Cercador
El gos gavatxo poruc
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
En Roger va viatjar a França per fer pràctiques de pagès d'horta. A França perquè a l'escola aprenia el francès (l'havia fet riure molt, allò de les 'pommes de terre'!) per un futur contacte comercial.
En ser al país veí va pensar que ja no era al seu país. Gran pensament, després d'haver esmorzat el seu primer 'café au lait' (no entenia el motiu de dir 'cafè olé!', si no estava a Espanya, i ni ganes).
El pagès francès que el va acollir era de poques paraules i es feia entendre com un llibre tancat. En Roger va haver de fer servir el ser espavilat i el ser observador.
Aquell gavatxo també es dedicava a criar gossos border collie. En tenia tants que no es podien ni comptar i en Roger per adormir-se intentava comptar-los, els animals, enfocant-los amb una llanterna. Comptava en françois:
-un chien (i un border collie bordava, com si pasessin llista), deux chiens (un altre bordava), trois chiens (un altre) i així...
S'alimentaven d'aire del cel. En Roger va pensar que l'aire del cel francès devia ser molt nutritiu i no s'hi va trencar més la closca. Un altre se l'hauria trencat pensant com envasar-ne i fer-ne negoci. Mai va sospitar que no fos cert. I és que era cert! (hi ha certeses que més val no comentar ni documentar).
Però el propietari no tenia temps material per ensinistrar-los tots. N'ensinitrava un i aquell border collie, al seu torn, ensinsistrava un company i així successivament...
En Roger al·lucinava. Però seguia aprenent.
Es va fixar en un únic gos sempre lligat a un arbre amb una cadena. Sempre, sempre, sempre, a tothora era allà, la bèstia. La seva mirada no tenia expressió i no demanava res. Era com un moble.
El noi va demanar al gavatxo si podia fer-se càrrec de l'animal i l'altre no hi va posar cap mena d'inconvenient, recordant-li que s'atipava d'aire del cel.
En Roger li va construir una caseta amb fustes que va aplegar i li va donar molt d'amor. Bona combinació: aire del cel i amor.
Quan va haver de tornar a Catalunya, va voler endur-se el 'Qui' (l'havia batejat així).
Li van haver de fer fer els papers, el gos no ho veia clar (tampoc calia comprar-li ulleres) i va estar a punt de menjar-se'ls. El pagès va dir que aquell aliment l'empatxaria i que vigilessin, que fer repetir papers pot ser qüestió d'anys. Li van fer cas, en Roger i els seus pares.
Actualment, en 'Qui' viu en un poble del Maresme. Segueix essent un border collie. És molt, molt, molt poruc. Poruc de qualsevol cosa que no sigui un arbre o una cadena.
I mira que té la cara simpàtica!
En ser al país veí va pensar que ja no era al seu país. Gran pensament, després d'haver esmorzat el seu primer 'café au lait' (no entenia el motiu de dir 'cafè olé!', si no estava a Espanya, i ni ganes).
El pagès francès que el va acollir era de poques paraules i es feia entendre com un llibre tancat. En Roger va haver de fer servir el ser espavilat i el ser observador.
Aquell gavatxo també es dedicava a criar gossos border collie. En tenia tants que no es podien ni comptar i en Roger per adormir-se intentava comptar-los, els animals, enfocant-los amb una llanterna. Comptava en françois:
-un chien (i un border collie bordava, com si pasessin llista), deux chiens (un altre bordava), trois chiens (un altre) i així...
S'alimentaven d'aire del cel. En Roger va pensar que l'aire del cel francès devia ser molt nutritiu i no s'hi va trencar més la closca. Un altre se l'hauria trencat pensant com envasar-ne i fer-ne negoci. Mai va sospitar que no fos cert. I és que era cert! (hi ha certeses que més val no comentar ni documentar).
Però el propietari no tenia temps material per ensinistrar-los tots. N'ensinitrava un i aquell border collie, al seu torn, ensinsistrava un company i així successivament...
En Roger al·lucinava. Però seguia aprenent.
Es va fixar en un únic gos sempre lligat a un arbre amb una cadena. Sempre, sempre, sempre, a tothora era allà, la bèstia. La seva mirada no tenia expressió i no demanava res. Era com un moble.
El noi va demanar al gavatxo si podia fer-se càrrec de l'animal i l'altre no hi va posar cap mena d'inconvenient, recordant-li que s'atipava d'aire del cel.
En Roger li va construir una caseta amb fustes que va aplegar i li va donar molt d'amor. Bona combinació: aire del cel i amor.
Quan va haver de tornar a Catalunya, va voler endur-se el 'Qui' (l'havia batejat així).
Li van haver de fer fer els papers, el gos no ho veia clar (tampoc calia comprar-li ulleres) i va estar a punt de menjar-se'ls. El pagès va dir que aquell aliment l'empatxaria i que vigilessin, que fer repetir papers pot ser qüestió d'anys. Li van fer cas, en Roger i els seus pares.
Actualment, en 'Qui' viu en un poble del Maresme. Segueix essent un border collie. És molt, molt, molt poruc. Poruc de qualsevol cosa que no sigui un arbre o una cadena.
I mira que té la cara simpàtica!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435640 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com