Cercador
El gat i el rodamón
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Aquell gat gran era un creuament de gat amb linx, segur, seguríssim.
Caminava amb una elegància excelsa gens exagerada. Feia mal, aquell ser diví trasplantat en un carrer turistificat sense gust i força brut. La seva presència millorava l'espai. Sense queixar-se, valor humà que no posseïa, buscava. Volia tornar a la seva llar. Es veia cuidat: havia de tenir 'propietaris'. L'home de la bicicleta de quarta mà amb roba gastada de cinquena mà es va fixar en l'animal i el va seguir, s'hi va sentir empès. Li parlava, poc, que era el que el gat demanava (no volia atabalaments verbals). El felí seguia la intuïció amb el rodamón amb la camisa de coll ratat al darrere. L'home tenia un aire boscà. Sí: tos dos havien cagat rere matolls espessos amagats de clarianes forestals i colgat les defecacions. Hi ha fets que uneixen tant! Com si entre ells existís una cadena amb les baules fetes de pèls de bigoti de gat lligats que feien pessigolles a les dues ànimes. El gatàs tigrat, aquell bell ser, continuava el seu camí no pas dubtós per una vorera tacada de xiclets esdevinguts ombres de l'art d'empastifar. Es va posar sota un cotxe que degotava pena (narrable en una altra història). L'home va començar a patir: a un pam hi havia el carrer, mort molt o prou probable. L'animal, savi, va esperar. Va travessar amb consciència. Es va posar sota una furgoneta que desitjava ser un autocaravana per anar dos mesos a Grècia i un a l'Índia (ho aconseguiria...també és un altre relat). Sota la furgoneta gens neta la foscor imperava més que a fora on el dia solar finava abans a causa d'estúpids consensos d'escurçar-lo quan acabava octubre i així tot ple de rellotges-súbdits patien tictaquicàrdies perquè no els donava la gana i desitjaven autodespertar-se contra el poder exterior. L'home es va agenollar per dirigir uns mots al gat. El gat sortí de sota el vehicle, es refregà contra el velocípede, es deixà acaronar. A tocar, on la vorera acabava, una porta galvanitzada es feia notar. El timbre no semblava un timbre. Ni sonava? El gat davant la porta. L'home gosà agafar-lo i, tot i fent-li moixaines, alçar-lo per tal que assolís el dalt de la tàpia que feia d'angle que deuria tenir un pati al darrere, i suposada llar del gat. No va caldre. Un noi abillat amb roba oriental i pentinat amb un monyo obrí. Sí, era la seva mascota. La conversa entre el noi alternatiu, agraït, i el rodamón va ser breu. El gat, immutable, va fer cap pel passadís, habitacle endins.
L'home solitari després s'assegué en un banc sota una pèrgola amb enfiladisses. De sobte, des de rere el mur se sentí una musiqueta alegre: eren miols dedicats a ell.
El somrís que se li dibuixà era el d'un nen.
(com el de la nena que acaba d'escriure aquest relat, perquè ho havia vist tot).
Caminava amb una elegància excelsa gens exagerada. Feia mal, aquell ser diví trasplantat en un carrer turistificat sense gust i força brut. La seva presència millorava l'espai. Sense queixar-se, valor humà que no posseïa, buscava. Volia tornar a la seva llar. Es veia cuidat: havia de tenir 'propietaris'. L'home de la bicicleta de quarta mà amb roba gastada de cinquena mà es va fixar en l'animal i el va seguir, s'hi va sentir empès. Li parlava, poc, que era el que el gat demanava (no volia atabalaments verbals). El felí seguia la intuïció amb el rodamón amb la camisa de coll ratat al darrere. L'home tenia un aire boscà. Sí: tos dos havien cagat rere matolls espessos amagats de clarianes forestals i colgat les defecacions. Hi ha fets que uneixen tant! Com si entre ells existís una cadena amb les baules fetes de pèls de bigoti de gat lligats que feien pessigolles a les dues ànimes. El gatàs tigrat, aquell bell ser, continuava el seu camí no pas dubtós per una vorera tacada de xiclets esdevinguts ombres de l'art d'empastifar. Es va posar sota un cotxe que degotava pena (narrable en una altra història). L'home va començar a patir: a un pam hi havia el carrer, mort molt o prou probable. L'animal, savi, va esperar. Va travessar amb consciència. Es va posar sota una furgoneta que desitjava ser un autocaravana per anar dos mesos a Grècia i un a l'Índia (ho aconseguiria...també és un altre relat). Sota la furgoneta gens neta la foscor imperava més que a fora on el dia solar finava abans a causa d'estúpids consensos d'escurçar-lo quan acabava octubre i així tot ple de rellotges-súbdits patien tictaquicàrdies perquè no els donava la gana i desitjaven autodespertar-se contra el poder exterior. L'home es va agenollar per dirigir uns mots al gat. El gat sortí de sota el vehicle, es refregà contra el velocípede, es deixà acaronar. A tocar, on la vorera acabava, una porta galvanitzada es feia notar. El timbre no semblava un timbre. Ni sonava? El gat davant la porta. L'home gosà agafar-lo i, tot i fent-li moixaines, alçar-lo per tal que assolís el dalt de la tàpia que feia d'angle que deuria tenir un pati al darrere, i suposada llar del gat. No va caldre. Un noi abillat amb roba oriental i pentinat amb un monyo obrí. Sí, era la seva mascota. La conversa entre el noi alternatiu, agraït, i el rodamón va ser breu. El gat, immutable, va fer cap pel passadís, habitacle endins.
L'home solitari després s'assegué en un banc sota una pèrgola amb enfiladisses. De sobte, des de rere el mur se sentí una musiqueta alegre: eren miols dedicats a ell.
El somrís que se li dibuixà era el d'un nen.
(com el de la nena que acaba d'escriure aquest relat, perquè ho havia vist tot).
Comentaris
-
Eiiii...[Ofensiu]Montseblanc | 17-11-2016 | Valoració: 10
......què maco el gat i què bo el rodamón. I quina sort que tot hagi acabat bé, perquè casi sempre el final és una pell de gat aplanada sobre l’asfalt...
M’has fet somriure, Mena!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436000 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com