El final del capítol

Asseguda observava en silenci com el cel canviava lentament el seu color. Les partícules de pols que abans l'embrutien havien marxat amb el sol. Ja només quedava el vent.
Una melodia suau li xiuxiuejava a cau d'orella, l'omplia d'estranya calma.
Per fi entenia el silenci, el silenci que temps enrere la cremava per dintre, aquell que l'engrunava i la convertia en cendra.

I ara resta asseguda, observant com el cel cada cop és més blau... Les cames nues sobre l'herba, mentre neix de nou entre tanta clorofil·la i tanta olor de bosc.