EL FILL DEL GUARDABOSC.

Un relat de: Miquel Pujol Mur
L’avi Miquel passeja pel parc amb el seu nét Isidre. El matí és solejat i no bufa gens d’aire. És un plàcid i agradable dia de primavera. Han estat visitant els principals atractius que ofereix el lloc, han vist els gronxadors, el tobogan, la pista de sorra i el castell encantat. Fins i tot, el mogut nen s’ha ficat a explorar tots els racons de la simbòlica màquina de tren. Finalment cansats, potser més l’avi que el nét, han decidit reposar una estona en un banc proper a l’estany d’aigua. Alguna granota fa sentir insistentment el seu rauc.

El banc es situat sota un gran arbre i un bon dia, com avui, els protegeix dels raigs solars. Beuen una mica d’aigua que previsorament amb portat i l’un al costat de l’altre romanen asseguts. L’Isidre, girant el seu ros cap pregunta:
 Escolta avi, tu deus saber contes? Per què no m’he expliques algun?
 Ull, Isidre! Els contes a vegades són molt llargs. No sé si t’agradaran els contes de l’avi.
 Va, avi, compta’m un!
 D’acord! Si no t’agrada m’ho dius i ho deixem per un altre dia que vinguis.
 Va, comença avi. Que m’agradarà molt.
 Escolta’m, Isidre. En un lloc molt llunyà, en l’antic país dels contes, havia el fill d’un dels guardabosc del marquès que habitava en una cabana enmig del bosc. Vivien en l’humil casa tota la família. Però com era el més petit dels germans...
 Sí, com jo.
 Calla, Isidre! Ara que he agafat per un cap el fil del conte no m’interrompis que em perdre.
 Va! Ja callo. Però continua, avi. Que tu en saps molts de contes.
 Això com era el més petits del germans gaudia de més llibertat que els altres obligats a ajudar a les tasques de la casa. El nen, li direm Abel, corria lliurement pel bosc. Es banyava al gorg del rierol que baixava l’aigua pura i cristallina de la muntanya i de la neu.
 Buf!!! Quin fred!
 Si ja ho sé, a tu no t’agrada l’aigua freda. Clar, estàs acostumat a les comoditats de la ciutat. Ara, deixa’m continuar. Mira el conte és de molts anys enrere i el teu avi també en té molts. A vegades tots dos, el conte i la memòria de l’avi queden mig ennuvolats.
 Continua, avi!- diu l’Isidre, posant tendrament la mà damunt la cama de l’home gran.
 Doncs, l’Abel era allerat com el vent. Corria, nedava i pujava pels troncs dels arbres. Com un esquirol, lliure en l’aire i ràpid al terra.
 Avi, jo també em pujo als arbres. Ho vols veure?
 No m’aturis que em perdo. A veure?- l’avi rumia- Per on anàvem? A sí, ara em venen els records a la memòria. Una vegada el pare va dir-li a l’Abel que havia de portar un encàrrec a la casa del marquès. Havia de parlar amb el cap dels guardes forestals i donar-li un faisà que havia caçat. El nen, descalç com sempre i vestit amb la roba deixada per petita pels seus germans, va marxar alegrement cap la llunyana casa dels amos. Però, al poc temps, els seu pas va anar minvant ja què la sorra es clavava als seus peus, més acostumats al terra del bosc que a l’arena que engravava els camins.

Quan era molt a prop de la mansió va veure en una de les terrasses al fill dels marquesos. Un nen, aproximadament de la seva edat. Era assegut en una butaca, tapat amb una bonica manta de quadres molts alegrois. Va fixar-se en els peus i li va veure les lluentes sabates que calçava. Eren d’una pell forta i al mateix temps flexible. Aleshores va mirar els seus cansats peus. No els tenia gaire nets degut a la terra i la pols del camí. A més, eren un xic ensangonats per les ferides provocades per les arestes de la sorra.

Caram!!!- Va pensar- Jo també voldria unes sabates com aquelles. Com correria aleshores. El bosc i les muntanyes serien petites per a mi. Podria ajudar al pare a recórrer els camins del bosc perseguint els animals per caçar-los. També, podria ajudar-lo a perseguir els furtius que cacen amb paranys a les terres del marquès. El nen de la terrassa també va observar a l’Abel.

Fent un darrer esforç va arribar fins a casa del guardabosc major i va donar-li la peça de caça. Quan marxava una minyona va apropar-se i va xiuxiuejar quatre paraules a l’orella de l’home. Aquest girant-se va manar-li: Renta’t els peus i segueix a la mossa. El noi ràpidament va obeir i poc desprès seguia a la serventa.

Van travessar diverses estàncies que van fer obrir atònits els ulls del noi. Eren plenes de rics mobles i amb tapissos que penjaven de les parets. Quina diferencia amb el exigües i pobres andròmines que moblaven la cabana on vivia. Després baixaren una escala fins a la cuina. Caram! Si la cuina on feinejaven sis cuineres, era també més gran que tota la seva casa, amb els corrals inclosos.

Una cuinera a l’observar les xuclades galtes del noi i veure’l tan prim va donar-li un tros de pastís sobrant del dia anterior. No va durar ni dos segons a la boca famolenca de l’Abel. Finalment seguint a la criada pujaren per una escala i van arribar a la terrassa on era el nen de les sabates boniques.

Hola! - va dir amablement l’Adam, ja que aquest era el nom del primogènit dels marquesos. - Hola, senyor- va respondre el xicotet. Vols jugar amb mi? – Sí, senyor- respongué. - Dóna’m aquell joguet. - mana l’Adam. – Tingui, senyor. El pare l’havia advertit que als amos hi ha que tractar-los amb educació i respecte.

Els dos nens van jugar força estona. Un manava i l’altre obeïa. L’educació de classes comença des de petits. L’Abel, s’adonà ràpidament que ell era sempre el que recollia les joguines entregant-les a l’Adam. Cada cop que s’hi acostava per donar-li un joguet o altre, admirava aquelles sabates brillants amb cara d’enveja. Finalment l’Adam també se n’adonà, però, no va dir res.

Feia ja temps que jugaven quan va presentar-se el majordom. Doblegant l’esquena amb una reverència va saludar al marqueset i va dir-li. – Senyoret, es l’hora de dinar. – Ah, sí - va contestar el noi. Aleshores l’Abel va observar com el criat agafava en braços a l’Adam i aixecant-lo s’anaven cap l’interior de la casa. – Para, Ramon, un moment – digué el jove noble. - Girant-se preguntà a l’Abel: - Vols venir a jugar demà amb mi. – No faltava més, senyor. Vertaderament no havia vist mai a la seva vida tants, i tants, bonics joguets. – Ramon dóna-li de menjar a l’Abel, el fill del guarda del bosc. També entrega-li aquelles sabates que en venen grosses.

L’Abel pujà molts dies a la mansió. Va jugar força amb l’Adam. Fins i tot, van sortir a passejar pel bosc. Aquella era la gran casa de l’Abel. Li ensenyava al seu amic els gorgs, els arbres, l’herba i els animalons boscans. Sempre, amb els sospirs d’enveja del ric nen invàlid.

Van saber crear una gran amistat que va durar per sempre, malgrat la diferència de classes. Els marquesos van acceptar al pobre fill d’un dels seus guardes com una part del seu. Aquella part que li donava vida i alegria per viure.

L’Abel va comprendre que tenir sabates sense poder caminar era pitjor que corre descalç però lliure.

 T’ha agradat, Isidre.
 Està força bé! Caram! I dius que no saps explicar contes.
 Va, Isidre. Tornem a casa que és tard.
 Sí, avi Miquel. Però, després em contaràs un més.
 Un altre dia! Roma no és va fer en un dia. Ah! Em mancava la darrera frase: Vet aquí un gat, vet aquí un gos que aquest conte s’ha fos.
 Això vol dir, avi, que més tard m’explicaràs un conte d’animalons. També m’agraden. Visca!!

Marxen cap a casa, agafats de la mà, mentre l’avi mou el cap tot dient.
 Aquest nano no acaba mai!

Miquel Pujol Mur.

Comentaris