El final de la Guerra Freda

Ens vam conèixer a les reunions de la llibreria aeronàutica de Gràcia. Jo duia un magnífic Spitfire de la RAF. Fins i tot havia aconseguit un manual de vol original com els que empraven els pilots dels models IIA i IIB.
L'admiració dels meus companys es va esvair quan ell va entrar amb un flamant Mitsubishi A6M. Els temuts “Zero” japonesos.
—Encarregat a un artesà d'Osaka, heroi de guerra, amb el corresponent certificat —va deixar anar com si res.
Aquell dia va començar la nostre rivalitat.

Vaig aconseguir una replica del mític Fokker D.L., el triplà vermell del Baró Von Richtofen, però ell enlluernava els nostres col·legues amb el “Spirit of St. Louis”, l'aeroplà amb el que Lindebergh va creuar l'Atlàntic per primer cop.

Un cop vaig creure que li havia passat la mà pel davant. Havia aconseguit passatge en el primer vol de l'Airbus A380, el jumbo comercial més gran del món. No em vaig estalviar el ridícul. Ell figurava en la llista d'espera pel primer vol turístic que orbitaria sobre la Terra.

Un tarda em va convidar a casa seva. Ja al saló intentava explicar-li que de petit havia conegut l'aeròdrom militar de Los Llanos on el meu pare treballava a oficines. No m'escoltava, el seu avi havia servit com a pilot a la legió Còndor, i el seu pare a les primeres promocions d'Ibèria. Anava d'un cantó a l'altre assenyalant fotografies, premis i condecoracions. Em vaig atansar pel darrera. A les mans brandava a mode de maça un conjunt pistó biela d'una vitrina propera. Vaig alçar el braç sobre el seu cap, i el vaig deixar caure imitant el brunzit dels Stukas alemanys quan atacaven en barrina.
Un cop, i un altre, i un altre ........