El forat menut

-Envoltat de vellut, em batega, el forat menut.
-Uuuumm!
-S'expandeix: és tan amorós!
-Uuuumm! Parla'm de...
-D'un hipotètic hipopòtam gens patètic? Hahaha!
-Ho dius per com badallo quan badallo però que no badallo? Hahaha!
-El meu forat menut t'anima en més d'un camp, oiiii?
-M'allibera, sí. De tot quietisme malaltisset. Em vigoritza! Gràcies! T'hi faig un massatge minimàxim?
-Fes-hi cercles, traça-hi canalets.
-Uuuumm!
-Mentre t'hi estàs, escolta què et conto, què em ve.
-Si no són massa inputs atropelladament, en seré capaç, hehehe!
-Hahaha! Aquell home petit i bru, que m'apareix en tancar els ulls, sec ossut, era tossut en una disciplina matinera. Escombrar, de dalt a baix, minuciosament, una llar d'acollida d'infants més que farcida. Un dia no ho va poder fer. El van trobar estirat al costat de l'escombra, com fent competició de llargada. L'home s'havia avariat seriosament. Un metge passavolant va ser vist i el van cridar (eiii, metgeee!) i va dir al responsable del centre que l'ancià aquell que per amor netejava, estava a les portes del traspàs. I encara un segon metge més estable fou avisat (eiii, metgeee!) i ho va corroborar. La fi de l'home picava a la porta que estava xerricant obrint-se. Res a fer. Abaixament de rostres pel saber greu dels que l'apreciaven. El vellet va aconseguir, arrossegant-se, de posar-se sota un arbre, lloc que va escollir per l'adéu.
-Hi va per morir, d'avui no passa!- els dos entesos van afirmar.
Els nens i nenes van anar-lo a abraçar amb delicadesa i fermesa alhora. Se'ls va dir que marxava de viatge sense pagar transport.
L'endemà la tristor omplia les ànimes en despertar-se.
I...una escombra i un recollidor aparcats, apartats. Un cubell ple. I l'escombriaire havia escombrat l'aire de la mort i estava, en aquella hora, com cada dia, prenent un te, la feina feta. Somrius o t'has adormit somrient?