EL GAT DE LA SARA.

La Sara estava asseguda al costat de la finestra. La manta embolcallava el seu menut cos, enfebrat per la grip. Les cortines, mig tapaven la llum del finestral, només permetent-li veure la transparència de la posta d’un sol vermell d’estiu. En l’habitació en penombra els mobles semblaven guardians que volguessin protegir-la dels fantasmes de la casa.

La porta, a poc a poc, silenciosament com empesa per una suau aura s’obri sense fer soroll i per l’escletxa aparegué una fina mà de dona. Les venes blaves es marcaven a la pell com a mostra dels anys viscuts. Després la cara de l’àvia aparegué sense fer cap soroll només envoltant amb la seva dolça i càlida mirada el cos embolicat de la néta estimada.

Tant lentament com s’havia obert la porta es va tancar. La Sara sabia que la seva àvia l’havia guaitat per assegurar-se de la seva comoditat, però va callar perquè a vegades la solitud ajuda a pensar. De cop, va escoltar-se un soroll, un trinc lleuger com la trencadissa d’una copa de vidre, acompanyat d’un croc fort i vibrant com quan és una olla de ferro el que cau a terra.

Sobtadament, el gran gat siamès va entrar corrent, anant a amagar-se sota la manta que protegia la Sara. El seu pèl va fer pessigolles al peu de la nena, com demanant-li pietat i un mèu dolç i untuós, potser la paraula més adient és acaronador va sorgir de la boca de l’animal. De la cuina estant, la veu crispada de l’àvia, va sentir-se dient:
 Mecàsum, el gat! Tant passar i passar a la fi ha fet caure tota la vaixella neta a terra. Si l'agafo li retorço el coll.

El gat, amagat per la manta i sota la protecció de la Sara roncava sabent que, a l’àvia aviat li passaria l’empipament i tornaria, de nou, a acariciar el seu llom platejat.

Miquel Pujol Mur.