El forn

Un relat de: Misssullivan
Acabades les classes del matí a la Facultat agafàvem el tren de les tres menys deu que sortia de l’estació de la Barceloneta cap a Blanes. Alguns tornaven caminant per Drassanes, a pas de militar; d’altres preferien la seguretat del túnel del Passeig de Gràcia. Un túnel que semblava engrandir-se a mesura que hi penetraves distorsionant els vianants com lents d’un gran angular. Afamats, cansats, traginàvem carpetes d’empremtes suades d’on emergien piles de folis curosament enumerats, oblidats fins poc abans dels exàmens.
Al tren s’hi estava bé, amb una escalforeta de refugi suís i aviat cada vagó s’omplia de companys de facultat, d’amics d’institut. Deixàvem la marginalitat de la Mina, i Badalona ens rebia orgullosa amb el seu passeig aburgesat de palmeres. El mar acompanyava el camí, blau mediterrani, blau grisós, negre tèrbol o verd maragda. Les nostres converses s’acallaven poc a poc i es perdien contemplant la seva escuma. Mig adormits arribàvem a l’estació del poble.
Però aquell dia, no. Aquell dia no vaig agafar aquell tren. Em vaig perdre entre els carrers del gòtic, olorosos de croissants, de pa i de cafè, deambulant per passatges estrets. Veient el cel entre robes de colors i olor de sabó de marsella. El gòtic em feia sentir diferent; Barcelona em fascinava, com un d’aquells miralls màgics del Tibidabo que et retornen una imatge que no ets. Es mirava la nena i apareixia la dona.
Cada dia mirava el restaurant de les 7 portes des de fora. Cada dia em prometia que hi vindria amb ell. Cada dia m’ho creia amb la il•lusió del qui té 20 anys i encara somnia i encara espera, amb la seva panxeta tersa , finals de pel•lícula de diumenge.
Vaig pujar a un vagó buit, escollint els seients que donaven cap al mar . Minuts més tard un xiulet, i vam començar a perdre de vista l’estació, amb aquella sensació de final de capítol que dóna estar dins d’un tren en marxa.
De sobte es va obrir la porta i va aparèixer ell, cansat i ullerós. Havia perdut el tren anterior per no sé quina història d’apunts. Es va assseure al meu costat i vaig sentir que l’energia del meu ventre pujava, no parava de fregar-me les mans fredes, que ara s’havien tornat de goma. Vam començar a riure d’anècdotes passades i de personatges frikis que ens envoltaven. Vam arribar al poble, que em va semblar trist, massa quotidià i silenciós.
Estaven penjant les llums de Nadal i se sentia una atmosfera de final de trimestre i olor de castanyes. Vam fer el camí de pujada rient, amb alguna estona de silenci, roçant-nos els braços al travessar. Sense mirar-nos als ulls pendents ,calladament, que res perturbés la nostra intimitat. Vam arribar al forn que estava just a la meitat del camí entre les nostre cases. A partir del forn ens hauríem de separar.
I llavors el miracle que havia demanat. Un senyal, un senyal!
Va començar a nevar. Una neu suau com de joguina. Polsim blanc. Aigua gelada i enganxosa que poc a poc va anar cuallant, pintant les aceres, i les fulles dels arbres. Dibuixant pessebres enmig d’un desembre humil, jove i humil.
Mai he tornat a ser tant feliç com aquells dies. Mai m’ he sentit tan viva, tan forta ni tan gran. Mai he respirat l’aire amb tanta avidesa, amb tantes ganes d’aprendre, de créixer i continuar, ni m’he sentit tan agraïda..
(Anys més tard vaig aprendre que hi havia trens que no tornarien a passar, i errors que es pagarien per sempre , perseguint-nos com rencorosos homes del frac).
No havíem dinat res i ens vam protegir de la neu, refugiant-nos en un portal solitari, amb olor de naftalina, prop del forn. Els nens encara no havien sortit de l’escola i Sant Miquel semblava adormit en una migdiada de desembre, àvida d’estufa, sofà i manta. Els peus se’m començaven a glaçar i no sentia quasi els dits, que imaginava morats dins els mitjons mentre la nostra conversa entre flocs viatjava a Rússia .
-No crèiem en el matrimoni, però si en la parella.
Vam sentenciar la frase, sonava a tantes lletres de cançó de Sabina que escoltaríem anys més tard. I ens vam sentir més grans, més adults i molt d’ esquerres.
Eren quasi les set i la rutina d’una tarda endreçada ens va tornar a casa. Ens vam amb acomiadar mentre l’ estómac cridava insolent. Ni un petó a la galta ni una abraçada. Un adéu, més o menys modulat, esperançador, amb futures i tímides propostes de tardes al forn, només insinuades.
Volant, vaig arribar a casa. Em vaig treure els mitjons mullats i enfundada en espardenyes de felpa vaig devorar menjar sense mastegar, sense gana. Com si fossin trossos de paper, com els bocins que li posava a aquells peixos vermells, que passaven les hores fent cercles , dins una peixera en forma de globus.
Aquella tarda era plena de vida i totes les converses de la meva família em van semblar amb més llum que mai. Ara recordo aquells moments i brillaven més fort. La casa tenia més soroll i escalfor, una calidesa vital feta de petites rutines, d’àpats acompanyats i riguts, de presses i soroll de plats a la pica.
No em vaig poder concentrar en res. Però vaig ajudar a decorar l’arbre de la porteria saltironejant entre boles de colors; i vaig sortir a passejar el gos deixant que els flocs ens inundessin, sentint-me personatge de pel•lícula americana. La veu de l’Eduard em va acompanyar tot el camí, tota la nit.
Em quedava tant encara per viure.






Comentaris

  • PUBLICAT[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 09-10-2016 | Valoració: 10

    http://www.valldelcorb.info/blogs/contesnadal/?p=1387

    No tanquem fins passats els Reis

    Gràcies

    tribuna@guimera.info

  • Ens ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 03-10-2016 | Valoració: 10

    Ho publicarem al NADAL DE CONTE

    Si vols afegir alguna imatge fes-ho en un arxiu apart, el text en un i la imatge/s en un altre.

    Gràcies

    tribuna@guimera.info

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Misssullivan

4 Relats

3 Comentaris

1458 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99