El forat - 1ª part

EL FORAT

Diumenge 12 de juny

Estava al llit i escoltava la remor que venia de la planta inferior, feia nits que no escoltava altre cosa. Va mirar el rellotge, eren les dues de la matinada, va girar els ulls per mirar a la seva dona que dormia plàcidament al seu costat, es va aixecar sense fer soroll per no despertar-la i va sortir de l'habitació. A fora al passadís la remor era més audible. Va baixar per l'escala fins el menjador, cada cop els sorolls eren més clars. Es va acostar a la porta del soterrani i la va obrir, la remor venia d'allà baix. Va obrir la llum i va baixar a poc a poc la escala que portava a la planta inferior. Allà la remor era encara més forta. Es va quedar mirant la tapa de ferro que donava accés a les clavegueres de la casa. Allà dins hi havia quelcom, i no era bo. Es va quedar quiet, en silenci, escoltant.

Un "¿Que fas?", el va sobresaltar, es va girar i va veure a la seva dona dreta darrera seu mirant-lo amb ulls de son, va contemplar el seu bonic cos sols cobert per una camisa de dormir mig transparent. Mirant-la va pensar que era un home afortunat. Sota la camisola es definien clarament les formes de la dona, els mugrons dibuixats sobre la roba, la forma rodona dels seus pits donant volum al vestit, els malucs que s'arrapaven a la tela com si aquesta no fos prou ample, i les cames primes visibles al contrallum de la bombeta. Si era una dona molt bonica. Feia poc que estaven casats i un cop més el va trasbalsar la por a perdre-la. De cop la remor es va insuportablement forta, li estaven llegint els pensaments.

Va mirar a la seva dona, estava clar que ella no escoltava ni sentia rés. "¿Per què no tornem al llit?" li va demanar ella. Ell s'acostà i la va abraçar amb tendresa, va sentir com el cos tou d'ella es fonia amb el seu, el contacte tebi de la seva pell i aquell aroma perfumat tan agradable que sempre desprenia, la va abraçar una mica més fort mentre pensava "No deixaré que ningú mai et faci mal". La remor que venia del forat era en aquell moment de una feresa insuportable.

Dilluns 13 de juny

"¿Però Toni, com vols que ens venguem la casa?" va dir ella, "si tenim hipoteca per quaranta anys i ni un sol euro al banc, ¿on vols que anem a viure si ens la venem?".

El primer cop que el Toni va veure aquella casa no s'ho podia creure, gran, lluminosa, espaiosa, amb molt de terreny al voltant i tranquil·la, el suficientment allunyada del poble per que ningú no els empipés gaire; i el preu el millor de tot, casi semblava que la volguessin regalar. Li va faltar temps per portar-hi la seva dona i els dos van convenir en seguida que allò havia estat un cop de sort i que s'havia d'aprofitar. Aquell mateix dia ja varen donar una bona paga i senyal i poc després ja era seva. Tot van ser facilitats. Sols la cara de tristor de la dona que els hi va vendre el va estranyar. Tan jove i bonica i tan trista. Ara ja no estava tan segur d'haver fet un bon negoci. Una por molt gran l'arrabassava.



Dijous 30 de juny

Els sorolls cada cop sovintejaven més. El Toni havia entrat en un estat d'ansietat que mirava d'amagar però que per dins el torturava dia i nit. La seva dona havia marxat a passar uns dies a casa sa mare que es trobava malalta i el Toni havia decidit que aquell seria el dia que esbrinaria que s'amagava allà baix. No deixaria que rés fes mal a la seva estimada.

S'havia comprat un casc i un llum d'espeleologia i eines variades, més aviat per sentir-se armat que per la seva utilitat. Amb el cor encongit va escriure una nota a la seva dona i la va deixar sobre la taula del menjador "Laura, t'estimo". Ben bé no sabia per que li deixava aquella nota, havia estat un impuls, o més aviat una premonició.

Va baixar al soterrani, va treure el passador de la tapa i amb esforç la va treure de la seva rotllana de ferro. Era un forat rodó amb uns ferros soldats al mur que feien d'escala. Va sospirar i va començar a baixar.

Diumenge 3 de juliol

La Maria va arribar a la casa molt esverada, feia tres dies que no en sabia rés del Toni i això no era gens normal, quan va marxat ja semblava estrany però l'absència de noticies la neguitejava d'allò més. Va arribar acompanyada del seu germà i de seguida van veure la nota al damunt de la taula i ella va saber que alguna cosa anava molt malament. Instintivament va girar als ulls cap a la porta del soterrani, aquell lloc on el Toni es quedava a vegades quiet, mut i absort, com si hagués perdut l'anima i va adreçar-s'hi de dret. El forat obert al terra del soterrani era un negre presagi.

Dilluns 4 de juliol

A l'hospital ningú parlava i tothom era mut davant del fet que havia succeït, com si allò no fos un cas extraordinari sinó que ja s'ho esperessin. Els bombers havien trobat el cos del Toni tirat al corredor inferior del soterrani, tenia el cos ensangonat i ple de rascades i cops, el casc estava completament abonyegat com si li haguessin donat cops amb un mall o ell mateix s'hagués llençat de cap contra la paret, i la roba estava esquinçada per tot arreu, i el més estrany era una cremada que tenia al braç esquerra, unes línies sinuoses creuant-se en un punt central. El pitjor de tot es que havia perdut del tot la raó i sols s'expressava amb frases inconnexes.

Estava tan alterat i neguitós que l'havien tingut que lligat al llit de l'hospital per evitar que es caigués i es fes mal.

La dona i el germà se'l miraven i unes llàgrimes baixaven lentament per la galta d'ella. Ella pensava que no hauria d'haver marxat, ja havia vist que ell no estava bé, prou que se'n havia adonat, però mai s'hauria imaginat que pogués passar una cosa tan esfereïdora.

Dijous 30 de juny

El Toni havia arribat a la part baixa de l'escala i un calfred li va recórrer el cos, baixar havia estat una temeritat, prou que se'n adonava. Va sentir la necessitat de fugir d'allà de forma immediata però llavors va sentir les veus, es va girar i els va veure.

Dilluns 11 de juliol

"El seu marit pateix una esquizofrènia paranoica", li va dir el metge. Crec que per el millor serà interna'l per evitar que pugui fer-se mal o fer-ne als altres.

La Maria no s'ho creia, ¿com era possible? El Toni un malalt mental!, el Toni un paranoic!, aquell home dolç, agradable, amable, que sempre tenia un somriure i una paraula bonica, aquell home un paranoic!.

Des de que s'havia produït el fet la Maria havia passat els dies i les nits al hospital comarcal on estava ingressat el seu espòs, sols havia estat curtes estonetes a la casa, el just per rentar-se, canviar-se la roba o recollir quelcom d'imprescindible i sempre en companyia d'algun familiar, però en aquell moment estava sola a l'hospital i ho tenia clar, estava decidida, aquella nit baixaria al forat. Tenia que veure amb els seus ulls el que hi havia allà baix, el que havia vist i sentit el seu marit.

Dijous 30 de juny

El Toni va intentar fugir, es va llençar cap a l'escala i va començar a pujar però alguna cosa el va aferrar per la cama, després va sentir que també l'estiraven de l'altre i va saber que rés el podria salvar.

Dimecres 13 de juliol

La Maria la van trobar al mateix lloc on havien trobat el Toni, nua, ensangonada, amb cops i rascades per tot arreu i els ulls sense mirada, perduts i esbiaixats. Al braç la mateixa marca de cremada que tenia el Toni, unes línies sinuoses creuant-se en un punt central. Els morats que tenia a tot el cos demostraven que havia estat cruelment maltractada.

Dijous 14 de juliol

La Maria estava estirada al llit amb la cara totalment desfigurada, els llavis inflats i els l'orbita dels ulls d'un color morat fosc. En aquells moments dormia per efecte dels forts sedants que li havien proporcionat.

Al igual que havia passat amb el Toni, la Maria havia perdut el senderi, a totes les preguntes que li havien fet sobre el que havia passat al pou de serveis sols responia canturrejant cançons infantils, xisclant, rient impulsivament o plorant.

El metge que la atenia els hi va dir als familiars que la Maria havia estat salvatgement violada i torturada i que mai havia vist unes senyals de major violència.

El germà de la Maria mentre l'escoltava es va fixar que el metge tenia al braç un estrany dibuix, unes línies sinuoses creuant-se en un punt central, el mateix dibuix que ara estava al braç de sa germana. Allà hi havia gat amagat, tot era massa estrany. Estava decidit, baixaria al forat. Alguna cosa amagava aquell forat i volia saber el que era.