El gat que anava perdent

Un relat de: Mena Guiga
Un dels gats del gatam del descampat adossat a un camp de conreu, camp mig contaminat entre edificis de to paper de plata brut i carretera fumada, observo que va a menys i a menys. No és vell, ni molt menys, però.
Un gat que tinc per costum fixar-m'hi. El pelatge és negre (sense ser negre intens) fins a mig cos (vist de perfil - per entendre'ns-) i aleshores, com si una línia imaginària ho marqués, passa a ser marronós-ataronjat, com un to estrany de socarrim. Gat de lluita, mai passa per davant de casa mancat de senyals d'atacs que ho evidencien més i més. És el tarannà que li ha tocat. No és cap gat manyac castrat i atontat de casa burgesa. Viu en una jungla que veu il·limitada i sobreviure és el pa de cada dia.
Ha anat perdent pes. El pèl mostra masegades, mossegades. Em fa l'efecte que li falta un ull d'on un suc s'asseca i brilla al sol i el gat no pot picar l'ullet.
Travessa el carrer sense mirar prim. Cap els contenidors.
El típic gat que un cotxe li aixafarà una cama i un xic més i l'arrossegarà, triturada i morta, extensió letal; que, sota un camió aparcat, aguantarà i soportarà la mort que avança, valent...si no fos per aquella dona que trucarà el veterinari, sinònim de punxada i de rapidesa. L'esgarrapada final.

Comentaris

  • Vida de gat[Ofensiu]
    iong txon | 08-07-2012

    Un relat descriptiu que, tot i començar així, cap al final va incorporant l'element imaginatiu, fins anticipar com serà la fi del gat protagonista: malferit sota un camió aparcat, o bé una "eutanàsia gatuna" a cal veterinari. Propicia la identificació del lector amb el gat, ferit en la seva lluita diària per la supervivència, prim, borni, mossegat… I en destacaria una frase còmica i macabra alhora: "el gat no pot picar l'ullet".

    Un microrelat interessant i un bon exemple de com l'observació amb ull literari del nostre entorn més immediat ens pot proporcionar abundant material d'inspiració. Una lliçó a tenir en compte quan ens queixem que les muses ens tenen abandonats. M'ha agradat, et felicito per la teva creativitat arrauxada, i moltes gràcies pel teu comentari. Fins aviat.

    q

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434547 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com