El foraster

Un relat de: Marta1973
Els fets van ocórrer un dia d’estiu de 1980. Jo aleshores tenia 12 anys i ajudava el pare a descarregar caixes de peix brillant i bellugadís a trenc d’alba. Vivíem apilats en una petita casa de pescadors a la cala de Sa-Riera, a la qual s’hi accedia per una camí pedregós. En aquell temps, l’indret era un oasi de tranquil·litat, així que és probable que l’arribada d’aquell foraster alleugerés els meus llargs dies d’ensopiment abans de tornar a l’escola. Malgrat no recordar amb pèls i senyals el que va esdevenir aquells dies -jo només era un nen- us explicaré a grans trets la història d’aquell naufragi intencionat.

L’estiu de 1980 vaig tornar a veure la platja, la maleïda platja de la qual havia fotut el camp cames ajudeu-me vint anys enrere. Quan hi vaig marxar, després d’una enganxada amb el vell, que era un llop de mar molt totxo, jo era un penques que sempre feia el manta... si fa no fa, com ara. Què voleu que us digui, sóc així. Bé, al gra. Vaig fugir de la família perquè la idea de ser pescador com el pare em feia molta mandra. Collons, jo volia guanyar calés, tirar la canya a les mosses i veure món! Tan dolent era això?

Després d’hores damunt la moto tenia el cul fet pols, així que vaig parar a fer una birra al xiringuito de la cala abans de retrobar-me amb la família. Era molt d’hora i a la platja no hi havia ni una rata, només un marrec que cosia una xarxa sense gaires ganes. Hòstia!, en aquell moment vaig pensar que aquell nano podria ser jo, vint anys enrere! Xungo. Li vaig dir adéu, mig espantat amb aquella idea. Era l’hora d’anar a veure els meus pares. En sentir el soroll del motor de la Vespa, la mama –quina bomba de dona- va treure el cap per la finestra de la cuina i va començar a cridar el vell, que al·lucinava amb la meva presència. Si sabéssiu el que vaig arribar a fer uns dies després em diríeu capullo, i amb raó.

La primera vegada que vaig veure el foraster jo repuntejava un pedaç de xarxa al costat de les barques varades a la sorra. Va arribar a la cala conduint una Vespa -jo no n’havia vist mai cap, de moto-, i sobre les espatlles duia una motxilla de cuir marró. Era alt com un sant Pau, prim com un fideu. Vestia amb una samarreta blanca de màniga curta que feia entreveure un cos musculat, i uns texans esgarrapats a l’altura dels genolls. Recordo prou bé el seu posat, perquè jo mai havia vist un home tan forçut. Me’l vaig imaginar desvergonyit i mal parlat, però això només són conjectures perquè de fet, mai vaig arribar a parlar amb aquell milhomes. Hores després vaig saber per la mare que aquell foraster era fill de ca l’Andreu, que havia marxat feia molts anys fruit d’un rampell adolescent -això li va explicar el vell-, i que ara havia tornat inesperadament.

Aquell desconegut em produïa molta intranquil·litat. A trenc d’alba, l’observava des del porxo, amb els binocles del pare, nedar mar endins tal mateix com si participés en una competició olímpica. Quan hi tornava, carregava diverses llaunes -no sé ben bé de què- dins la barca del senyor Andreu, qui ja no sortia a la mar a causa de l’edat. A mi aquella activitat frenètica em tenia molt intrigat i no en perdia detall. És així com aquell matí ho vaig veure tot.

Hòstia, després de dies, aquell matí vaig aconseguir carregar-hi el darrer bidó de benzina sense que ningú sospités res. M’ho havia currat. Si tot sortia bé, a la setmana següent cobraria l’assegurança del vell i fotria el camp de nou. Recordo que aquell matí fotia un fred que pelava i la tramuntana bufava fort. Sempre m’ha donat mal de cap aquest vent. Portava posat el banyador, com cada matí des que havia arribat feia una setmana. No hi havia ni una rata a la platja -només aquell imbècil aficionat a detectiu que cada matí m’espiava amb uns ridículs binocles-, així que em vaig llençar a nedar fins a arribar la barca del vell que surava a uns 500 metres de la sorra. Collons, com tremolava! Com vaig poder, vaig llevar l’àncora, vaig arrencar el motor i vaig dirigir la barca lluny de la cala. Després la vaig ruixar amb gasofa i vaig llençar el llumí al mateix moment que saltava. L’explosió va ser memorable! Jo flipava com si anés fumat, millor que un canut, tu! Crec que estava en xoc però recordo nedar com un possés fins a arribar a les roques, que vaig trepar accelerat. Des d’allà vaig córrer cap a casa com una daina.


Recordo que la columna de fum negre i espès era visible des del porxo, on hi havia baixat els pares i els avis alertats per l'estriant de l'explosió. Jo estava paralitzat amb el que acabava de presenciar. Què ha estat això? Què és aquella fumarasa? Jaume, truca els bombers! Cridava l'àvia. Jo devia fer cara de mort, perquè la mare em va preguntar de seguida què era aquell posat de cadàver. Quan vaig narrar-los els fets, el pare va trucar urgentment els serveis d'emergència per si aquell home hagués estat a bord en el moment de l'explosió. El dispositiu de recerca va arribar de Palamós trenta minuts més tard. Només hi van trobar restes de fusta cremada i una incipient taca d'oli negre surant. La mare va informar les autoritats portuàries del presumpte autor de l'explosió i uns dies després vam saber pel diari local de la comarca que havia estat detingut el mateix matí a casa seva acusat de contaminar deliberadament el mar. Mai més el vaig tornar a veure.

Suposo que aquell atontat dels binocles ho devia cantar tot, perquè al cap de poques hores la bòfia es va presentar a casa i em va detenir acusat de contaminar el mar. I jo que creia que era un innocent aprenent de Sherlock Holmes! Ningú va saber mai dels meus autèntics plans. Empipat com una mona, el vell va pagar els quartos de la multa i faig fotre el camp amb la moto, de nou. Ja us ho havia advertit. Sóc un capullo.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Marta1973

4 Relats

4 Comentaris

1305 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33