EL FUGITIU

Sols quedava una cantonada per arribar al lloc acordat. El torb era cada vegada més i més intens i començava a caure aiguaneu, la qual cosa no feia fàcil moure's pels carrerons foscos i relliscosos de la vila.
Sols de tant en tant s'asomava entre la nuvolada una mitja lluna que do-nava un respir als cansats ulls del fugitiu.
A la fi va arribar a la portella de fusta, al final del carrer porxat. Quan ja estava a punt de tocar-la amb les mans, s'adonà de la presència del pagés.
No hi havia temps per massa paraules. Un soroll de petjades es feia cada vegada més palés i calia fer un pensament. Tal i com li havia demanat, l'home li portava una bossa amb el més necessari, menjar per una jorna-da i una valisa de pell, cada cop més valuosa i el motiu del seu perillós viatge.
Sense més temps, una abraçada de comiat i reprendre la fugida fou tot una.
Tancada la porta, el pagés devia córrer cap amunt, adreçant-se cap al darrer portal dels que hi havien, per tal d'enganyar als perseguidors, en-cara que sense massa esperances.
El camí era un tant estret, no es feia servir sovint, ja que no era un dels accesos principals de la ciutat i sols era utilitzat per vianants, veïns i pe-regrins, car les mercaderies entraven de costum pel portal de Sant Mi-quel o pel d'En Camarasa. Per aquest camí arrivaria aviat a l'encreuament del Mas de Giner, on podria escollir entre anar a Cinctorres o al Forcall.
La fugida es tornava frenètica, tot es capgirava contra el fugitiu, que en-tre esvarons i trontollades recorria com podia la baixada cap al roure, on devia romandre la cavalcadura promesa pels seus amics.
De sobte, un tro llunyà el va trasbalsar. Tal vegada havien descobert l'engany i havien mort el seu còmplice, o si més no ho havien intentat errant el tret. Fos com fos, això li donava alguna oportunitat i va seguir la baixada, tot xop, mentre relliscava i sofria la fredor de l'aiguaneu i el fort vent que no minvava.
Els batecs del cor li retronaven al pit i malgrat el fred estava suat. Després d'un revolt va aparéixer el roure, i ben nugat a la soca un cavall ensellat i desitjós de ficar-se en marxa.
Muntar i posar-se al galop fou tot una. Es va endinsar en la foscor del camí cap a Cinctorres, que el portaria al lloc escollit com amagatall provi-sional. Les coses no havien eixit tal i com esperava i sabia que si triava de fugir cap a Vilafranca no tindria cap opció d'èxit.
Va passar el Mas de Giner i començà a baixar els penya-segats que feien del camí una autèntica aventura, quan va veure entre la negror de la nit els reflexes inconfossables i vacilants d'unes torxes eixir dels murs de la vila. Els seus perseguidors havien descobert l'engany i començava la ca-cera. Cada cop l'aiguaneu era més intensa i el vent udolava sense pietat, sense pendre partit ni pel fugitiu ni pels perseguidors.
La cavalcada no era fàcil car el cavall tampoc era un corcell i el fang es
tornava en aliat inesperat dels genets que l'empeitaven. Al girar un revolt va veure els primers llums de Cinctorres, i va endevinar el que creia seria el campanar de l'església. No podia travessar per dins, seguiria pel camí que envoltava les cases, no podia arriscar-se que el descobriren. El seu destí improvisat era el Santuari de la Balma, uns quilòmetres més enllà, camí de Terol. Sols mancaven unes dos hores de cavalcada i estaria se-gur.
El bon cavall començava a fer mostres de cansament, encara que una ullada ràpida al darrere el va tranquilitzar. Les torxes no apareixien.
Malhauradament, estava equivocat. Després d'una ziga-zaga del camí van fer dos trets i el cavall esdevingué ferit de mort, bramant i anant-se'n tots dos a terra. El penya-segat els convidava a una mort certa i li anà de ben poc no acompanyar al pobre animal en la seua caiguda, rellis-cant pel fang sense remei i sent engolit per la foscor.
L'angoixa i la tensió acummulades, el vent, l'aiguaneu i la proximitat dels perseguidors li donaren forces per ficar´se a córrer cap al bosc. Probable-ment l'única eixida que li quedava, ja que no podia tornar ni dirigir-se a Cinctorres, on no tenia amics.
La situació es tornava força complicada, cada revolta una incògnita, cada soroll un esglai, les cames li pesaven, el pit li bramava i els batecs del cor li tronaven als oïts, quan sobtadament, va veure un llampec davant seu, seguit d'un tro. Una onada de calor li va omplir el pit fins el coll, les ve-nes li s'unflaren, amb la mà tremolosa es va buscar el pit al temps que les cames li fallaven. Ja no tenia fred i un silenci desconegut el va envair lentament i innexorable.
Quan va tocar terra ja era mort. No va veure els seus perseguidors acos-tar-se amb cura. No els va veure quasi despullant-lo per fer l'escorcoll de les seues pertenences. No sabien ben be el que cercaven, però era el mateix. La valisa no hi era.