El final dels versos*

No estic sol, només m'ho sembla. He rellegit esdeveniments que m'impacten, que em recorden, que et recorden; i segueixo considerant envà l'esforç, esforç per retrobar-te, tocar-te, o abraçar-te. Oblidar com rius quan em mires amb gràcia, com em toques els cabells o m'acarones les galtes. Retrobar-te? No existeixen ja paraules que transmetin el que penso, o potser es que m'he oblidat de pensar, d'exeutar els versos, de disparar-los i que caiguin sobre el paper com si no fossin meus, d'assassinar-los i odiar-los per recitar-me veritats, veritats tant pures com que t'enyoro i no et vull, si que et vull. Ja no existeixen els versos, i l'avui n'és leviència, reflex de tots aquests dies, aquests meos, que les paraules no flueixen ni s'uneixen, les busco per col·locar-les i se'n van, desapareixen com si fugissin de la meva voluntat. O elles em rebutjen o tinc massa por de veure'm, de mirar-me. I no transmeten el que penso. T'enyoro. Declaro definitiva la meva decisió, primera i no ultima, mai la última, respecte al final més pur dels versos, l'últim adéu d'unes paraules que ara esdevindràn noves, o no esdevindràn: moriràn. S'han acabat els versos. I amb ells, el meu passat pla i estable, el final de l'escriptura, l'evasió del rencor i la ràbia, mal que em pesi. Música. No escric sol, només m'ho sembla.