El gat.

Va tancar la porta al seu darrera. Va ajuntar les mans, les va acostar als llavis i va bufar. D’entre els dits hi va sortir un buf blanc. Es va treure la jaqueta, després el jersei i va recolzar el front contra la paret amb les mans al cap. Respirava lentament, premia les dents i s’acariciava el front amb violència. Una nit crua, una nit sincera. Pensava en la Gal·la.

Minuts després el seu cos tornava a estar tendre, calent. Va recuperar les mans i va notar un altre cop les cames. Tenia els ulls closos i els va obrir lentament. Al seu voltant, tot estava com sempre; brut. Permanentment banyat d’una fina capa de pols i de merda; claus, espelmes, un sac de dormir, un matalàs, altaveus, eines, un cendrer, uns dards i molts discos de vinil que mai escoltava. Se’ls mirava i, tan sols amb la seva presència, el feien sentir un ésser menyspreable. No els utilitzava mai. Els va comprar tots de cop a una botiga de segona mà del centre. Des de llavors que jeien recolzats a l’armari i la seva única funció es limitava a acumular brutícia i fer de pes. Els hi explicava que quan tingués temps els netejaria i els utilitzaria. Els hi deia que els tenia perquè s’escoltaven molt millor que qualsevol altre història electrònica però, sempre que utilitzava aquesta reflexió, sentia vergonya de les seves neurones. Ell no ho sabia, si sonaven millor que els cds, n’era conscient però igualment utilitzava aquest argument en pro dels vinils. No era músic, no era cantant, no ballava mai i l’únic que sabia tocar-se eren els cullons. Era només portada, superfície. Sempre que encallava el cervell en aquesta qüestió entenia que era una víctima més del molisme hipsterià. S’havia deixat emportar per una cosa que ell odiava, deixat emportar pel retrassadisme d’una massa pretengudament alternativa. Per una massa que vol diferenciar-se de la massa. Va colpejar-se el front amb el palmell de la mà i va anar a la cuina.

Va obrir la nevera. Hi havia molt poca cosa, però tenia gana. Hi havia una ampolla d’aigua, verdures sospitoses d’haver passat massa temps oblidades i hummus sec. Va agafar l’hummus i una pastanaga podrida d’un costat. La va tallar per la meitat i es va desentendre de la part dolenta. Es va tirar al sofà i va veure una burilla de porro al cendrer. Va deixar la pastanaga i l’hummus sobre la tauleta i va agafar el que quedava del porro. Se’l va posar entre els llavis i el va encendre. Pensava en la Gal·la.

Va obrir la televisió. Eren les tres de la matinada i no feien res de bo, però era igual. L’Ori estava disposat a tragar-se el que li posessin.

Una dona. No. Un home. Amb el cabell llis i llarg, sense barba ni bigoti. Negre. El cabell, vull dir. Tirava cartes boca vall sobre la taula. Quan va tenir la taula plena en va girar dues, les del centre.

- Morirà a mans d’un gat.
- Ui! Perdoni? – Era veu de dona.
- Perdoni vostè, morirà a mans d’un gat.

Cullons. Aquella conversa no es va acabar així. La televident no podia resignar-se amb un “d’acord, fins una altre” i li va preguntar, escèptica, un altre cop el mateix. “perdoni?”. L’home que sortia a la pantalla feia cara de sorprès i l’Ori s’ho mirava amb un gest d’incredulitat i de fàstic. “Si el tio s’ho inventava, perquè s’havia de liar amb una cosa tan absurda?” El senyor de la pantalla estava tens, sorprès. Les cartes l’havien deixat fora de joc però era el que hi posava, el que deien les cartes. Ell era un missatger, res més. No podia mentir als televidents. Havia de ser sincer amb el mètode, el seu mètode. I si no, en tot cas, havia de canviar de mètode. Era bon home, incapaç d’enganyar a ningú. Sabia que no podia jugar amb la vida i els sentiments de les persones i va decidir tirar endavant la trucada més difícil de la seva vida. Estava decidit a fer-ho, amb convicció. Són temes durs, tristos, però s’han d’assolir amb força, amb dignitat. La seva feina, en aquell moment, era que la senyora entengués que moriria a mans d’un gat. Que no es resistís. Que el destí estava escrit. Li diria que escrivís el testament i que fes dos petons als seus fills. Que abaixés les persianes i que esperés al gat. D’un moment a l’altre apareixeria als peus del llit i li arrancaria el cap d’una esgarrapada. La senyora, finalment resignada amb l’esdevenir, va fer petits intents per modificar-ho. Ella tenia la sensació que si penjava el telèfon en aquell moment moriria a mans d’un gat, però mentre no ho fes, conservava l’esperança de canviar el seu destí.

- Però, i si em tanco a la habitació i no surto?
- Hi haurà un gat a dins l’habitació i la matarà, senyora. Ho sento molt, de veritat.
- I si m’asseguro de que no hi ha cap gat a l’habitació?
- La matarà quan surti, senyora.
- Però... – Va frenar un moment. Una petita indecisió que el coratge va empentar
- Però si no l’hagués trucat també estaria destinada a morir a mans d’un gat?
- Bé... no ho sé. Suposo que... - Silenci
- I si vostè no hagués despenjat el telèfon no moriria a mans d’un gat, oi?
- No ho sé, senyora, de veritat. Deixis de filosofies. Morirà a mans d’un gat. Accepti-ho.
- Abans el mataré a vostè, tingui-ho clar.

Llavors va penjar.

L’Ori va canviar de canal i va topar amb un documental sobre portes. Va tornar a canviar de canal i a la pantalla hi van sortir dos tortugues follant. Cridaven molt. Va apagar el televisor i, sense forces per arribar al llit, es va adormir al sofà pensant amb la Gal·la.