El foc que s'apaga

Un relat de: saberut

Mentre condueixo intento pensar temes de conversa, tinc por de no saber què dir-te, de semblar gilipolles. Tot i que sé que això no m'hauria de preocupar, segur que ets la persona que em coneix més d'aquest món, igual que jo a tu, però després de gairebé quatre mesos sense cap contacte entre nosaltres em noto insegur.
A mesura que m'acosto al lloc on hem quedat noto com el cor se m'accelera. Hi ha molta gent passejant pel carrer, et veig un segon abans que tu em miris i esbossis un somriure que em tranquil·litza. No ens abracem, per dissimular el moment de desconcert ens posem d'acord en anar a un bar. Caminem pel carrer i torno a notar aquella sensació gairebé oblidada; la gent et mira, no has passat mai desapercebuda amb el teu caminar decidit, la cabellera rossa acaronant-te les espatlles amb l'impuls de cada pas, i un segon després tots aquells ulls escrutadors es fixen un instant en mi, estranyats pensen; quina parella més estranya! Em sento incòmode, voldria ser el que sóc quan no anem junts; un home invisible.
Comences a parlar de com et va a l'escola amb la canalla i els companys, i els cursos que fas. Noto que tens els ulls envermellits, quan t'ho dic em contestes que has estat moltes hores davant l'ordinador acabant un treball, i que també hi vas estar ahir a la nit, divendres, fins tard. Sé que menteixes però no dic res, no hi tinc cap dret, però m'estanya perquè penso que ja és innecessari.
A poc a poc la conversa va fluint i em tranquil·litzo, al cap d'una estona m'acarones, ho fas com un gest reflex, com si fos un crio de la teva classe però a mi un calfred em recorre l'espinada en sentir el teu tracte breu.
Anem a sopar a aquella pizzeria, he de fer esforços per no mirar-te tota l'estona i adoptar una actitud relaxada. Després anem a aquell pub, m'atreveixo a acariciar-te distretament, tu no em rebutges, però malgrat que ens anem donant algunes besades escadusseres, noto que les reps amb certa indiferència. Jo m'empasso una vegada i una altra totes aquelles paraules que abans fluïen entre nosaltres amb passió. Tots els t'estimo que em pugen a la gola moren abans d'arribar als llavis o es transformen en qualsevol paraula vana. Aquell foc abrasador que s'encenia quan estàvem junts ha quedat reduït a cendres. I quan ens acomiadem, amb aquell "que vagi bé" penso, una altra vegada, que potser és la última vegada que et veig. Potser ja no sentiràs mai més la necessitat de bufar a les brases per revifar el poquet que hi queda.
I marxo amb la sensació que ja només et faig nosa, que sóc com un antic hàmster que s'ha donat en adopció i que fa gràcia reveure de tant en tant.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

saberut

3 Relats

2 Comentaris

2801 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia: