va comentar que no volia parlar mai més sobre esperits ni res que s'hi semblés. Només volia oblidar-se del tema. Naturalment no li vaig comentar res de la nostra experiència.

Qui no va venir a primera hora va ser en Pep.

Vam fer una hora de Física amb en Serral, un professor amb complex d'inferioritat que sempre es pensava que ens rèiem d'ell, a més aquell dia em va fer fora de classe per dir-li que s'havia equivocat fent els càlculs d'un problema de resistències a la pissarra. A segona hora teníem mates amb en Barcelona, aquest em tenia mania perquè en els exàmens sempre li deixava en blanc les preguntes de teoria, recordo que aquell dia ens va explicar la resolució de gràfiques en tres dimensions que ningú va entendre.

En Pep va arribar just abans de començar la classe de "mates", feia mala cara i portava un tall al front, com que en Barcelona començava molt puntual les classes no va tenir temps de comentar-nos res. A l'esbarjo, tot prenen una cola al bar, ens va explicar que amb les preses havia guardat el got de la sessió en un armari de la cuina i al matí, al obrir-lo per agafar una tassa li van caure pel damunt tots els plats, gots i tasses de l'armari trencant-se tots menys el got de la sessió. La seva mare el va esbroncar molt fort i li va fer netejar tot el merder, per això no va poder venir a primera hora.

Això ja era massa fort!

A la sortida de l'institut en Pep va treure's el got de la jaqueta i vam intentar trencar-lo llençant-lo contra el terra amb totes les nostres forces una vegada rera l'altre, però no ho vam aconseguir, desesperadament en Manel va tirar-li una pedra força gran al damunt però tampoc va tenir sort, el got va sortir rebotat com si fos de goma (i això que no era de la marca "Duralex"!) anant a parar al mig dels matolls. Ens va costar molt de trobar, però finalment el vam localitzar.

-Hem de fer alguna cosa, això està sortint de mare ! - va dir en Xevi.
-Què voleu fer ?, sembla cosa de bruixes tot això.
-Tinc una idea, una mica macabre, però, ja que hem arribat fins aquí ! Hem de fer una sessió per la nit a l'institut - va deixar anar en Manel com aquell que no vol.
-Estàs sonat ?, a l'institut i per la nit ? - va replicar en Pep.
-No et pensis - vaig dir - potser té raó. Tinc ganes d'esbrinar més coses sobre el suposat esperit que ens va sortir a casa teva que diu que va morir i que encara és a l'institut. Vosaltres no ?
-Jo ho deixaria estar, pot ser perillós - va replicar en Xevi, una mica nerviós pel caire que agafava l'assumpte.
-Ben mirat era una mica fort això d'anar a l'institut per la nit i fer-hi una sessió d'espiritisme, si de cas ens enganxessin ens expulsaven a tots, i a casa nostra ens matarien, al menys a casa meva - va dir en Manel.

De totes maneres, malgrat tenir clar que era un idea molt esbojarrada, vam acabar organitzant la sessió pel dijous a la nit, amb l'excusa d'anar a un sopar de classe i llavors de "farra" podriem sortir de nit sense que els nostres pares sospitessin res. L'entrada a l'institut estava assegurada per la finestra per on entràvem cada dia al matí, només que aquesta vegada seria de nit.

El dimecres i el dijous van costar força de passar, només pensàvem en fer la sessió nocturna que havia de ser la definitiva.

Els quatre vam arribar a l'institut a l'hora convinguda. Eren les onze de la nit i estava tot solitari, vam entrar com de costum per la finestra i vam baixar completament totes les persianes. En Pep va obrir la porta de la classe i va fer una ullada pel passadís, tot estava tranquil i no es sentia ni una mosca, fins i tot no semblava el nostre institut on, si no era en un costat era a l'altre, sempre hi havia força xivarri. Vam anar en compte de no fer cap fresa ja que el bidell vivia en una casa adossada al mateix edifici, però com que era a l'altra punta, a tocar del gimnàs, era impossible que ens sentís.

-Què ?, comencem ? - va dir en Xevi mentre encenia l'espelma pel tema de l'ambient, parava una cartolina sobre la taula del professor i situava un got capgirat al centre.
-Som-hi ! - vam dir els demés.

Vam fer servir el mateix got i la mateixa cartolina del dilluns. Al cap d'uns deu minuts d'estar concentrats amb la punta del dit índex sobre el got, aquest començà a bellugar-se. Primer poc a poc, però cada vegada amb més força.

-Ets un esperit benigne ? - va preguntar en Manel.

El got va anar cap el "SI".

-Ets la Maria ? - vaig dir jo amb impaciència.


El got va fer un lleu moviment i va quedar-se al "SI"

-Collons ! - va exclamar en Pep espantat.
-Ets aquí amb nosaltres ?, ens pots fer un senyal o una demostració perquè veiem que ets realment un esperit ?

El got va tornar a fer una petita sacsejada i va quedar-se al "SI".

Cada cop estàvem més espantats i ens miràvem uns als altres tot esperant la manifestació de l'esperit. De cop, vam tornar a sentir una corrent d'aire fred per les nostres esquenes igual que al pis d'en Pep i l'espelma es va apagar. A les fosques, la por ens va vèncer i en Xevi aixecà ràpidament una persiana per fugir cames ajudeu-me, en aquest moment vam veure fora el pati al costat de l'arbre més gran (hi havia uns vint-i-cinc arbres plantats al pati i tots eren esquifits menys aquell) una llum, i al costat d'ella el que semblava una noia.

-La veieu ?, esteu veien aquella noia ? - va dir en Manel quequejant de por mentre sortia per la finestra.

Tots vam fer que si amb el cap, ja que no ens sortia la veu.

Al costat de l'arbre hi havia una noia amb una llanterna. Estàvem molt espantats, ens vam quedar quiets mirant-la però al cap d'uns quinze segons la noia va desaparèixer, es va esfumar.

Acollonits ens vam arrencar a córrer cames ajudeu-me i cada qual va anar directament cap a casa seva, no ens vam dir ni adéu. Jo no vaig gosar girar-me ni parar en tot el camí i suposo que els demés tampoc.

Vaig arribar a casa completament amarat de suor i em vaig posar al llit tremolant de por. No vaig poder dormir, no em podia treure del cap la imatge de la noia de la llanterna que havia vist o creia que havia vist al costat d'aquell arbre més gros.

I ..., què hi feia una noia amb un llanterna a les onze tocades al pati de l'institut ?.

Quina nit !

VIII


El divendres al matí vaig anar a l'institut amb la moto i vaig tenir el temps just d'amagar els estris de la sessió de la nit abans que amb les preses ens havíem deixat dins la classe. Sort que me'n vaig recordar, sinó ens descobreixen, ja que els altres tres no hi van pensar.

Les dos primeres hores de classe es van fer molt llargues sobretot la de francès, tot i que vam fer la lectura d'un llibre que es deia "Les jeunes d'ahujourdui" un relat una mica picant i ple de paraules malsonants , les úniques que vaig aprendre en l'idioma veí durant tot el curs.

A l'esbarjo ens vam reunir al bar, tots fèiem mala cara, cap havia pogut dormir i encara teníem la por al cos.

-Tots la vàreu veure aquella noia amb la llum, oi ? - vaig preguntar als demés.

Tots van fer que sí amb el cap.

-Potser era l'esperit, la Maria, que es manifestava tal i com li vam demanar, he llegit que hi ha esperits que es materialitzen, són aquells que s'anomenen fantasmes - va raonar el Manel.
-Si és així, Manel, hem vist un fantasma ! - va concloure en Xevi.

Vam donar voltes i més voltes sobre aquest tema i no vam aconseguir arribar a cap conclusió. De totes maneres vam quedar que investigaríem si realment va existir una noia anomenada Maria que hagués anat a l'institut i que s'hagués mort als catorze anys. Però on podíem trobar alguna informació sense que ningú es pensés que ens havíem trastocat ?. Vam quedar que cada qual pensés alguna manera d'esbrinar alguna cosa i que el dilluns en tornaríem a parlar.

Havent dinat vaig anar a fer un tomb en moto sense cap destí concret, només a cremar benzina, sempre ho feia quan tenia algun problema i ara en tenia un de ben estrany.

Sense adonar-me'n vaig acabar davant de l'institut. Vaig veure, a l'aparcament, l'atrotinat "Seat 127" de color vermell d'en Santi Garcia, un professor d'història amb el que tenia una bona amistat des de primer de B.U.P. i que aquest any era Sots-director.

Això m'obri els ulls de com esbrinar alguna cosa de si realment havia existit la tal Maria del got. Vaig anar al seu despatx i com aquell que no vol, parlant d'això i d'allò, vaig preguntar-li si sabia d'algun cas d'alguna noia que li hagués passat alguna cosa molt grossa anant a l'institut, com per exemple que s'hagués mort. En Santi Garcia es va estranyar molt de la meva curiositat per un tema tan inusual, però vaig dir-li que era a causa d'un rumor que havia sentit per l'institut.

Em va dir que sabia del cas d'una noia a qui n'hi va passar una de grossa, però de cap que s'hagués mort essent alumna de l'institut i va portar-me a l'arxiu aprofitant que el divendres a la tarda no hi havia cap secretària.

En un dels molts arxivadors va buscar un expedient i va llegir el titular d'una notícia d'un retall de diari enganxat a una fitxa.

La notícia era la següent:


















Va fer-me una fotocòpia del retall, estava datat del dia 4 de maig de 1978.

-Ja ho tinc! - vaig pensar entusiasmat.

Hi havia, però, un segon titular, en un altre retall de diari, aquest del dia 5 de maig que m'aixafà la guitarra ben aixafada:



















També me'n va fer una fotocòpia.

En un paper adjunt hi havia una nota escrita a mà on deia més coses que les de l'article, parlava de que van trobar la noia morta de por assegurant haver vist durant la nit una noia que apareixia i desapareixia amb una llum brillant, i que els metges van parlar d'un miratge degut a la mateixa por pel fet de passar una nit al ras. La causa de la desaparició va ser que la noia no havia volgut anar a casa després d'empipar-se amb el seu xicot, coses de l'edat !.

La noia només havia estat fora de casa una nit, però com que els diaris tanquen la redacció a les dotze i no la vam trobar fins la matinada la notícia va durar dos dies.

En Santi Garcia em va dir que amb el temps la gent hauria anat confonent els fets i mica en mica s'hauria pogut anar formant a l'institut la llegenda de que a l'any 1978 una noia hi havia mort de manera misteriosa. Aquest fet l'havíem estudiat a Castellà de primer, amb la Mir, i fins hi tot havíem fet un senzill experiment per comprovar que tothom posa la seva cullerada quan explica una cosa que ha sentit d'una altra persona fins canviar completament la vertadera notícia. Vaig assentir amb el cap.

En Santi no va voler donar-me el nom de la noia em qüestió i ho vaig entendre. De totes maneres i com que l'arxiu es trobava a la planta baixa no em va ser gens difícil deixar la finestra una mica oberta mentre ell guardava l'expedient a l'arxivador.

Vaig donar-li les gràcies i vaig anar cap a casa tot xino-xano amb la moto, abans però, encara vaig tenir temps de passar pel carrer de la noia de segon que m'agradava per si la veia. Com sempre, no va haver-hi sort.




IX


Aquell vespre amb l'excusa d'anar a casa d'en Pep a fer un treball vaig agafar la moto per anar a l'institut, quan vaig arribar-hi eren les nou tocades i tot era ben fosc.

No em feia gens de gràcia anar-hi tot sol després de l'experiència del dijous a la nit però era una oportunitat única d'esbrinar més coses sobre l'assumpte.

Entrar a l'arxiu per la finestra va ser molt fàcil, ningú no s'havia adonat que era un xic oberta, més complicat va ser trobar l'expedient entre el munt que hi havia tant sols amb la claror d'una petita llanterna que havia pispat del cotxe del pare. A la tarda m'havia fixat de quin calaix el treia en Santi i això em simplificava la feina però tot i així vaig haver de remenar-ne un centenar fins que el vaig trobar.

Vaig apuntar-me el nom i l'adreça de la noia i ràpidament vaig deixar-ho tot com estava. Després d'entrebancar-me amb una cadira mal posada i enganxar-me els dits en una màquina d'escriure on vaig recolzar-me per no caure, vaig sortir per la mateixa finestra per on havia entrat.

Al sortir vaig passar pel pati on havíem vist la noia, tot era molt fosc i se'm va posar la por al cos quan de sobte vaig tenir la sensació de no estar sol, de que algú m'observava. Al dirigir la vista cap a l'arbre on havíem vist la noia amb la llanterna em va semblar tornar-la a veure, però va esfumar-se ràpidament, vaig pensar que havia estat la meva imaginació. Tampoc vaig tenir temps d'esbrinar si la havia vist realment per què no vaig parar de córrer fins arribar a la moto que havia aparcat dos carrers més avall, amb el cor a dos-cents vaig engegar-la i gas a fons cap a casa.

A les deu ja hi era. No vaig ni sopar, directe a dormir.

-Aquest noi cada dia està més estrany - va dir l'àvia Lola quan va veure que anava directe al llit.
-És l'edat !, deu està enamorat ! - va dir la meva mare.
-Una bona hòstia tot ho cura ! - replicà el meu pare.

Havia fet una troballa molt interessant, ara ja no érem els únics que havíem vist un noia amb un llum que apareixia i desapareixia, això m'entusiasmava i m'acollonia a l'hora.

Cada cop veia més clar que els fantasmes podien existir realment.

X


L'endemà, dissabte, treballant al renta-cotxes no podia parar de pensar en tot aquell embolic i sobretot amb la coincidència de la nostra visió amb la que va tenir, segons la nota de l'arxiu, la noia que va desaparèixer una nit l'any 1978.

Tot plegat era molt estrany.

El dia va passar volant tot i que pel túnel de rentat van desfilar-hi més de cent cinquanta cotxes, bona notícia per la butxaca dels que hi treballàvem ja que al passar de cent cotxes teníem una prima addicional.

El diumenge al matí mentre passava l'aspirador per la moqueta impecable d'un client habitual va començar a ballar-me pel cap la idea d'anar a buscar fantasmes. Com que tenia moltes ganes d'aclarir el misteri i no podia esperar fins el dilluns, al migdia després de dutxar-me, vaig trucar als demés, a tots el va semblar una bona idea i vam quedar a les quatre de la tarda davant de l'institut. Total, segur que seria més emocionant que anar a la Gatzara a veure les cares de sempre i ballar les mateixes cançons de la setmana passada.

Tots van ser més puntuals del normal. Vaig explicar-los detalladamen
t la història de la noia que, el 1978, també havia vist el mateix que nosaltres, tot i que els metges li van fer creure que havia estat una al·lucinació, alhora que els mostrava les fotocòpies dels retalls de diari que m'havia facilitat en Santi, el professor d'història.

-Això, si és veritat, és molt fort noi !- va fer en Manel.
-Ara sí que podem començar a descartar la hipòtesis d'una al·lucinació col·lectiva - afegí en Pep.
-Home ! si haguéssim fumat una mica d'herba ..., però nosaltres no en fumem d'això- va dir en Xevi que no fumava res de res.
-Doncs la noia de la llanterna, real o no, també‚ va ser vista l'any setanta-vuit - vaig puntualitzar

Vam continuar deliberant sobre les nostres teories sense arribar a cap conclusió.

-Tens l'adreça i el nom de la noia, no ?, doncs fem-li una visita ! - va dir en Manel.
-Pot ser tens raó, es diu Marta Rigau Galí i l'any 1978 vivia al carrer Llarg nº16 - vaig dir-los de memòria.
-Podem anar a mirar si encara hi viu - va fer en Pep que començava a caminar tot fent un gest amb la mà en senyal de que el seguíssim.

Anàrem a l'adreça esmentada tot xiulant i "tirant floretes" a totes les noies que veiem pel camí, sobretot en Manel que sempre ens feia quedar malament a tots ja que els recitava uns versos que les feia posar vermelles de dalt a baix.

Ens va obrir una noia jove que podia ser molt bé‚ la tal Marta.

Vaig anar al gra, la impaciència em matava.

-Ets la Marta Rigau ? - vaig etzibar-li sense tan sols donar-li les bones tardes.
-Sí. Què voleu ? - em va contestar sorpresa.
-Mira, nosaltres anem a l'Institut Salvador Espriu de Salt i ..., ens agradaria parlar amb tu d'una cosa que et va passar quan hi anaves ...
-No sé de què em parleu, tinc molta feina !

Ja ens tancava la porta però vaig afegir ràpidament:

-Tu no ets aquella noia que va escapar-se de casa l'any 1978 i que va passar la nit a l'institut veien fantasmes ?
-No et passis - en Manel va donar-me un cop de colze.
-Com ho sabeu vosaltres això?, creia que ja tothom ho havia oblidat. D'on heu tret aquesta informació ?

Li vaig explicar com l'havíem aconseguit. La noia afegí:

-Va ser un malson terrible, perquè només va ser això, un malson, així m'ho van dir el metge i el psicòleg. A més no en vull parlar de tot allò, fa molt temps ...
-Nosaltres també l'hem vist a la noia de la llum - vaig dir-li.
-I tant que l'hem vist ! - afegí en Pep.

Al sentir això la noia quedà completament pàl·lida, ens deixà entrar al petit rebedor i ens explicà amb pels i senyals la seva experiència.

Ens va dir com, després d'una discussió amb el seu xicot, es va quedar prop de l'institut plorant, sense ganes d'anar a casa seva, quan va adonar-se'n era molt tard i la por d'un possible càstig del seu pare va fer que decidís quedar-se en un dels bancs del pati de darrera de l'institut que tant bé coneixia ja que hi estudiava primer de B.U.P.

Va quedar adormissada, però cap a mitjanit va començar a veure a una noia que portava una llanterna o quelcom similar prop de l'arbre més gran del pati. La noia apareixia i desapareixia, volia marxar d'allà però les cames no li responien. Al cap d'una mitja hora va desaparèixer definitivament però ja no va poder dormir en tota la nit, ni va gosar moure's fins que un municipal la va trobar a les set del matí. Un cop acabada l'explicació ens convidà amablement a marxar i va dir-nos que no en volia sentir a parlar mai més d'allò, que li havia costat molt superar-ho i que ja en tenia prou.

Del que ens havia dit hi havia una cosa que ens provocà un impacte en els nostres cervells plens de serradures (que ens deia sempre en Fonelleres), el lloc on la Marta Rigau ens va dir que havia vist la noia amb la llum era el mateix on l'havíem vist nosaltres !

Eren les sis de la tarda i ja començava a fosquejar, anàrem a fer el toc a Can Panxut (l'actual Teatre de Salt), tres carrers més avall. Era un lloc depriment amb quatre taules i cadires d'abans de la guerra, però també‚ era el lloc més barat que coneixíem per anar a fer el toc.

Després de tres o quatre cerveses cada un vam començar a dir bajanades sobre l'assumpte, però en Xevi guanyà, amb diferència, el primer premi:

-Si tots em vist el fantasma allà mateix vol dir que és allà mateix !

No vam entendre res de res.

-Si home, vull dir, que potser sota aquell arbre hi ha alguna cosa .
-Un mort, vols dir ? - vaig interrogar-lo.
-Vols dir que la noia de la llanterna ens assenyalava el possible lloc on hi ha un mort, no ? - en Pep va anar molt més enllà.
-Això és molt fort tius - vaig dir-los

En Manel no deia res només ens mirava amb els seus petits ulls, ara, encara més petits pels efectes de la cervesa. Se'ns posà la pell de gallina a tots, ara ja no parlàvem d'esperits sinó de morts.

La idea va tenir continuïtat i decidirem unànimement anar a excavar vora l'arbre on havíem vist la noia amb la llum. Ho havíem de fer per la nit ja que de dia era impossible posar-nos a cavar al pati, i ..., quin dia millor per fer-ho que un diumenge a la nit ?

Vam quedar a les nou del vespre, abans però ens vam repartir el material que calia portar per portar a terme la "missió" que ens havíem proposat, a mi em va tocar el més difícil: un pic. No vaig trobar-ne cap de pic i vaig portar un tràmec que el meu pare feia servir per cavar el petit hort de darrera casa, en Pep va portar una llanterna molt potent que el seu pare utilitzava per anar a pescar, en Xevi una pala que va agafar d'unes obres que feien davant de casa seva i en Manel galetes i beure per si teníem gana o set. Començarem a cavar amb una mica de por, pel que poguéssim trobar.

A les onze ja estàvem ben cansats tot i que ens tornàvem per cavar i reposar, volíem deixar-ho i oblidar-nos de l'assumpte.

-Va ! Anem cap a casa que ja és molt tard
-Una mica més, cinc minuts,... i marxem !
-Estic ben cansat - va dir en Xevi esbufegant i eixugant-se la suor que li rajava del front, els quilos de més li pesaven més que mai.
-Ei ! Aquí hi ha alguna cosa - vaig notar que havia tocat algun objecte metàl·lic pel soroll que havia sentit.
-Deu ser el mort ! - va fer en Pep en to sarcàstic.
-No. És una cosa metàl·lica, com una caixa.

Ho vam desenterrar amb molta cura.

-Collons ! És una llanterna, el meu avi en té una de semblant que guarda de quan era petit - va dir en Manel.

Ens vam acollonir de veritat.

Ens passà pel cap marxar per cames però la troballa va fer, tot i la por, que cavéssim encara amb més ganes. Al cap de un parell de minuts vam fer la troballa definitiva, allò que van desenterrar ja no era cap llum sinó un crani, i semblava talment el d'un ésser humà, com el de l'esquelet del laboratori de ciències.

Vam quedar glaçats, ens quedarem mirant el crani uns cinc minuts sense dir-nos res, fins que vaig prendre una determinació.

-Hem d'anar a la policia. Això és un mort de veritat i no podem quedar-nos sense fer res.

Vam decidir anar primer cada qual a casa seva a explicar als pares el que ens havia passat i després anar a la policia.

L'esbroncada que em va caure va ser molt forta, de les més fortes que m'han clavat mai, la dels demés companys d'aventura, per l'estil. De totes maneres ningú no havia pres mal, ni havíem arribat borratxos, ni havia aixafat la moto, ... Suposo que el pare me la va clavar sense saber ben bé perquè ho feia, només per què és una de les obligacions dels pares.

Ens trobarem tots a l'Ajuntament, davant la Policia Municipal, al voltants de les dotze de la nit, no cal dir que hi anàrem acompanyats dels nostres pares. Els municipals es posaren en contacte amb la Guàrdia Civil que es presentaren al cap de quinze minuts.

El caporal de la Guàrdia Civil ens prengué declaració i ens va fer a tots la prova de l'alcohol, ja que en un principi es pensà que estàvem una mica contents després d'una llarga tarda de discoteca, cosa lògica un diumenge la tarda i amb disset anys, tot i això, envià una patrulla al lloc on els vam dir que havíem fet la troballa. Els quatre vam explicar la mateixa història des del principi fins el final, però allà no ens va creure ningú.

Quaranta-cinc minuts més tard la patrulla enviada donava part per ràdio al caporal de que la troballa era autèntica reclamant-lo al lloc dels fets. El caporal donà avís al metge forense i al jutge de guàrdia per poder fer l'aixecament del cadàver i ens convidà a pujar als cotxes patrulla per anar a l'institut.

Quan vam arribar a l'institut estava tot ple de cotxes, gent i periodistes, aquests últims havien aixecat la llebre ja que habitualment escolten l'emissora de la policia local en busca d'alguna notícia.

Uns guàrdies civils havien acabat de desenterrar el cos, bé‚ el munt d'ossos i trossos de draps plens de terra que devien haver estat la seva roba. El metge forense començà a fer el primer reconeixement sobre el terreny per tal de que el jutge pogués donar l'ordre d'aixecar el cadàver.

El caporal ens ensenyà una medalla que havien trobat en mig de les restes on, tot i estar molt ennegrida i oxidada s'hi podia llegir: "MARIA".

-Teniu raó nois, el cadàver és d'una noia que, sembla ser, es deia Maria. Segons el forense fa molts anys que està enterrat, demà li faran l'autòpsia per saber dades més exactes sobre la seva mort, us tindrem‚ informats, ara aneu-vos a dormir. A partir d'ara em fareu creure amb fantasmes!
-Va, tothom cap a casa seva ! - deien els municipals a la gent.

Els municipals intentaven, sense gaire èxit, deixar la zona neta de curiosos.

Mica en mica tothom va anar marxant. El meu pare no em va dir res en tot el camí.
Vaig suposar que em clavaria una altra esbroncada monumental, però no va ser així. Només em va dir que no volia que mai més fes sessions d'espiritisme i que durant tres mesos havia d'arribar cada dia abans de les nou del vespre. Per acabar em va tornar deixar anar
la seva frase més cèlebre:

-I, ja en parlarem ...!


XI


El dilluns, a l'institut va ser un dia inoblidable, hi hagué però‚ la cara i la creu.

La cara va ser que tothom ens tractava com uns herois, sobretot les noies, no ens van faltar pretendentes durant la resta de curs. La creu va ser l'esbroncada que ens va donar el director a tots quatre, no ens van expulsar de miracle però ens van fer netejar de papers el pati i les taules de totes les aules (esborrar les guixades) durant un mes.

A la tarda van venir uns periodistes per entrevistar-nos i també els de TV3, que feia molt poc que estava en funcionament, per fer un petit reportatge pel noticiari del migdia dedicat a les comarques. Érem famosos, fins i tot, vam signar alguns autògrafs.

El dimarts al matí no anàrem a classe, el jutge ens havia citat a tots quatre per tornar a declarar i per explicar-nos els resultats de la investigació que ja estaven força enllestits. Teníem molta curiositat per saber el desenllaç final del misteri.

El jutge ens explicà en un castellà de Valladolid que el cadàver era, com ja sabíem, el d'una noia d'uns catorze anys que devia dir-se Maria per la placa que van trobar-hi ja que no hi havia cap més documentació, el més curiós era que feia uns quaranta anys, aproximadament, que era morta. També ens va dir que en el seu cos van trobar-hi trossos de metralla semblants als utilitzats a les bombes de la Guerra Civil (1936-39). Per tant la noia podia haver estat víctima de l'únic bombardeig que va patir el poble de Salt durant la guerra (més tard la meva avia, tot fent us de la seva prodigiosa memòria, va recordar que a Salt, durant la guerra, hi havien caigut només dues o tres bombes, llançades pels nacionals des de Sant Gregori).

L'única cosa que el jutge no ens pogué explicar va ser qui era la noia de la llanterna que ens havia assenyalat el lloc exacte on hi havia el cadàver. Un expert de la policia, que semblava un psicòleg, ens donà la solució definitiva: tot va ser degut a una barreja d'al·lucinació col·lectiva i casualitat, només li va faltar dir que anàvem borratxos o que ens havien fumat un porro.

Es donà el cas per tancat al cap de deu dies, quan el jutge decretà l'ordre de donar al cadàver cristiana sepultura en la fossa comuna del cementiri de Salt. Com a record ens donaren la llanterna i la placa de la noia ja que no va ser possible trobar cap familiar.

Des de llavors he cregut amb fantasmes, esperits, coses esotèriques,... però mai, mai més, ni jo ni cap dels meus company d'aventura hem tornat a donar la volta a un got i a posar-hi els dits a sobre.

Ah!, m'oblidava, el got de les sessions d'espiritisme se'l va quedar en Manel que no tenia gaires manies, però al cap d'uns dies de tenir-lo en una lleixa de la cuina, aquesta va caure de manera inexplicable sobre el cap del seu pare trencant-se tot el que hi havia a sobre menys el maleït got.

De mutu acord decidirem enterrar-lo en el mateix lloc que havíem trobat el cadàver de la noia juntament amb la llanterna i la placa, donant per tancat l'assumpte per sempre.

La Montse, que en part havia estat el detonant de tota l'aventura, va estar quinze dies sense venir a classe a causa d'una depressió molt forta. Per sort se'n va refer i ara al cap de dotze anys d'aquell fets està feliçment casada i segur que ja no se'n recorda de les bajanades que una vegada li va dir un got de caps per avall.




.......................................





Bé, vaig a buscar la meva filla al col·legi, abans però, trauré‚ el pa de la boca del tió, així es pensarà que se l'ha menjat.

Amb les preses m'oblidava de posar un segell al sobre del seixantè currículum vitae que envio per demanar feina, aquesta vegada per a un lloc de corresponsal que vol obrir a Girona la revista especialitzada en temes paranormals "MAS ALLÁ".

- Fi -







Jaume Prat i Pons (Salt, 1965), mestre i historiador aficionat. Autor del llibre d'investigació "4 pedres de... La telegrafia òptica a Catalunya" (editat per l'Institut Cartogràfic de Catalunya) i comissari de l'exposició que sobre el mateix tema va realitzar-se a la sala La Carbonera del Museu d'Història de Girona a la tardor de 2004. Ha col·laborat en diferents publicacions sempre amb articles relacionats en història local. "El got" és el seu primer relat de ficció basat en dades autobiogràfiques del temps en que fou estudiant a l'Institut de Salt.