El fred d'un hospital.

El cel està tapat per núvols que de tant en tant deixen anar alguns rajolins d’aigua. És un dia de mal temps i no tinc gaires ganes de sortir de casa. Em desfaig davant el pensament d’estirar-me al sofà amb una manta i la calefacció, tot i que les circumstàncies m’obliguen a fer front a la meva mandra. És un dia en que el meu estat d’ànim baixa, el fred em recorda als mals moments i problemes, però aquest fred no és l’únic que em fa sentir incòmode. També m’és insuportable el fred d’un hospital. Noto una esgarrifança cada vegada que entro en un d’aquests edificis des del moment en que vaig rebre aquella mala notícia. És curiós com d'un moment a un altre pot mudar-se als teus ossos la fredor d’un hospital, només amb les paraules d'un metge ja cansat de donar males notícies. Per mala sort, jo hauré de viure sempre amb les paraules que em van donar a conèixer el que seria el meu pitjor problema.

“Tot i que m’entristeix profundament, em veig obligat a donar-los una mala notícia... La seva filla pateix de càncer”. Aquestes paraules són les que m’acompanyen a tot arreu on vaig, i encara més en dies com el d’avui: trist, fred i nuvolós.

Ara em toca fer el cor fort i entrar a l’hospital on hi ha la meva filla ingressada. Se’m fa difícil fer cada pas cap amunt les escales que arriben a l’habitació número quaranta-vuit. Com més amunt pujo més pesat se’m fa. Aquesta olor a malalt i els colors de les parets i el terra (un intent frustrat de fer acollidor l’hospital) fan que em deprimeixi més encara. Finalment arribo a la sala on, al fons, al cantó de la finestra, hi veig la meva filla estirada al llit, dormint.

M’acosto al seu llit tranquil•lament, procurant no fer soroll per tal de no despertar-la, però a l’asseure’m, les molles ja fetes mig malbé grinyolen amb la suficient força com per despertar-la. El silenci que un dia ja vam aprendre a compartir, m’empeny a acariciar-li el front, arribant fins al seu cap calb. Ens observem amb un petit somriure pel simple fet d’estar junts, mentre torno a recordar el dia que el doctor em va explicar de què patia.

Recordo que vaig intentar endarrerir el màxim de temps possible el moment d’explicar-li la malaltia que tenia, m’atemoria la seva possible reacció i ja en feia prou amb mi mateix trist, però, per la meva sorpresa, quan li vaig dir l’únic que va fer va ser preguntar-me que què era el càncer. No es va preocupar gens pel fet de no saber que quines conseqüències portaria això, però sí que va donar importància al fet de que li caurien els cabells.

En tant sols un moment, vaig tornar a la realitat. Desitjant que acabés aquest mal son, li vaig fer un petó d’acomiadament al seu cap nu i vaig sortir de l’habitació, tot mirant-li aquell somriure innocent, com si no sentís dolor.