El follet Nicolau

EL FOLLET NICOLAU
En el bosc de Sila, amagat entre els arbres,els bolets i les fulles, hi havia un petit poblet anomenat Joia. En aquest poblet hi vivia en Nicolau, un follet molt llest i aventurer.
En Nicolau, no era el típic follet treballador i tímid, a ell li agradava viure emocions, conèixer altres indrets i sobretot conèixer follets d'altres països.
Un dia, quan s'estava preparant per anar a fer un dels seus viatges, es va trobar, dins la motxilla, una agenda que li havien regalat en la seva ultima aventura, i que no recordava que tenia.
Li aniria bé per escriure tot el que vivia i potser d'aquí a uns anys, les properes generacions de follets, coneixerien els llocs on havia anat i les seves costums.
La va obrir i va començar a escriure:
"Avui, primer mati del solstici de primavera, em dirigeixo, cap a la muntanya del Cap Pic. Vaig allà, perquè és on m'han dit que hi viuen els follets Feliços, i vull que m'expliquin, d' on bé la seva felicitat infinita."
Després d'acomiadar-se de la seva família, es va encaminar cap el seu destí.
Passada una llarga estona i cansat de caminar, es va asseure sota un Rovelló i es va quedar adormit.
Al cap d'una estona, el va despertar una veueta fina , que li digué:
-Eh tu! D' on has sortit?-
En Nicolau, encara adormit,va obrir els ulls i en veure's voltat d'unes flors morades que no havia vist mai, va dir:
-On sóc?Com hi he arribat aquí?-
-Ets als peus del la muntanya del Cap Pic- li respongué la veueta, que sortia d'un follet menut amb els cabells foscos com la nit.
-I... com hi he vingut a parar aquí? Encara no havia sortit de Sila quan m'he adormit...- digué el follet, tot estranyat.
-Doncs mira que bé! Com et dius?-
-Nicolau, i tu ?-
-Sóc en Tom, i visc al poble dels follets Feliços-
En Nicolau, no s'ho acabava de creure, potser encara dormia i somniava que ja havia arribat, però tot semblava molt real... Va començar a preguntar-li coses...
Resulta, que el nom de Feliços no volia dir que fossin més feliços,simplement els anomenaven així, perquè vivien envoltats d'aquelles flors morades que curiosament, tenien aquest nom.
-Aleshores hauré de continuar el meu viatge buscant la felicitat infinita.- va dir en Nicolau.
-Que et puc acompanyar?- preguntà en Tom.
-Tu?.., a mi? Ets massa petit...-
-Ja tinc cent sis anys!-
-...Però, i els teus pares, et trobaran a faltar...no?- insistí en Nicolau, que no tenia massa ganes de cuidar-se d'un marrec.
-No en tinc de pares, sóc orfe des de que tenia cinquanta anys, no m'hi lliga res amb aquest poble, la majoria de follets que hi viuen tenen una mitja de quatre-cents anys...-digué tot trist en Tom.
L'aventurer, va decidir emportar-se'l, la veritat és que li va fer una mica de pena...Va obrir de nou la seva agenda i va començar a escriure:
"En Tom és el meu nou acompanyant, anirem tots dos cap al bosc de les Nimfes, ja que en el poble dels Feliços no hi ha la resposta, potser elles, me la donaran"
Només havien caminat, una hora, i el noi va dir que tenia molta gana i que estava mol cansat, potser si paraven una estona i menjava alguna cosa seguiria sense problemes. Tot i que no li semblava bé, en Nicolau va accedir. Va treure uns pastissets,que li havia preparat el pastisser de Joia i els hi va donar. Mentre menjaven, van notar un tremolor, i una llum fortíssima els va deixar enlluernats per una bona estona. Quan van tornar a veure-hi bé, es van adonar que pel cel volaven tot de Nimfes i una, que vestia més colors que l'arc de San Martí, s'acostava lentament.
-Bon dia benvolguts follets, us puc ajudar? Us veig una mica perduts...-
En Tom, en veure que el seu company estava bocabadat i no li sortien les paraules, contestà.
-Bon dia, aquí el meu amic i jo voltem per aquests móns buscant la felicitat, i segons diuen, vosaltres, en sabeu molt d'aquest tema. Però el meu company, i jo també,estem una mica estranyats d'haver arribat tant ràpid, només fa una hora que hem sortit del Cap Pic...-
-Doncs si que és un misteri, si... però digueu-me, com és que veniu de tan lluny?, les Nimfes som molt felices volant d'arbre en arbre, de flor en flor..., però d'aquí a que us puguem donar la fórmula per tenir la felicitat infinita, no sé jo...-
En Nicolau seguia pensatiu, tot era molt estrany, un altre cop havia aparegut en el seu destí en un obrir i tancar d'ulls, i aquest cop estava segur de no està somniant, perquè el noi també ho havia viscut.
-Nicolau, Nicolau, que no sents el què ens diu?-
-Perdoneu! Així doncs...què dèieu?-
-Ai, despistat! La formosa Nimfa, ens ve a dir, que seguim buscant, que elles són molt felices, però no saben donar-nos respostes.
-Molt bé. Molt agraïts.-va acabar en Nicolau, i començà a caminar sense rumb fix.
-Disculpeu-lo, no sé què té. Moltes gràcies i bon dia-
En Tom, va arrencar a córrer per atrapar-lo, i amb les presses no es va adonar que hi havia una gran bassa d'aigua i hi va caure a dins.
-Auxili, auxili, no sé nedar!.-
En Nicolau va córrer per ajudar-lo; va treure una corda de la seva motxilla, la va lligar a un matoll i després se la va lligar a la cintura. Va saltar a dins la bassa i el va treure amb l'ajuda de la Nimfa, que els va estirar enlaire i els va portar fins a un lloc solejat, perquè no agafessin fred.
-Esteu bé?-
-Si, gràcies- van contestar a l'hora.
-Has de vigilar més!- cridà en Nicolau.
-Ho sento- va dir mig plorant el noi.
-Pobret, s'ha emportat un bon ensurt; us portaré roba seca, se'm dóna molt bé cosir, i tinc molta roba que us pot anar bé, vinc de seguida.-
Quan la Nimfa va haver marxat el silenci va ser l'únic que es va sentir. En Nicolau estava penedit d'haver escridassat al noi, però és que tot i que feia poc que el coneixia, li estava agafant un gran afecte i es va espantar molt quan el va veure allà ofegant-se.
De seguida van tenir els vestits, i fins i tot, les sabates noves. Es van canviar i tornant a donar les gràcies es van acomiadar.
On anirien ara? Es preguntava en Tom. Però no gosava obrir la boca, no volia que l'aventurer li digués que no volia més companyia.
-Perdona'm per haver-te cridat.-digué inexpressiu en Nicolau.
-Perdonat!- contestà content el noi.
Seguiren el seu camí i de mica en mica van anar recuperant la conversa. El noi,també estava molt estranyat d'haver arribat en un tancar i obrir d'ulls, i ho comentava, tot fent broma. Potser els pastissets que s'havien menjat, portaven una poció màgica que els havia portat fins allà, en una mena de núvol fluorescent...
-Ja, ja, i quina imaginació, que tens. Hi ha d'haver alguna explicació lògica de tot això.-va dir rient en Nicolau.
-Molt bé espavilat! Doncs ja la trobaràs tu tot sol que jo tinc son i vull dormir- digué en Tom mentre s'estirava sota un arbust.
El follet menut es va quedar adormit de seguida i l'altre el va tapar amb una manta mentre l'acotxava. Que feliç es sentia de poder protegir aquell noiet...Mentre dormis, agafaria tots els fruits de l'arbre i totes les plantes comestibles que hi haguessin per la zona, volia tenir provisions, pel que pogués passar.
Quan va acabar es va estirar al costat seu i va treure l'agenda de la motxilla, escriuria una estona.
Va començar explicant el ràpid i misteriós viatge, i va continuar fins arribar al moment en que es trobava...
"Ara, descansarem per agafar forces, per continuar el viatge. Aquest cop, ens dirigirem a una ciutat anomenada Pirigan. És una ciutat meravellosa, segons m'han explicat, plena de color, i d'artistes que intenten capturar-la en els seus quadres."
Acabant així, en Nicolau es va dormir...
...-Ooooah, bon dia Nicolau, que és aquest soroll?- va dir badallant en Tom.
-Què... quin soroll?-
-És que no ho sents... aaaai!..no t'espantis, però em sembla que hi ha tot de coses metàl·liques, corrent pel nostre voltant-
-Noooo!! Són cotxes, vigila!- El va agafar d'una revolada i el va portar a un lloc segur.
-Ha tornat a passar!, estem a la ciutat de Pirigan, observa..., tal com me l'havien descrit, mira quins colors i quines olors..Segons diuen el follets més feliços són els que viuen aquí.-
-Doncs que vols que et digui, aquests colors tan grisencs i aquestes olors que fan més aviat pudor, a mi em fan venir, més aviat tristor.-
-Au va!, anem a veure si trobem algun follet.-
Van caminar durant hores i res, no trobaven a ningú. Ben mirat, era força perillós caminar entres tants humans. Però quan ja havien perdut tota esperança van veure una porteta que deia:"Si has vingut a aquesta ciutat, entra a veurem, per pietat".
Quin missatge més estrany per posar en una porta, van pensar, però no van dubtar a trucar.
Els va obrir una noia amb els cabells rinxolats de color panotxa i la cara pigada:
-Benvinguts, passeu, passeu, quina alegria veure follets forasters...pare, pare mira tenim visita-
-Qui sou?- va dir un vellet que va sortir a rebre'ls.
-Sóc en Tom del poble dels Feliços i aquest és el meu amic Nicolau, de Joia. Venim en busca de la felicitat, li han dit que la trobaríem, en aquesta ciutat- va dir mig rient.
-Disculpi no volia ofendre'ls, oi Tom?...-
-No, no m'estranya que es rigui del que li han dit, cada vegada hi viuen menys follets en aquest barri i és l'últim que queda habitat per nosaltres. Tots han marxat a llocs més tranquils, on hi ha més llum i menys pol·lució , cada vegada es fa més difícil respirar entre tant de cotxe. Els pobles d'on veniu, segur que ho són de tranquils, el que no entenc és, com un nen i un jove poden estar buscant la felicitat, si tenir joventut, ja és un motiu per ser feliç.- acabar el vellet.
La noia, mentre parlaven havia parat taula, i els hi estava servint una infusió i unes galetes.
-Moltes gràcies..., però hi així em dieu, que no hi ha gaires follets, per aquí, i tots els artistes que hi vivien, i la felicitat- va dir en Nicolau.
-Fa anys que van marxar, hi ha molts perills en aquesta ciutat i es fa difícil pintar a l'aire lliure sense que et trepitgin.-
-Tots aquests quadres són de Pirigan quan encara no hi havia pol·lució? Els ha pintat vost
è?-va preguntar-li en Tom al senyor.
-No, l'artista és la meva filla Clara i els va pintar quan era un marrec com tu, ara farà...quan, cent anys?- va preguntar el vellet, dirigint-se a la noia.
-Si, més o menys- contestà tímidament-
Les mirades entre la Clara i en Nicolau no paraven de trobar-se, semblava que s'agradaven, i això va agradar força al seu pare. Ja tenia edat per casar-se i com havia explicat no hi corrien gaires follets per allà. En Tom li va explicar al vellet com havien aparegut ja dos cops en llocs diferents sense saber molt bé com i la seva teoria dels pastissets. El follet de Pirigan no podia parar de riure,... quan de temps feia que no s'ho passava tant bé.
-Tom! No molestis i no diguis tonteries!-
-Deixa'l, feia temps que no reia tant; d'on les treu aquestes històries tan divertides?-.
-No li faci cas -
Van seguir parlant durant tot el dia i finalment, en veure que s'havia equivocat i que la fórmula de la felicitat tampoc la tenien en aquella ciutat, en Nicolau, va decidir marxar. Tot i que el vellet, molt amablement ho volia impedir. Ja es feia fosc, on passarien la nit?, el millor era que es quedessin a dormir...Ben mirat tenia raó, pel matí seria més fàcil continuar el viatge. En Tom també es volia quedar, hi havia molts contes en aquella casa i li feia il·lusió llegir-los, i no diguem les ganes que tenia la Clara de passar més estona amb en Nicolau. Decididament es quedarien a dormir.
En Tom va estar llegint fins quedar-se dormit, en Nicolau el va acotxar, com cada nit i va anar al menjador de la casa a prendre's un got de llet.
-Te'l estimes molt a aquest vailet oi?-li preguntà el vell.
-Com si fos el meu fill, i no fa pas molt de temps que el conec però, és molt bon noi i es fa estimar-
-I tu necessites companyia, no és bo estar sol-
-Sol, no, jo tinc els meus pares i tot el poble m'estima...-
-Si però en els teus viatges, segons m'has explicat, sempre has estat sol. Vols que et doni un consell?...Mira, un és feliç quan te gent al seu voltant que l'estima i quan es sent estimat. Bona nit noi, que descansis.- va acabar dient el vell, desapareixen cap a la seva habitació.
Quins savis consells, li acabaven de donar. Tot pensatiu, es va acabar de veure la llet i llavors va aparèixer ella. Van estar parlant una bona estona. La Clara li va explicar les ganes que tenia de marxar d'aquella ciutat, li agradava molt viatjar, però no podia deixar al seu pare tot sol. En Nicolau no podia deixar de mirar-la, cada cop li agradava més, i la noia al notar-ho, es posava vermella com un tomàquet. Realment a ella també li feia el pes i es va decidir a dir-li el que sentia encara que fos una bogeria.
-No és cap bogeria jo també sento el mateix- digué en Nicolau tot fent-li un petó. Finalment es van desitjar bona nit i se'n van anar cadascú a la seva habitació. Un cop allà en Nicolau es va adonar de tot. L'agenda, on era... estava tan nerviós que no encertava a trobar-la.
La Clara, en Tom, eren els follets que el farien feliç, només havia d'escriure els seus desitjos en aquella agenda. Era màgica! Si ho tenia clar, on estava... per fi la va trobar i va començar a escriure, ho tenia molt clar:
"Avui m'he adonat que he portat amb mi una font de felicitat. En Tom, la Clara i el seu pare, vull que vinguin amb mi a Joia i visquem per sempre allà junt amb la meva família i amics. Vull que siguem feliços tots per sempre més"
Va tancar l'agenda i va tancar els ulls, sabia que quan es despertés tots serien al seu poble...
-Nicolau, desperta- digué dolçament la Clara.-T'has de despertar estem en un altre lloc, no sabem com hi hem vingut a parar aquí.-
El follet va obrir els ulls, si!, ho havia aconseguit. Tots estaven a poca estona d'arribar al seu poble. Els va explicar el que havia escrit a l'agenda i així ho van entendre. Finalment tenien la felicitat: En Nicolau tenia la seva família, la Clara i en Tom, aquest tenia uns pares, el vell havia pogut deixar aquella ciutat tan horrible i veia a la seva filla feliç. Tots tres van seguir viatjant amb l'agenda, però sempre tornaven a Joia,perquè els feia feliços viatjar, però molt més saber que sempre hi havia algú que els esperava en tornar a casa,i com ja havia escrit l'aventurer, van ser feliços per sempre més. Encara ara, si passes pels voltants de Sila i pares molt bé l'orella, es senten cançons d'alegria i felicitat.


FI.