EL FINAL DE L'ESTIU. EN MEMÒRIA DEL MEU PARE (3)

Un relat de: Eva Caselles
Com cada final d’estiu arribava al poble la festa major, un dels esdeveniments més esperats de l’any. Es celebrava el tercer diumenge de setembre, coincidint amb l’arribada dels primers fresquívols que deixaven enrere la xafogor de les càlides nits d’agost. Eren uns dies d’alegria, que feien oblidar per un temps les penúries passades durant la guerra i en els primers anys de la postguerra. Per al Pere, un dels nois del poble, aquella festa major de l’any 1952 va ser especial.

El matí del primer dia, era una tradició, o més aviat una obligació, anar ben mudat a la missa major per inaugurar la festa. L'alcalde del poblei les autoritats més destacades sempre es posaven a la primera fila. Ell, amb la seva família es col•locava a les darreres. El seu pare no combregava gaire amb tot el què deia el senyor mossèn, però per no disgustar a la mare acabava assistint a l’ofici religiós.

Quan va entrar per la porta de l’església de seguida va veure a la Roser asseguda al costat del seu tiet, el senyor metge. La Roser tenia catorze anys com ell i vivia a Barcelona, però aquell estiu el passà al poble amb els seus tiets. El Pere no va poder evitar somriure tímidament i mossegar-se el llavi inferior, mentre deixava anar un petit sospir, temorós de que la seva mare s’adonés que el cor li bategava amb força.

Ja assegut, pensà en la nit passada, quan ell i la Roser estaven nus damunt del paller de l’era del seu pare. Havien descobert, entre tímids petons i carícies maldestres, els seus tendres cossos. Seguia absort en els seus pensaments, quan sentí de fons el sermó del mossèn que deia: - Castigat serà aquell que desobeeixi al senyor i es deixi endur pel pecat i al luxúria!
Alçà la vista per un moment i es topà amb el rostre del seu pare que el mirava fixament. Li semblà que no se’l mirava com a un nen, sinó com a un home, i descobrí en la seva mirada un signe d’aprovació més que de condemna. Per al Pere, aquella fou la senyal de perdó que necessitava i l’única que el podia salvar.

Comentaris

  • Gràcies![Ofensiu]
    Eva Caselles | 22-01-2015

    ...a tots dos pels vostres comentaris.

    Josep, t'agraeixo molt l'anàlisis que m'ofereixes del meu relat. Tens raó en què potser per aquells primers anys dels cinquanta els meus protagonistes van ser massa agossarats! La teva opinió em resulta enriquidora, la tindré en compte.

  • L'esgésia[Ofensiu]
    SenyorTu | 21-01-2015

    Els tres primers paràgrafs ens situen a l’escenari, a l’època, ens presenten els personatges i esbossen la situació. I tot això ho fas d’una forma clara, amb pulcritud històrica. El final em sembla una mica utòpic, només una mica, ja que no és impossible que aquell adolescent sabés destriar on havia de trobar la certesa. És clar que també havia estat amb la noia al paller, cosa que crec no era gens corrent el 1952. El que sí era corrent era la influència de l’església, el gran rerefons del teu relat.

  • molt tendre[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 20-01-2015 | Valoració: 10

    Es precios m'agrada, ja ens veurem pwr aqui

l´Autor

Foto de perfil de Eva Caselles

Eva Caselles

36 Relats

53 Comentaris

28844 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Sóc una lectora de relats que s'ha embarcat en el difícil art d'escriure'ls.
Però com que també sóc perseverant, vull pensar que poc a poc me'n sortiré.

Frueixo molt llegint, descobrint i imaginant. I m'agradaria gaudir també, escrivint, creant i inventant.

El que més m'agrada però, és donar la mà.