El fill dels bacallaners

Avui, després de quasi trenta anys de no pensar-hi, he recordat el fill dels bacallaners i m'ha retornat una inquietud antiga.
El Bacallaner, com li deien nosaltres, venia a la nostra classe. Era un noi reservat i de tracte poc agradable; no penso que es fes amb ningú. Es deia Jorge Vicente, ho recordo perquè quan passaven llista a la classe anava després de Vázquez, el meu cognom. Era un nen rabassut, d'extremitats curtes i grasses, cabell rapat, com molts de nosaltres, i ulls estràbics i un pèl petits en comparació al seu cos. Però allò que més en destacava era un cert aire maligne en les paraules i en la mirada, i fins i tot en el posat que sempre semblava amenaçant, com si li fes nosa la gent del seu voltant, o bé el fastiguegés, no ho sé.
S'asseia a la darrera fila, sense cap company al costat, i rarament el sentíem parlar ni relacionar-se amb els altres, ni tan sols a les estones d'esbarjo. Jo estava convençut, i així li havia dit al meu amic Armengol, que era pel posat esquerp i aquella mirada inquietant que semblava que en qualsevol moment havia d'atacar amb la paraula. L'Armengol, en canvi, deia que estigués tranquil que tot això era degut a l'olor. I era cert que quan es passava pel seu costat se sentia sempre una mena de flaire desagradable, com d'una salabror rància, segurament motivada pel negoci que tenien a casa seva. L'Armengol sovint m'acabava dient que segur que no era mal noi i que el seu pare deia que a la gent se l'ha de conèixer abans de jutjar-la i no sé quines coses més, però a mi tot això no em convencia pas; aquell noi em resultava repulsiu.
A més de veure'l a la classe, també el veia quan anava amb la mare a comprar bacallà, a casa en menjàvem tot sovint. El fill dels bacallaners sempre s'estava en un racó d'aquella bacallaneria immaculada que feia cantonada amb el carrer Nou. Era un lloc de piques i rajoles blanques i olor a salat. Sempre recordo el noi mirant de reüll les clientes xerraires i sorolloses mentre la seva mare despatxava. Ella era una dona de tracte amable i mirada riallera. Anava sempre vestida amb un gran davantal de volants i tenia unes mans grosses i vermelles. Sempre la vèiem tallant el bacallà amb un ganivet amb el mànec de fusta d'aparença desmesurada. El seu pare, a la rebotiga, traginava unes peces de bacallà que a mi sempre em semblaven enormes. Eren unes persones polides i correctes, o això opinava la meva mare, amant sempre de posar adjectius a tothom amb qui tractava.
El noi no devia tenir-me simpatia, no recordo que mai se m'adrecés i jo sempre l'esquivava perquè la seva presència m'anguniejava. Algunes vegades, en sortir de la bacallaneria, la mare em deia si no era amic d'aquell noi, i jo li responia que el meu amic era l'Armengol, ningú més. Mai no vaig dir a la mare que el noi dels bacallaners em feia més aviat basarda.
Jo amb l'Armengol m'hi entenia bé, era el que considerava que havia de ser un bon amic, una persona amb qui poder parlar i poder compartir bones estones. A més, entre tots dos ens complementàvem, jo sempre havia tingut certa dèria pels números i ell per allò de les lletres, era un gran lector de novel·les i tenia molta memòria per tot el que feia referència a personatges i fets històrics. Era un amic de debò.
Una tarda que el meu amic Armengol i jo anàvem cap al col·legi, al nacional del nostre barri, a la Ribera, el nen dels bacallaners va passar davant nostre amb un pal a les mans i en una de les voreres va encalçar un ratolí que no va ser capaç de fugir-ne, potser estava atordit; va penjar la bèstia en el pal i va morir després d'algunes convulsions. Quan passaven les nenes i les noies més grans, el bacallaner les anava passejant el ratolí pel davant i, als crits de fàstic, ell reia de manera ostentosa i repugnant.
Doncs aquell dia, un cop a la classe, quan l'Armengol i jo crèiem que ja s'havia desfet de la bestiola, vam veure com el noi entrava a la classe amb el ratolí encara penjat del pal i va dipositar-lo al seient del professor, davant els ulls astorats de tots nosaltres. Ell va anar cap al seu lloc sense dir res i el silenci va ser eixordador. Un cop el senyor Rodríguez, el professor, va haver entrat i el vàrem saludar alçats com s'estilava llavors, l'home va veure el ratolí al seu seient i va demanar, amb una veu que a mi em va estremir, qui havia estat. Ningú no va respondre. Encara recordo el posat del professor, calmat, sense cap crit, mentre acostava molt els seus ulls als nostres, dient que tant era culpable qui ho havia fet com qui l'encobria, tot això d'un en un, lloc per lloc, tots drets, contenint la respiració i sentint-nos els batecs del cor els uns als altres.
Quan el senyor Rodríguez va callar, i després d'una estona de tens silenci, l'Armengol va dir en veu alta i clara que ell sabia qui havia estat i no va dubtar a dir el nom del responsable. Jo vaig quedar blanc en sentir-lo, atemorit, amb la boca tan eixuta com el paper de vidre. Potser va ser la primera vegada a la vida que sentia por, una por tan intensa que se'm va ennuvolar la vista, com una premonició, i una pixera tremolosa i calenta se'm va escolar pel pantaló de pana avall sense poder controlar-la i, a banda de la por, encara vaig sentir-me avergonyit de mi mateix per aquella feblesa de la qual mai no me n'he pogut desprendre del tot. Però alhora que jo sentia por, em va semblar que tothom s'havia alleugerit per la delació de l'Armengol; el meu amic ens havia salvat a tots de pagar per una acció que no havíem fet. El professor va demanar al noi si havia estat ell, i no ho va negar. Recordo que el va treure de l'aula i ja no va tornar més, mai més.
Un cop a casa, vaig explicar els incidents d'aquella tarda. La mare em va dir que l'Armengol havia estat prou valent i que ben fet i no sé què més que a mi, no sabia per què, no m'acabava de convèncer, però en tot cas vaig sentir-me petit, poca cosa al costat del meu amic, poca cosa fins i tot per a la meva mare.
L'endemà, quan vaig sortir de casa per anar a escola, vaig esperar l'Armengol al lloc on ho fèiem sempre i en veure que no arribava vaig decidir marxar sol cap a l'escola amb un punt d'inquietud i de dolor, com si el dia s'hagués tenyit de dol, i de tant en tant tombava el cap per veure si venia al meu darrere. L'Armengol no va venir a classe i molts companys em van preguntar si en sabia res, era conegut de tots que ell era el meu millor amic. Vaig sentir-me pres per una excitació estranya al llarg de tot el matí. El bacallaner tampoc no va venir i els nois deien pel pati que potser l'havien expulsat, tot i que ningú no ho sabia del cert. Jo vaig passar l'estona de pati sol, mirant per la reixa que ens separava de les teulades del barri i d'aquell horitzó que era una línia ben fosca i llunyana.
Al migdia, abans d'anar a casa meva, vaig passar per casa del meu amic. La seva mare em va dir que no es trobava bé. La dona no em va deixar passar perquè em va dir que el noi dormia, i que passés en qualsevol altre moment. No vaig saber insistir. Però vaig respondre amb un que es millori lent i tremolós perquè hi ha edats en què encara no saps què dir davant la malaltia o el dol. Vaig marxar preocupat perquè intuïa que la malaltia del meu amic tenia alguna cosa a veure amb els fets del bacallaner.
I així fou com al cap d'uns dies, que se'm van fer eterns, l'Armengol va tornar a ser al lloc de sempre a la mateixa hora. Duia un ull tapat i punts en una cella. M'explicà que l'havien trobat vora les Drassanes, quasi inconscient, la mateixa tarda que havia acusat el bacallaner, i uns homes l'havien dut al dispensari. El fill del bacallaner s'havia venjat del meu amic i va deixar-lo estabornit quan l'Armengol havia sortit de casa per fer uns encàrrecs. A cops de puny va abocar-li tota la seva ràbia que mai vaig encertar a saber d'on provenia. L'Armengol va confessar-me que tot li feia mal, menys la consciència.
Quan la mare i jo vam tornar a la bacallaneria, vaig observar tots els racons immaculats de la botiga per veure si era capaç de descobrir algun rastre del noi, però només vaig descobrir la seva absència i un silenci trencat pels talls que feia la seva mare als cos eixut d'un bacallà, tot plegat feia l'efecte que m'esqueixava l'oïda. No vam veure el noi, no hi va ser mai més, com si se l'hagués empassat la terra, igual que la terra també s'havia empassat la mirada riallera de la seva mare.
El curs següent, l'Armengol i jo vam començar a anar a l'institut i vam tenir la sensació que, tot d'un plegat, l'estiu ens havia fet créixer i madurar i vam iniciar la nova etapa amb una esperança que fins llavors no havíem estat capaços de descobrir. Per anar a l'institut, havíem d'agafar un autobús al Paral·lel i junts travessàvem el barri, tot passant per davant la bacallaneria, però no miràvem a dins i ni tan sols parlàvem d'aquell noi perquè no el volíem recordar. El meu amic, però, segur que sempre el duia al pensament perquè de resultes d'allò va perdre la visió d'un ull, fet que no li va impedir arribar a ser un bon advocat.
I aquest matí, quan jo traginava un munt de factures endarrerides del darrer mes, ha entrat a les oficines el nou cap de relacions públiques en substitució de l'anterior, recentment traslladat, i llavors ha estat quan m'ha vingut al pensament el bacallaner. El nou cap és un home rabassut, de coll ample i mirada un xic estràbica, corregida amb ulleres de muntura a l'aire. No hi havia tornat a pensar, però l'he reconegut només en mirar-lo. M'ha semblat veure'l encara amb el ratolí al pal mofant-se de les noies del barri. El senyor Jorge Vicente, m'han dit. I tot d'un plegat m'ha ofert la seva mà forta i ferma i una flaire antiga a bacallà esqueixat ha cobert l'oficina i el munt de factures, com un vel que de nou ho tenyia tot de dol.