El gos més lleig del món

Un relat de: Biel Martí

El meu nom és Marc. Els cognoms són bufonescs així que els ometré. Visc i he viscut quasi bé sempre al 57 del carrer Cononcle, segon pis, porta tercera. Ahir vaig complir trenta-vuit anys. Ben portats, per ser franc. Solter. Alguna que altra experiència sentimental llarga que comentaria però que prefereixo oblidar. En general, però, em dedico a intentar passar-me per la pedra tot el que es mou i em resulta relativament atractiu. Dones un 98% de les vegades, doncs les experiències amb homes han acabat malament. He d'aclarir que, encara que aquest relat parla principalment d'un gos, jo no sóc un gos, almenys no en quant a zoologia es refereix.

L'edifici on visc està situat en un barri de classe mitjana-baixa. Està habitat principalment per gent gran i alguna parella madura, exceptuant l'àtic on hi ha la Rosalia i els apartaments del primer pis, habitats per estudiants temporers, és a dir, que hi habiten durant l'època de curs universitari i després desapareixen. Al primer pis hi ha sis apartaments, al segon i fins el cinquè hi ha quatre pisos per planta. A l'àtic hi ha dos dúplex i al sobreàtic un loft, abandonat d'anys enrere i que serveix actualment de magatzem comunitari. No atabalaré ningú amb les vides dels meus veïns, vides més aviat tristes i no gens difícils de passar-ne de llarg. Cap empremta restarà de les seves existències, espero. Si no calculo malament, hi ha unes seixanta-set persones visquent en aquesta casa. Seixanta-set persones, un gat, dos canaris, un hàmster i un gos. El gos més lleig del món.

Podríem dir que a part de la Rosalia i del senyor i la senyora Sánchez-Balaguer, no em relaciono amb ningú més de l'escala. Sóc guionista de televisió, treballo tancat a l'estudi davant un portàtil, fumant com un carreter i bevent i menjant, compulsivament, llaunes de coca-cola light i blat torrat, és a dir, kikos, respectivament. La meva feina no m'agrada en especial, i menys des que fa dos anys em vaig vendre per un bon grapat de bitllets a un canal privat per escriure els monòlegs d'un presentador bavós que fa un programa on la sarna, la caspa i el vòmit juguen entre sí. Deixarem estar, però, aquests detalls escabrosos de la meva personalitat. Amb la Rosalia, bàsicament, forniquem. M'encanta sentir-la cridar quan ho fem, amb cops salvatges, cada dimarts i dijous a dos quarts de vuit del vespre i cada dos dissabtes a les dotze del migdia. Amb sort, també repetim alguns dilluns a les sis i mitja de la matinada. Follem a l'equador de l'horari laboral del seu marit. Amb els Sánchez-Balaguer, a part de demanar-me que els agafi el butà quan aquest passa perquè ells no senten el intèrfon, em saludo alguns matins, quan jo surto a córrer i ells a passejar; fins fa una setmana sols, des d'aleshores amb el seu gos. El gos més lleig del món.
Corro normalment pel Parc del Borni uns quaranta minuts, d'una tirada. Ningú que em conegui ha entès mai com m'ho faig tenint en compte que fumo paquet i mig diari. Jo tampoc i poc m'importa. Només tinc problemes respiratoris per nedar, a l'aire lliure sóc àgil, ràpid i, en certa manera, gràcil. El Parc ha estat sempre un dels meus llocs predilectes per cercar preses. Em deturo al mig dels jardins i faig estiraments mentre observo les noies que corren o pedalegen, amb els seus tops esportius suats, aquells pantis arrapats i humits... Però m'estic desviant del tema.

Com s'ha pogut endevinar, o com s'hauria hagut d'endevinar, la meva vida social és força pobre. A part de l'exercici diari, em limito a fer dos trajectes: un cop a la setmana baixo al carrer per creuar-lo i entrar al supermercat pakistanès obert vint-i-quatre hores, on m'abasto de fruits secs, fruita, vegetals variats, pasta, salsa per la pasta, formatge i tabac. I dos o tres cops per setmana, amb sort quatre, surto del pis per pujar amb ascensor fins l'àtic per una nova experiència sexual amb la Rosalia. Així doncs, si no és que lligo al parc, em relaciono només amb la Rosalia, però mai sense passar més enllà de comentaris sobre les posicions al llit o sobre la gratificació de l'últim orgasme. Alguns cops, quan sense afaitar, despentinat i amb el barnús vermell em miro al mirall de bon matí, dubto si seria capaç algun dia de tornar a parlar llargament amb algú. Evidentment, si una noia o una dona del parc ve a demanar abans de sexe uns quants cafès o més d'un sopar o dinar, m'esvaeixo com aquell qui res. I amb la feina tot va per Internet.

* * *

Va ser la setmana passada. Era dilluns i fotia un fred acollonant. Com cada matí que estic sol, em vaig llevar a les 6:30, em vaig vestir d'esport i vaig sortir al replà. Allà, puntuals com sempre, el Sánchez-Balaguer em van somriure afablement i em dedicaren un "bon dia" cortès que vaig tornar gentilment. Amb ells però, vellets de cara arrugada, ell sense pèl a un noranta per cent del cos i ella tenyida, discretament, de caoba, hi anava un nou inquilí, de raça canina.
- Es diu Roc, la nostra nora ens l'ha deixat mentre marxaven de viatge. Oi que és bufó?
Als meus ulls, el condemnat em semblà tant collonudament lleig que espantava. Ulls negres guerxos, orelles de punta amb una d'elles escapçada, el nas ple de mocs, estarrufat contra la resta de la cara petita. Un ullal sobresortint per damunt el llavi inferior creant una imatge terriblement llastimosa. Pèl curt, color pa, amb alguns més llargs que altres com si hagués anat a un mal perruquer o a un perruquer de moda. Potes de davant curtes i arquejades; potes de darrera més curtes encara. De cos més aviat gras, com si hagués begut massa cervesa. El cul aixecat amb la cua recargolada mostrant tot el seu anus. El malparit no podia ser més lleig i davant de tanta estètica maltractada em va despertar una primera impressió de rebuig enorme, quasi insuportable. Quan vaig respondre: "Sí que és maco", quasi em va costar un disgust. Tot cofois, els avis van entrar a l'ascensor amb aquell esperpent de la creació rere seu, lligat amb una petita corretja blava. Vaig tardar en reaccionar, ho recordo com si fos avui. La meva vista romangué perduda en el buit de les portes metàl·liques de l'ascensor uns minuts. No vaig poder anar a córrer, per primer cop en setze mesos. Em trobava abatut, cansat com després d'una llarga cursa per la muntanya. Veia la cara de la bèstia davant meu, dibuixada en l'aire de l'habitació, bufant com ho feia, amb un soroll de carnots i... sí, no me n'havia adonat de bon començament, però sí, reconeixia ara la punta de la llengua al mig de la boca, un parell de centímetres a l'esquerra del ullal, una punta de llengua rosada tirant a blanquinosa entre els llavis ennegrits... Per sort la visió havia estat curta i al poc se'm va començar a dissipar, de tal manera que, armant-me de valor i disposat a canviar d'itinerari per no topar-me de nou amb els Sánchez-Balaguer i la seva recent adquisició, vaig anar a córrer. Aquell animal no trencaria setze mesos de saludable monotonia, segurament no esborraria mai aquell trauma inicial, però no deixaria que canviés la meva vida, de cap de les maneres.

* * *

A partir d'aquell dilluns surto a córrer sempre vint minuts més tard. Em molesta molt haver de fer-ho però dubto que pugui sobreposar-me a un nou encontre amb el Roc i somriure als veïns serà més difícil que mai. Per aquesta raó doncs, no només he variat els meus horaris sinó que, a més, cada cop que baixo al supermercat o que vull pujar a l'àtic, miro per l'espiell de la porta i escolto atentament. El silenci em fa sortir esperitat, en un atac de valor.
- Oi que és bufó el gosset dels Sánchez-Balaguer?
La Rosalia ha pronunciat aquestes paraules el dimarts 1 de febrer, a tres quarts de vuit del vespre quan ja es troba sensualment despullada sobre el llit, amb les cames recollides i la cintura fent un suau gir que fa plegar-se la carn suculenta, de color torrat. Relativament grassa o, més aviat, carnosa, la Rosalia sap moure's al llit com poques dones ho fan i crida, crida tant que alguns cops he hagut de tapar-li la boca. Assegura tenir orgasmes múltiples quan forniquem. En té de clitoidals cada cop que l'acaricio o la llepo una estona i de vaginals quan la penetro. El seu cabell tenyit de groc esponja, les llargues pestanyes postisses que no es treu en tot el dia, les ungles pintades, els llavis molsuts, el nassarró acabat una mica en punxa i les galtes rosades. Ho hem fet a tots els racons de la casa: a la banyera plena, a la banyera buida, sobre la tassa del wàter, ella damunt la pica, al terra del lavabo, del passadís, de la cuina, del menjador, del rebedor, del despatx, de les dues habitacions... Al llit de matrimoni i al de convidats, al sofà i a la butaca, a les cadires del menjador, de la cuina i del despatx, al balcó repetides vegades, ella d'esquena enfocada a la gran ciutat... Poc m'importava que sigui relativament hortera i bastant inculta. El cul sí m'importa. Si no fos per aquestes coses l'hauria deixada després del primer clau, com a parella ha de resultar insuportable.
Deu veure'm la cara perquè ha canviat d'expressió. La Rosalia sempre accentua les seves expressions com si fes teatre.
- Què hi dius? No el trobes bufó?
No pot ser que la mateixa persona que em va dir bufó a mi en trobar-nos per primer cop a l'escala, ara digui el mateix d'aquella criatura digne del museu dels horrors. Jo també sóc aquella mena d'ésser bufó? Tinc el mateix grau, nivell o el que sigui de bufó? Potser aquell és bufó com els meus cognoms, bufons de la cort, ridículs i menyspreables. Però si és bufó com qui es mira un gatet o una joguina de peluix, aleshores la cosa canviava.
- A mi també em vas dir que era bufó -li recordo.
- I és clar, Marc, tu també ets bufó.
No sé què em passa pel cap quan, com un autòmat, em torno a vestir i sense dir-li res baixo a tancar-me al meu pis. D'acord que la Rosalia té poc vocabulari però..., només sap definir allò que li agrada físicament com a "bufó"? O el gos i jo tenim una equivalència? El mirall de la meva cambra em retorna una imatge difosa de mi mateix: nas
gros, orelles petites, celles poc poblades, front prominent amb entrades cada dia més pronunciades, galtes inflades, barba d'una setmana, amb alguns pels que sobresurten... Cos atlètic, cames rectes i fermes, espatlles fortes i braços musculats... No. Jo sóc atractiu, no bufó.

- Es pot saber què dimoni et passa, imbècil? A mi ningú em deixa plantada quan vaig calenta, m'entens!?
La Rosalia crida des de l'altra costat de la porta. Corro a obrir-la i en aquell moment, com un caprici d'un destí maldestre, els veïns surten a descobrir l'origen del soroll. La Rosalia està en calces i sostens al corredor i amb unes sabatilles amb cap de conill de peluix. Els Sánchez-Balaguer exclamen un "Oh" de sorpresa desagradable al temps que el seu gos, el gos més lleig del món, surt i es posa a bordar de forma estrident, fent mal els timpans de qui us narra la història. En bordar, l'aberració de la naturalesa posa els ulls com taronges i torna a tancar-los amb força, com un tic nerviós. La faig entrar cap a casa tancant la porta de sobte, està freda com el temps. Els lladrucs se senten una estona fins que els Sánchez-Balaguer tornen al seu cau. Mentre bordava se li obria la boca només per la comissura dels llavis i les orelles vibraven. Malgrat tenir un cos que em sulfurava davant, veig el maleït gos. El fill de puta m'està arrabassant la fantasia sexual.
- Si jo sóc bufó -començo a dir- i aquesta cosa és bufona... vull dir...
- Tio, com t'atreveixes a deixar-me així? I de què estàs parlant?
- Consideres que tots dos som bufons?
Ella calla i l'expressió dramatitzada d'enuig és substituïda per la més teatral encara de sorpresa.
- Ell és un gos, tio! Tu ets un paio.
Allò, o el silenci després de l'escena, em calma. Un somriure que amaga el ridícul que sento sorgeix com aigua en dies de sequera del meu interior. Reconfortat, intento reprendre les coses.
- Ho sento, tens raó. És que aquest gos, no sé, és com si... té alguna cosa estranya. Ens veiem dijous, d'acord?
- Em sembla que no, Marc. No vull que se'm folli un paranoic.
I així, d'aquesta manera, marxa, en calces i sostens i sabatilles amb cap de conill de peluix. Si és durant hores o només minuts que el meu cul s'està escalfant el respatller del sofà, no ho sé. Però sí sé que la visió en memòria dels fets de fa una estona m'apareix distorsionada, fets moguts per vents del inconscient o una cosa així, com si jo no hi hagués estat del tot.

* * *

Els Sánchez-Balaguer no han tornat a demanar-me que els reculli el butà, els ho fa un dels estudiants de la primera planta. Crec que ningú més de tota l'escala es va assabentar del succeït. Vaig restar quatre setmanes senceres tancat a casa. Un dels treballadors de la tenda paquistanesa em pujava menjar i tabac un cop per setmana, els vaig explicar per telèfon que estava malalt i que era contagiós. Deixaven una cistella davant la porta i s'enduien el sobre amb diners. Desitjava que la Rosalia tornés i digués que havia canviat d'opinió, encara que sabia que era jo qui havia d'anar-hi, i també qui havia de disculpar-se i explicar-se davant els veïns, però tenia pànic a trobar-me amb el llefiscós ésser quadrúpede que els acompanyava, com una plaga, a tot arreu. No puc explicar què em passava amb aquella bestiola, em produïa una reacció fòbica veure reunits tants conceptes de la antiestètica en un sol ésser viu. Però només jo semblava adonar-me d'aquest fenomen. I la feina se'n va ressentir, el productor i el mateix presentador del insultant programa van trucar-me queixant-se de la baixada en la qualitat dels guions, i això que fins aleshores estava convençut que ja de per sí eren ínfims. No degut a la meva capacitat professional, per descomptat, sinó més aviat degut al tipus de bajanades i estupideses que em feien escriure. Va ser un mes complet, si mal no recordo, de crisi. Crisi sexual, social, laboral i personal.

Ahir vaig decidir que això no podia continuar d'aquesta manera, que havia de sortir-me'n. Un fotut gos no podia ser l'epicentre del meu estar i esdevenir.

Aprofitant el 3 de Març, aniversari de la Rosalia, i aprofitant que és dimarts, m'hi presento amb un bonic ram de flors de color violeta. Al començament es fa de pregar fins que acabem fent-ho sobre el moble del rebedor, això inclou trencar un gerro vermell. Més animat i content, armant-me de valor i amb el convenciment que no tornaré a patir un trasbals com aquell, he escrit una petita nota de disculpa als veïns del davant i m'he ofert no només a recollir-los el butà, sinó també a comprar algunes fruites quan baixi al paquistanès. No sé ben bé per què ho he fet doncs, en el fons, a la meva vida, salvant gent que té certa transcendència vital (em donen menjar, sexe o diners), m'ha estat absolutament indiferent el tracte que em mereixo per part de terceres persones. La qüestió és que els Sánchez-Balaguer accepten, discretament, les disculpes i em demanen amb un to afable que procuri tenir més seny. M'ho diuen unes hores després de llegir la nota, presentant-se a casa sense el gos, que torna a ser amb la propietària original, retornada del seu viatge.

* * *

Porto sis setmanes gaire bé felices. L'animal horrible s'ha desdibuixat en la meva memòria i la vida social i laboral ha tornat a reprendre's com si mai hagués passat res. Ha estat un daltabaix, i punt. He decidit, fins i tot, allargar les meves carreres fins a cinquanta minuts, i en una mena de ratxa sense precedents i, malauradament, em temo que sense futura continuació, he arribat a follar amb cinc dones diferents (Rosalia inclosa) cada setmana. Però, evidentment, tot té una fi, igual que té un nus i un inici. És dimarts 22 de març, mentre sento cridar la meva amant habitual, els seus crits i gemecs es barregen amb un soroll que creia oblidat, perdut enmig de la resta de quotidianitat. Però no. I el pitjor és quan, mirant la Rosalia, els seus gemecs es van fonent amb els lladrucs del gos més lleig del món, i ella va deixant de tenir els llavis molsuts i vermells per tenir-los fins i ennegrits; els seus ulls perden progressivament la brillantor d'un castany mel i passen a ser negres i guerxos; la llisor de la seva pell nua va mostrant pèls no uniformes; les orelles s'allarguen i una d'elles s'escapça, el nas esdevé negre, humit...

Tal i com estem, jo damunt d'ella, faig un salt enrere, xoco amb el genoll contra el capçal del llit i caic a terra. El dolor dels cops no m'impedeix aixecar-me, mirar-la aterrit, ja no és ella, és la transformació en l'animal, progressiva. Violentament, borda de nou, cap a mi:
- Què collons fas! Contínua! Aixeca't imbècil i continua!
I borda, borda cada cop més fort, i jo lluito per sortir de l'habitació, fins que trobo la porta i fujo. Què passa? Només és un gos, un gos lleig, lleig com pocs gossos o com cap. No tinc traumes infantils, no tinc una mossegada marcada a l'esquena d'un atac de pastors alemanys o dòbermans. La imatge de l'animal dels Sánchez-Balaguer em torna a venir, nova, refulgent, i se m'ericen els pèls del coll, la pell de gallina. Necessito un metge. Estic en pilotes, davant l'ascensor amb les portes obertes. No. Necessito teràpia de xoc. Quan torno a entrar al pis de la Rosalia ella segueix cridant, potser no ha parat, però no la miro i intento recobrar el sentit de l'oïda per evitar sentir lladrucs en comptes de xiscles escandalitzats:
- És el segon cop que m'ho fas, sonat! Tinc tot el cony mullat, vine i acaba el que has començat, malparit!
Després de vestir-me prenc l'elevador, que aquest cop em baixa fins a la segona planta. El que tinc intenció de fer, el que em passa per aquest cap cada dia més malalt, és una mesura extrema. Els lladrucs se senten amb força quan surto de l'ascensor. El senyor Sánchez-Balaguer aguanta la corretja mentre la bèstia, mullada i per tant no només més lletja sinó també pudent, estira amb força. S'ha topat amb la senyora Freixes del tercer pis, que porta el gat arraulit dins un jersei d'on intenta escapar-ne a base de clavar les ungles als braços de la pobra dona. És un gat tigrat, gran, gras, vell, d'una mala llet que talla la digestió. Ella és prima, marcada per arrugues sense fi, ulls gris opac, cabell canós subjectat per una diadema verda. La mateixa diadema des que la vaig veure per primer cop, farà nou anys. El iaio i la iaia discuteixen sobre de qui és la culpa d'aquell enfrontament domèstic sense control, només frenat i de manera temporal per la corretja blava. Envalentit, decidit a superar tot el que m'està passant, m'hi acosto i prenc el gos amb les mans, acostant-lo al pit. Tremolo com una fulla, suo intensament, el senyor Sánchez-Balaguer somriu, la senyora Freixes se'n va entre marrameus i esgarrapades. El gos es calma, jo noto que les cames em fan figa, em marejo. I quan crec que començo a tenir control sobre mi mateix, quan aconsegueixo que la imaginació substitueixi el repugnant gos per una bossa plena de draps mullats, aleshores inhalo la seva olor, que m'ofega, i el ca em mira, i el seu ullal sobre el llavi inferior, la orella escapçada i els ulls guerxos em fan perdre aquell control il·lusori. Em desmaio.

Quan em llevo els Sánchez-Balaguer em miren amb ulls de compassió. Un somriure es dibuixa en les dues cares marcades pel temps que tinc davant. Ella m'acarona el rostre sense afaitar i ell m'agafa la mà. Sento olor de cafè. Sobre una tauleta de vidre hi ha un pot de porcellana d'on en surt fum aromàtic, quatre tasses... un, dos, tres... la Rosalia és a la butaca del davant meu, sóc estirat al sofà de casa els Sánchez-Balaguer. Ella em mira amb una cara tendre com poques, de fet dubtava que tingués la capacitat de posar aquella cara. Se m'acosta i em fa un petó al front.
- La senyora Sánchez-Balaguer m'ho ha explicat tot. T'he jutjat malament, amor meu...
Sento una olor diferent, a part de la de vell, la del perfum barat de la Rosalia i la del cafè. El gos. El gos més lleig del món és arraulit prop de la taula i em mira. Un calfred em recorre tot el cos, però resisteixo i amb esfor
ç m'incorporo. No puc deixar de mirar-lo, inclòs mentre bec cafè i escolto les paraules d'agraïment del vell, que explica alguna cosa de la seva nora.
- Pobra animaló -diu la senyora.
- Saps? He estat parlant del que hi ha entre nosaltres amb en Joan i la Carmina.
No sé de qui em parla la Rosalia fins que miro la cara dels dos inquilins que em flanquegen en el sofà. Així, ell es diu Joan i ella Carmina. Ni m'havia passat pel cap que tinguessin nom. Mecànicament la meva vista torna a mirar l'animal. Sí, estic a punt de superar-ho, si és que ja no ho he fet, només necessito calma per assimilar-ho...
- I tenen raó, Marc. Això nostre no pot continuar així.
...però és tant condensadament lleig, tant mal fet...
- Encara que només ens trobem per fornicar, ai perdó Carmina... Encara que només ens trobem per relacions sexuals, crec que en el fons ens estimem.
...i em mira amb ulls negres guerxos...
- Per això he escrit una nota al meu marit.
...orelles de punta amb una d'elles escapçada...
- I li he dit que me n'anava amb tu.
...el nas ple de mocs, estarrufat contra la resta de la cara petita...
- No és una bona notícia? -interromp en Joan Sánchez-Balaguer.
...amb un ullal que sobresurt per damunt el llavi inferior...
- Això, juntament amb el que ha fet pel nostre quisso i pel que ens ha dit el de la televisió que ha vingut a veure'l.
...pèl curt, color pa, amb alguns més llargs que altres...
- Sí, ens ha dit que li comuniquéssim que estant molt contents amb el seu treball i que el programa, la temporada que ve, ja no serà setmanal.
...potes de davant curtes i arquejades; potes de darrera més curtes encara...
- Sinó que serà diari, de dilluns a dijous.
...cos és més aviat gras
- Tot surt bé de sobte, no li sembla?
...el cul aixecat amb la cua recargolada mostrant tot el seu anus...
- I a més, la nostra nora ha decidit desprendre's del gos, doncs s'han comprat un haski siberià i no volen més el petaner.
- Pobre animaló -dic amb la mirada perduda.
I això que, encara que aquest relat parla principalment d'un gos, jo no sóc un gos, almenys no en quant a zoologia es refereix. Sembla ser però, que la dissort ens uneix.

Comentaris

  • Ja, ja, ja...[Ofensiu]
    matenquatre | 30-12-2006 | Valoració: 10

    m'ha agradat molt el relat, la trama i la ironia.
    I el tros en que descrius el gos més lleig del món!!!

  • Un relat divertidíssim!!!!!!!!!!!!!![Ofensiu]
    boigboig | 18-04-2006 | Valoració: 10

    No t'espantis, avui et faré un comentari molt curt. I és que m'ho he passat pipa llegint el teu relat. M'0ha agradat tot, o gairebé tot. Alguna frase massa llarga...però passa!
    El millor, per mi, és el tros en que ella li diu bufó com el gos. El "monòleg" del protagonista és boníssim, estava rient solet al despatx (sí, es suposa que estic treballant en aquests moments).
    El tros final tambés està bé, amb la conversa i els pensaments simultàniament.
    Va, una crítica. La frase següent no s'enèn:
    Evidentment, si una noia o una dona del parc ve a demanar abans de sexe uns quants cafès o més d'un sopar o dinar, m'esvaeixo com aquell qui res.
    Bé, s'enten el que vols dir, però.... no s'enten!
    El que he dit, a part d'això hi ha alguna coma que falta o sobra, jo que sóc un perapunyetes (que per cert faig més faltes que tu, però m'agrada tocar la pera).

    En resum: un relat molt ben escrit, molt divertit i que sincerament recomanaré a tothom qui conec (la veina de l'àtic, els pakis del super, els veins del replà....i....em deixo algù......ah, sí, el gos més lleig del món!).

    Boig!

  • Bestiari de la Rosalia de Palerm (c. Cononcle 57, àtic). Eviteu en Roc. [Ofensiu]
    Jofre | 12-04-2006

    Segons el meu parer el secret d'aquest relat és l'habilitat per recuperar al lector després de cada paràgraf i també de cada secció.

    Les descripcions són molt directes, amb un títol encertat i un registre adaptat a les circumstàncies. Però, sobretot funciona pel teu sentit de l'humor; i això és essencial (en la realitat i en la ficció).
    Aconsegueixes que la bestiola la trobem abominable i tu no insinues pas (com et comentava).

    Respecte això celebro que el to del relat i el teu comentari siguin diferents: demostres que saps distingir molt bé quan has d'escriure immergit en una història (simpàtica i amena) i quan ets un lector.

    I, sí, estic d'acord amb el que em comentes de Zebra. És un flaix i volia que fos molt comprensible. Estic convençut que el missatge ha arribat bé, i més encara quan qui el rep sap quina és la fauna de la nostra societat.

    Enhorabona.

    Jofre.

  • jajajaj[Ofensiu]
    L'ull de la subcultura | 04-10-2005 | Valoració: 10

    El meu vei trenia un gos com akest.....fffhhhhh kin fastic de bichu.

  • Sí, està tot dit[Ofensiu]
    M.Victòria Lovaina Ruiz | 01-10-2005 | Valoració: 10

    Ja ho sé que està tot dit, però no podia deixar passar l'ocasió de dir-te que m'ho he passat tan i tan bé. És divertit, mordaç, irònic... i realista a la vegada pel que fa a la descripció d'aquest món dels veïns. Una abraçada.

  • Animalets...,[Ofensiu]
    rnbonet | 14-09-2005

    ...pobrets...i tal! Poc per afegir al ja comentat...
    Senzillament magistral, amb eixe toc irònic/tendre/surrealista/romàntic que tant domines. És el camí que cal seguir... perquè la realitat ja ens dóna massa canyades...
    Salut i rebolica!

  • un relat rodó[Ofensiu]
    quetzcoatl | 11-09-2005 | Valoració: 10

    Biel,

    He gaudit de mala manera llegint aquest relat. Hi has deixat imprès un humor agut, cínic i desmesuradament paranoic que va de perles amb el protagonista principal.
    Em pregunto quant d'autobiogràfic té, i et felicito i et dono el pèsam alhora per petit que pugui ser el percentatge. Senzillament boníssim.

    De contingut excel.lent, només podria fer alguna objecció al continent: una petita incoherència (no pas el dels habitants, que queda clar on viu qui, però potser el de les setmanes -quantes en té març?); alguna puntuació que hauria canviat (potser perquè cada lector llegeix de manera diferent... Personalment les comes em cansen i em faciliten molt més la lectura els punts i seguit. A més a més solen donar més força als textos d'aquest estil); i alguna petita falta d'ortografia. Tot això com a lector és molt més fàcil de constatar que com a escriptor. Jo peco de tot plegat, quan escric.

    La descripció dels personatges és molt bona. No cansa gens, n'extreus els trets principals i característics que, a més, van molt ben lligats amb les seves personalitats. La Rosalia és típica però igualment d'antologia. L'he sentida gemegar-lladrar amb una estridència molt clara.
    Al personatge principal el descrius molt però és essencial perquè el relat tingui la força que té. La repetició intercalada del final és boníssima, escanyant cada vegada més el narrador, contagiant-nos l'ansietat i sentit de la perdició, portant el total descontrol fins el surrealisme. Per acabar amb un epíleg que ho arrodoneix tot.

    Sense voler sonar encara més entusiasta, diria que en efecte m'ha agradat molt :-)

    una abraçadassa,

    m (a qui li agrada saber que et pugui interessar ni que sigui una miqueta quelcom del que escric)

  • Mon Pons | 08-09-2005

    En general, de vegades l'idealisme i la sensibilitat sobresurten en gairebé totes les teves històries, és per això que ets un dels autors més admirats per mi.

    En el meu cas, alguns dies m'he trobat perduda... Però aquesta sensació -segurament- és la força que ens fa tirar endavant: per fer, i desfer i per millorar cada dia. Diuen que "Si l'home no se sent perdut, està perdut per a tot el que esdevé als altres i a allò que a ell li esdevindrà"...
    Escriure és una espècie de laberint. Intentem trobar les claus que intenten d'obrir-nos la sortida d'aquest embolic.

    Biel, gràcies pel teu comentari. Ja ho sé, soc un desastre per comentar els relats dels autors que més m'agraden que, com tu, teniu una manera d'escriure tan bé. Ets un gran escriptor, fas que les històries t'atrapin de seguida, de vegades irònicament i, d'altres, que fan identificar-nos. Parlo per a mi, i ja em perdonaràs per no dedicar-te algunes paraules a cadascun dels teus relats com es mereixen.

    Salutacions cordials!

  • uauuu[Ofensiu]
    xaropdetu | 06-09-2005 | Valoració: 10

    ostres, m'ha agradat molt aquest relat sobretot al final quan tornes a dir la descripcio del gos, que realment i tant que deu ser lletg. petons!

    xarop

  • Bones![Ofensiu]
    Aurinkon_Kuu | 30-08-2005 | Valoració: 9

    Sóc força nou, aquí a RC, però només dir que m'ha encantat el teu relat, i m'ho he passat bé llegint-lo; enganxa des del principi i has sabut dur bé la història. Només una petita cosa, trobo que el final ha aparegutt massa ràpid; potser has començat més progressivament i no has acabat tant a poc a poc, però no treu que sigui un relat excel·lent! (a veure si t'animes a fer una segona part!)

    Ara començo a moure'm una mica més pel web i és ben bé que no pots parar de llegir!

    Apa doncs, ens veiem en un altre relat!! ;)

    Adéu!!

    Oriol.

  • Fa dies que el tinc imprès ...[Ofensiu]
    OhCapità | 04-08-2005

    i encara no l'he llegit, mmm, aviat començaré a fer-ho bat-amic.

    Només volia FELICITAR-TE pel teu aniversari, una abraçada compi!!

    OhCapità.

  • Bon perfil[Ofensiu]
    Xinxeta | 26-07-2005

    Buf! És fa una mica llarg de llegir des de la pantalla però la història està força bé, especialment el perfil del personatge principal. Tot plegat transmet una atmosfera hermètica d'aquestes vides tan poc edificants.

  • Aquest tambè l'he imprès...[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 20-07-2005 | Valoració: 10

    i m'he trovat amb cinc fulles (la que fa sis nomès tè una ratlla i no la conto) que m'han sapigut a poc.

    Es un relat molt divertit i ens fas avançar amb interès per la historia. El que passa, es que al final m'ha semblat que el relat es precipitava, tot i que el resultat em sembla d'allò més encertat. Ja li està bé, per poca-solta.

    Crec recordar que vas ser tu qui comentava en el forum que en un relat curt el personatge no es desenvolupa prou... dons t'en has sortit prou bè,noi.

  • Per què no a un gos?[Ofensiu]
    nhostaup | 19-07-2005 | Valoració: 9

    M'he llegit tots els comentaris que t'han fet del teu relat i sembla que queda poca cosa a dir, està quasi bé tot dit. És un molt bon text, una història escrita amb fluïdesa que enganxa, jo l'he llegit tot d'una tirada amb un somriure als llavis. M'imagino perfectament el gos, quin personatge!, de tan lleig acaba éssent graciós i tot, però el que no té pèrdua és el protagonista, ell i la seva obsessió. Hi ha gent que té fòbia a les serps, hi ha aquells que quan veuen una aranya començen a suar pensant que passaria si un dia la trobessin al llit, fins i tot hi ha gent que s'enfila en una cadira i xiscla quan veu un ratolí (tan bufons com són!), i doncs, per què no a un gos?
    Et felicito Biel i gràcies per a la bona estona que m'has proporcionat amb la teva nova entrega!!

  • molt be[Ofensiu]
    poppins | 18-07-2005 | Valoració: 10

    Biel, el personatge és cinematogràfic.
    El relat, diferent. Peró com sempre , l' he llegit d' una tirada.
    Frisava per llegir alguna cosa teva nova i no m' has defraudat

  • Biel Laughs![Ofensiu]
    pivotatomic | 18-07-2005

    Ei, Biel!

    Un relat francament divertit, aquest amb el que ens acabes de regalar. No et coneixia aquesta faceta més frívola, que veig que domines igual que la transcendent. Garbo Laughs! que en deien...

    Anem a pams... m'encanta el protagonista (aquest ser antisocial, roí, egoísta, malalt de sexe i un pel egòlatra), amb qui puc identificar-me sense cap mena de dificultat. També m'ha guanyat, desde la primera línea, la descripció del seu món (aquesta escala de veïns anònims però un tant ominosos) i de la seva amant fixa (has vist "Tapas", potser?).

    Es cert que em costa una mica entendre per què un tipus com aquest es veu tan trasbalsat per la lletjor d'un gos. Però, no ho hem pas d'entendre tot en aquest món, oi? (Jo no entenc gairebé mai les pelis del David Lynch i moltes, m'agraden...). Així que no hi donaré més voltes.

    T'assenyalo un parell de mini-errors (com el mini-Yo de l'Austin Powers), més que res per polir el relat: Al segon paràgraf parles de que l'edifici on viu el prota està "habitat per gent gran" i un parell de línees més avall dius que els apartaments del primer pis estan "habitats per estudiants".

    I al tercer paràgraf, a la frase "Sóc guionista de televisió, treballo tancat a l'estudi davant un portàtil, fumant com un carreter i bevent i menjant, compulsivament, llaunes de coca-cola light i blat torrat, és a dir, kikos, respectivament." Aquest compulsivament i respectivament gairebé seguits no m'acaben d'agradar del tot. Una mica cacofònics, no?

    En fi, ja veus, són les 8 del matí i tinc el dia llepafils. El relat, però, m'ha agradat molt. Com sempre, d'altra banda...

    Per cert... t'has plantejat, per arrodonir el dia del protagonista, hagués fet que els Sànchez-Balaguer, com a mostra d'agraïment etern pel seu acte de valor, decideixin regalar-li el gos?

  • L'ESTÈTICA, SEMPRE LA MALAIDA ESTÈTICA !!![Ofensiu]

    Persona guapa.....persona lleitge.
    Gos maco.............gos lleig.

    Si que anem bé !, sempre la malaida estètica.
    Ser lleig o ser maco no es questió del "xasis", la bellesa és porta dins.
    Per mi no hi ha cap gos lleig, ni cap persona lleitge, tothom te un quelcom...., fins i tots els animals.
    Els animals son més nobles que segons quins
    "fantasmes, guapísims".
    Ai !!!! ,si que anem bé !!!!.

  • Molt àgil, sí senyor[Ofensiu]

    El punt fort d'aquest relat és l'agilitat i el dinamisme. I la naturalitat tan quotidiana de la narració, és a dir, el narrador, el tal Marc, explica en el que podríem qualificar de "diari personal" alguns episodis relacionats amb la seva vida i el gos més lleig del món (pobret, mira que descriure'l sense cap mena de compassió... Encara bo que hi ha qui se l'estima!).

    Els personatges estan molt ben esbossats, tant des del punt de vista psicològic com físic. En particular el protagonista i la Rosalia (saps? El nom no m'acaba d'encaixar amb el personatge. Però bé, tens raó, sí: a la vida real moltes coses no encaixen amb "el que haurien d'encaixar").

    Àdhuc fins i tot els que no apareixen estan ben definits; podríem descriure el marit de la Rosalia com un home o absorbit completament per la feina o massa egoista com per pensar amb la seva dona. Impressió apriorística que pot canviar, per exemple, en segona lectura.

    No és un relat irònic o humorístic, encara que sí juga amb certa noció d'ironia (hipèrboles com, precisament, el fet que sigui el gos "més lleig del món" en conjunció amb el fet que tothom [menys el protagonista] el trobin, curiosament, "bufó"). En aquest sentit, m'has arrencat un bon somriure a mitja lectura, amb la frase:

    "No pot ser que la mateixa persona que em va dir bufó a mi en trobar-nos per primer cop a l'escala, ara digui el mateix d'aquella criatura digne del museu dels horrors"

    Una frase de la qual, tot seguit, n'has tret tot el suc exprimint-la o desenvolupant-la en forma de "preocupació existencial" del protagonista.

    Si no es tracta, doncs, d'un relat irònic o humorístic, podríem qualificar-lo com un relat vital, fins a cert punt biogràfic, d'algú amb (si m'ho permets, a mode de crítica) molts tòpics a sobre. Fidel retrat de la solteria? Bé, si més no la que, d'entrada, tots ens imaginem. Amb tots els tòpics que has descrit.

    És llegeix a gust i passen ràpid els 23 minuts, tot i que molts es desanimin així d'entrada. S'acosta cada dia més per relats o poemes breus o hiperbreus, però un concentrat no és el que sempre surt a compte, a RC. I aquest relat val la pena.

    Excloent-me a mi, òbviament, tenies ja una selecta tria de comentaristes; ja només faltava que se t'hi sumés en Vegeta!

    Salut i enhorabona per relats com aquest!!!

    Vicenç

  • com sempre[Ofensiu]
    guinarda | 16-07-2005 | Valoració: 10

    Doncs sí, com sempre m'ha semblat curt. Em sap greu veure les poques planes q ocupa. En voldria més: el personatge està ben trobat i l'escenari és perfecte. Creus q pots preveure el final i ens trenques els esquemes.
    MÉS!! fes una novel·la, encara q sigui curta!
    L'humor (i la mala llet) m'ha recordat (i no em preguntis per què) el primer Wilt... És un "piropo"

  • Hola![Ofensiu]
    ROSASP | 15-07-2005

    Quin impacte més "bestial" li ha causat aquest pobre animaló al protagonista.
    Mira que n'és de complicat el món de la ment i el subconscient, perquè, vols dir que encara que no hi hagués cap trauma infantil a la seva vida i cap fòbia i paranoia coneguda, pels camins indesxifrables de la closca, moltes imatges que repiquen com campanes dins de les orelles, són simbolismes disfressats...

    Sigui com sigui, el relat és original i àgil. Els personatges molt ben triats i malgrat la ironia que amara les línies, em sembla veure molts matisos crus i seriosos guaitant pels racons.

    Ara mateix intento imaginar el gós i si no fos pels mocs, doncs tampoc és tan horrible. I és que de vegades les coses lletges, només depenen dels ulls que les miren i dels reflexes que reboten i fan sotracar un punt perdut i indefinit de la memòria.
    I, és que hi ha coses, que vet a saber per quins motius produeixen "males vibracions".
    Ai, no em facis gaire cas, que sempre acabo divagant...
    Feia molts dies que no escrivies i m'alegra molt de tornar-te a llegir.

    Una abraçada molt gran!

  • saps ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 15-07-2005

    jo vaig un poc tocada de cans, feia dos anys que havia aconsseguit desfer-me d'un que teniem a casa, i ara ha tornat ... mentres et llegia me'l mirava de reüll, no ho sé, després de llegir-te no m'he quedat gaire tranquila ...

    una aferrada i ja et contaré com evoluciona la història de la cussa i jo ..


    Conxa

  • Hola.[Ofensiu]
    Joan Sanz Bartra | 15-07-2005 | Valoració: 9

    Molt bé, fan de Bola de Drac: m´ha agradat la teva història. Et faré una confessió: jo vaig ser la veu en català d´en Vegeta durant tots els anys que va durar la sèrie. El món és un mocador, oi? Salut i a reveure per aquests relats de Déu. Fins aviat.

Valoració mitja: 9.77

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Biel Martí

84 Relats

621 Comentaris

192410 Lectures

Valoració de l'autor: 9.28

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 4 d'agost de 1973. La meva infància va transcórrer amb una normalitat quasi absoluta. A EGB, cada mes feiem un concurs de relats per classes, i d'aquí em va l'afició a escriure. He estudiat educació social i vaig fer uns quants anys psicologia, fins que per desamors i desmotivació ho vaig abandonar. Després d'haver treballat en gairebé tots els camps que aquesta professió m'ofereix, actualment treballo de tècnic de joventut al Vallès Oriental. He viscut tota la vida a Barcelona (Guinardó, Poblenou, Carmel), però ara visc a Premià de Mar.

Tinc al·lèrgia als acars i als gats (un record per la meva exgata, la Runa, que ara passeja pel pis d'un amic), sóc fòbic a les aranyes i a les alçades i no suporto els coloms de ciutat. Sé parlar català, castellà i anglés, i tinc nocions de francès.
Autors destacables: Nabokov, Capote, Chejov, Greene, Cortázar, Auster...
M'encanta el sol, la lluna, el mar... El color taronja i el color negre.

I sí, jo vaig ser fan de Bola de Drac

El meu emili: martiramos@gmail.com
El meu blog en castellà: www.lapsicologiadelosmonos.wordpress.com