El fill de Saül (i SHS 55 al 60).

Un relat de: Joan Colom
El 29 de febrer de l'any de traspàs 2016 vaig veure "El fill de Saül", de l'hongarès László Nemes, en el cine Meliés de Barcelona; ja tenia els premis del jurat i de la FIPRESCI del Festival de Cannes i, just el dia abans, havia obtingut l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. A l'endemà, en el fil "Quina és l'última pel·lícula que heu vist?" del fòrum "Música, cinema, art i espectacle" de Racó Català, el noctàmbul Lluísfrancesc (01.03.2016 00.58 h) havia enviat un comentari on reproduïa el cartell del film i escrivia:
"Recomanable si voleu conèixer la perspectiva de l'interior d'un camp de concentració nazi des dels ulls, les oïdes, la respiració, la por d'un dels seus presoners. Gens recomanable si no esteu disposats a passar una mala estona".
Unes hores després(01.03.2016 12.37 h), un tal JoanColom hi afegia:
"Absolutament d'acord. Aquells llarguíssims plans amb la càmera enganxada al clatell del sonderkommando protagonista arriben a fer-se obsessius i, tot i així, potser perquè queda tan fora de context la seva obsessió per un adolescent que ha sobreviscut excepcionalment a la cambra de gas (imprevist que la implacable eficàcia dels SS al càrrec esmena de seguida), l'espectador acaba desmarcant-se'n per concentrar la seva atenció en tot l'horror que s'esdevé en segon terme".

Tres anys després, concretament el 6 d'abril d'enguany, TVE oferia aquesta pel·licula per "La 2", a les 22 h. Una hora i mitja abans, a punt de cloure la tertúlia cinematogràfica que s'organitza cada tres dissabtes en una cafeteria del Carrer de la Pau, a València, vaig acabar la meva intervenció sobre la pel·licula proposada amb un recordatori d'aquesta retransmissió televisiva, advertint que no era apta per a estómacs delicats. Gairebé tothom l'havia vista i només vaig sentir comentaris adduint que no pensaven amargar-se la nit tornant-la a veure. De manera que vaig acompanyar uns quants a prendre la cerveseta post-tertuliana, però a dos quarts de nou els vaig deixar per ser a casa a les deu.

Comparant les condicions del visionat actual amb el de feia tres anys, tenia a favor la comoditat d'una versió doblada en comptes de l'original subtitulada, i en contra veure el film a la tele (havent d'anar i tornar de la cuina, per desparar la taula i rentar el cobert) en lloc d'una sala de projecció. No sé si una cosa compensava l'altra, però m'hi havia de conformar.

Doncs a la mitja hora vaig canviar de canal, per acabar veient una pel·lícula més anodina però també més passadora. Per què? Doncs no tant per la duresa del que s'hi narrava sinó perquè va defraudar part de les expectatives que tenia, basades en records que no eren tan fidels com m'havia pensat. Em va seguir impactant el primer quart d'hora, pel ritme vertiginós d'aquella màquina d'extermini massiu que era Auschwitz, en la seqüència de l'arribada d'una remesa de presoners, que fan despullar per anar a "les dutxes"; la immediata recollida i classificació de roba i calçat per part dels sonderkommandos encarregats, mentre se sent cridar i colpejar la porta les víctimes desesperades, que estan gasejant; l'entrada dels sonderkommandos per recollir els cadàvers i transportar-los als forns d'incineració... Però aquella càmera que seguia el protagonista, mostrant tot l'horror que s'esdevenia més enllà, ja no era com m'havia semblat tres anys abans: la baixa profunditat de camp escollida feia que tot aparegués desenfocat, més enllà del protagonista, i no entenc el perquè d'aquest artifici que, al cap de poc, acabava produint fatiga visual. En canvi, he apreciat el pes que hi té una banda sonora pautada pels brams que profereixen els kapos i els soldats i oficials SS, cursant ordres continuament als sonderkommandos o als presoners ordinaris, i que manté més la tensió que unes imatges borroses en què es percep el moviment però gairebé mai allò que es mou.

Tot plegat m'ha fet reflexionar sobre la facilitat amb què poden canviar els judicis de valor, sobretot quan concerneixen l'estètica d'un producte. I això, tractant-se d'un curt trienni; no parlem d'experiències que es remunten a mig segle: més d'una vegada m'ha passat que pel·lícules que tenia mitificades i de les quals creia recordar una escena pla per pla, quan al cap dels anys tenia l'oportunitat de recuperar-les comprovava que l'escena distava molt del record que en tenia; probablement, cada vegada que la rememorava hi afegia un detall que sols era producte de la meva imaginació i que l'allunyava cada cop més de l'original. Un fenomen semblant a la propagació de rumors de boca a boca, que sovint retornen al punt d'origen totalment distorsionats.



Exclusiu per als aficionats als Sudokus Hexagonals Simètrics:

— Les opinions i suggeriments que creguis que poden interessar a tots els jugadors, envia'ls com a Comentaris al present Relat.

— Les demandes d'arxius i les consultes relatives a la resolució de SHS concrets, envia-les a l'adreça joancolom47@gmail.com.

— Si vols anar al primer relat de la sèrie amb enllaços als SHS, per assabentar-te de les regles del joc o del procediment de resolució aconsellat, fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb la Plantilla Hexagonal (full pautat per a 6 SHS), fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb els SHS 55 al 60 (enunciats i solucions), fes clic aquí.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: