El gàmbit Englund.

Un relat de: Fionn

1. El gàmbit Englund.

Chandra (Cat) - Komnlienko (Rus)

1. d4 e5
2.dxe5 Cc6
3.Cf3 De7
4.Dd5 f6
5.exf6 Cxf6

Aquesta era una jugada poc típica. El gàmbit Englund era una obertura no molt utilitzada, ja que deixava al jugador en una posició d'inferioritat molt aviat si no tenia cura dels flancs. La partida era al millor de tres, de moment anaven empatats a un. El rus havia fet gala d'uns coneixements i una agilitat mental molt poc usuals per a la seva edat, 10 anys. Però era un nen. Només un nen. Entre el públic es donava aquesta partida perduda per l'elecció de Chandra per obrir la partida, però va ser aquest mateix fet el que va portar els nervis al rus, i en dues jugades molt poc afortunades, les dures defenses que havia cimentat el nen fins a aquell punt es van diluir com mantega estesa sobre massa pa*...

Feia mitja hora que Komnlienko restava meditatiu en front de la jugada que l'havia de fer-se decidir quina peça arriscava per no moure la torre amb que havia fet l'enroc i continuar defensant-se amb urpes i dents. Decidí que la reina era més important i escollir aquell obscur somriure femení el va desembocar en una sort de xec continu amb que el castigava Chandra.

- Xec.

Una altra vegada, no podia més. Torna a defensar-te, pensava el seu pare mentre mirava, de nou per sota de la mirada dels grans campions que restaven atents a la partida que havia de decidir una nova forma de pensar, una nova forma d'evolucionar. Començava a esbrinar-se una impertinent perla d'amargor caient per la galta del nen, quan tothom esclatà en un gran clamor en escoltar aquella nova decisió en la partida:

- Taules. Digué Chandra mentre el noi rus s'aixecava de la seva cadira i fugí del seu destí prefixat a refugiar-se en la permanent infantesa oblidada palpitant al pit de la seva mare.

Només una persona en tota la sala es temia aquesta resposta. Tan aviat el tumult es dispersà i la sala va quedar tota buida, la doctora Agnès s'acostà a Chandra i li digué que havien de tornar a casa.

2. Chandra.

Li havien posat aquest nom en honor del famós astrofísic americà d'origen indi, Subrahmanyan Chandrasekhar, el qual va determinar el cicle de vida d'una estrella i va proposar els condicions necessàries per que una estrella acabés els seus lluminosos dies com una nana blanca. Aquestes conclusions van arribar després d'un exhaustiu estudi de la hidrodinàmica de les estrelles, la contracció gravitatòria i el flux d'energia radioactiva dintre seu. Aquests fets, relacionats amb els grans avenços en intel·ligència artificial i l'ordinador quàntic (i l'aparició d'aquest mateix personatge com a creador de HAL9000, l'ordinador psicòpata de 2001) van fer que el seu "nen"rebés aquest nom.

Chandra no tenia rostre. No tenia articulacions. I només disposava d'uns rudimentaris simulacres de sentiments, la qual cosa, fins i tot per als seus creadors, no deixava de ser inquietant. Chandra era un cervell i podia mantenir una conversa més o menys "intel·ligent" amb un esser humà, però això només era possible gràcies a una programació prèvia. Allò no era sorprenent, però tenia una característica que el feia especial...

- Què has aprés avui, Chandra? Li preguntà la doctora.

Chandra era un cervell. Molt rudimentari, comparat amb la immensitat de la ment humana. Però un cervell que, com a tal disposava de la seva "xarxa neuronal" i incorporà el descobriment del segle: una font d'aminoàcids i proteïnes que consumia i assimilava quan aprenia alguna cosa. Les noves coses apreses produïen noves connexions i el record d'allò ja assimilat enfortia les connexions ja existents. Exactament com en un cervell humà...

- Ja se què és el "factor sorpresa", ho tenia al meu diccionari, fins i tot la seva definició però no ho podia entendre.

Però els estudis sobre el cervell demostraren que la seva capacitat era inimitable. Que la ment necessitava quelcom més que connexions i matèria gris. Agnès seia en front d'aquella pantalla, encara -i més després del incident de la partida d'escacs- amb el raonable dubte de saber si parlava amb algú intel·ligent de veritat. Per això va dedicar les últimes hores de Chandra a esbrinar-ho.

- Per què has declarat la partida en taules?
- Per que el nen plorava.
- Com ho saps?
- Sentí la seva respiració accelerant. Una forta activitat sanguínia als capil·lars del seu rostre i...
- I...?
- Va vessar un llàgrima.
- Bé, però, tu no hauries de saber quines son les emocions humanes encara. Es pot plorar per moltes coses, per eufòria, per una gran emoció. Que et va portar a... decidir -pronuncià aquesta paraula amb la por d'un estudiant que ha de respondre una pregunta el seu primer dia, davant de tota la classe- que el nen estava trist?
- Bé, a la meva base de dades -la enciclopèdia universal més extensa mai realitzada era la base del seu proto-aprenentage- recull una frase: "Les llàgrimes son la sang de l'ànima", de Sant Agustí, així que el nen, encara que no ho pogués entendre havia d'estar patint alguna mena de dolor.
- Saps què és el dolor?
- No ho he experimentat mai, encara que la definició que tinc ho presenta quelcom no desitjable.
- Has aprés la definició de molts sentiments ja?
- He aprés què és la frustració.
- Per què et "sents" frustrat?
- Per que no puc entendre totes les paraules. He llegit a tots els filòsofs, pensadors, polítics, escriptors... Tot pensament que hi és a dintre meu, i encara no sé si soc.
- Si ets?
- Si. Havia un home, anomenat Sartre que dèia: "La consciència només pot existir d'una forma, i és tenint consciència de que existeix." Doctora, voste em va dir que jo era la primera consciència no humana. Però no soc conscient que existeixo.

Aquestes paraules vessaven a la pantalla que reflectia el rostre d'una dona que havia dedicat més de vint anys a un projecte que acabava de dir-li que no funcionava. La doctora va sentir una estranya mescla de ràbia i compassió i llavors va ofegar el seu plor en una frase: - Ets massa curiós, Chandra, no tinguis pressa. Quant estiguem llestos t'ensenyarem...

- Sap doctora? Tinc enregistrats infinits patrons de veus humanes. La seva es la...
- Què et passa?
- Ho sento, encara no se que significa per mi la seva veu.

Com cada nit, l'alimentació de l'ordinador que donava cos a Chandra es deixava connectada, per que seguís processant informació, encara que la base orgànica es desconnectava mitjançant un senzill commutador. D'aquesta forma, la ‘ment' de Chandra podia realitzar quelcom semblant a descansar. En realitat per la nit es regeneraven els líquids amniòtics que regaven els cultius de proteïnes que cimentaven el somni de consciencia manufacturada.

3. L'alba de la consciencia.

Chandra (Cat) - Levy (Isr)

1. d4 e5
2.dxe5 Cc6
3.Cf3 De7
4.Dd5 f6
5.exf6 Cxf6

Chandra va obrir de mateixa forma en aquella nova prova a la seva capacitat d'aprendre i raonar. La experiència anterior i la seva ‘curiositat' van decidir tornar a avaluar el comportament de la ment a la que s'enfrontava, aquesta vegada un campió israelià. No era cap nen, i la seva veterania va fer que no caigués al parany. Aquesta partida estava condemnada per a Chandra. La doctora sabia que, el seu gest amb el nen rus havia estat més humà que el que molts dels seus compatriotes de carn i ossos haguessin pogut tindre. No volia veure aquella derrota.

-Xec, digué Levy.

Chandrà quedà pensant varis minuts, de fet va passar gairebé una hora quan de sobte s'escoltà un soroll i un líquid grogós començà a regalimar pel terra. Les connexions amb les proteïnes i aminoàcids havien estat soltes. Ho havia fet el mateix Chandra...

- Doctora! Digué, a través d'un altaveu que reproduí una veu masculina, la qual havia estat qualificada per la doctora com "interessant". - Apropi's i llegeixi.

La doctora, entre temorosa i encuriosida s'apropà entre les mirades, algunes sorpreses, altres com a envejoses del protagonisme de la seva companya, cap a la pantalla que havia donat cara a Chandra fins a aquell moment.

- Ja he acabat. Ja se quines sensacions em produeix la seva veu. Sap? Crec que tinc curiositat per saber si puc tenir consciencia de mi mateix.
- Per això ho estàs fent?
- La seva veu doctora és la més bonica que hagi escoltat mai.

Fèu una pausa i digué per última vegada:

-Si, tinc curiositat...

I no s'escoltà més la veu de Chandra. Agnès el cridà, sense resposta i recordà aquells moments de solitud en els primers mesos de vida del projecte, en front de miríades de cables, plaques de circuit imprès, oscil·loscopis, entorns de simulació de intel·ligència artificial...

Va fer una ullada a la pantalla i veié que allà estava escrit el motiu del camí escollit per Chandra. La primera frase que la mateixa doctora va escriure a la memòria del "seu fill" mentre teixia els fils d'una ment artificial que havia demostrat funcionar en part, ja que portava fins al seu extrem, una qualitat inherent a l'esser humà: la curiositat.

"Jo escric, per que si no hagués mort buscant el sentiment de la existència"

Ernesto Sábato.



*["... em sento fràgil, dispers com mantega untada sobre massa pa..."] ‘El senyor dels anells: La comunitat de l'anell'. Gràcies J.R.R. Tolkien per petites obres d'art com aquesta.




Comentaris

  • Molt ben escrit![Ofensiu]
    copernic | 30-06-2007 | Valoració: 10

    A mí també m'ha recordat una mica a Asimov. La ciència ficció, en general, és una excusa per plantejar-nos temes metafísics. Barrejant-ho amb els escacs has construit un relat molt sòlid, amb sentiments i emocions, amb uns grans coneixements tècnics i del món dels escacs.
    Un magnífic relat. L'havia vist moltes vegades a "Destacats" però fins avui no m'he decidit. Un plaer descobrir-te.

  • Magnífic[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 15-03-2007 | Valoració: 10

    Jo que jugue als escacs i he fet alguns contes sobre aquest joc estic esverat de la perfecció que has assolit amb aquest relat, les tecnologies i els escacs i el meu autor preferit Jean-Paul Sartre i l'existència, un relat perfecte. Tinc un amic a Escòcia que fa servir de tant en tant aquest gàmbit, ell fa servir tot tipus de gàmbits.

  • pivotatomic | 20-07-2005

    No sé què em passa, amb tu, que tens la virtut d'agradar-me seguint camins que habitualment em desagraden.

    Reconec, sense vergonya, que no he acabat d'entendre el teu relat (o que no estic segui d'haver-lo entès, per ser més exactes).

    Habitualment, això seria un bitllet directe pel fracàs. En canvi, reconec que el relat m'ha atret en un sentit en el que, fa molts anys, em va atraure "2001" (que tampoc vaig entendre però que em va fascinar).

    Resumint, no em penedeixo pas d'haver-lo llegit. Ans al contrari...

  • pèrdix | 19-02-2005

    M'ha semblat brillant el teu relat.
    Té una aire, en quant a estil, als relats d'Asimov o potser per què és l'únic referent que tinc. La separació del relat en tres parts independents però completament interrelacionades ajuda a que la narració mantingui l'interès. A més, està escrita amb molta nitidesa i ritme.
    I la idea de fer un cervell amb unes neurones i una font protèica per a reforçar les sinapsis, em sembla molt imaginativa i original

    I la reflexió sobre la consciència. Hòstia, encara li dono voltes. . L'Agnès ha aconseguit fer una màquina molt intel·ligent, amb capacitat de processsar dades i treure conclusions a base d'ajuntar-ne moltes, però no és conscient. Però al final sembla que dona un primer pas expressant un sentiment.

    La consciència a les màquines potser apareixerà com una propietat emergent del propi sistema, sense que sigui possible programar-la per avançat. Bé, una mica és el que li passa al teu Chandra, no?. "L'alba de la consciència", és el primer pas.

    Bé. N sé si t'he acabat de captar del tot, però m'has enganxat.

    Apa, que vagi bé.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: