El fill de ruta

-Ets un gran fill de ruta, fill de rutaaaaa!

Així l'insultaven, quan els calia vomitar energia que pesava i que podia esdevenir malaltia (encara més malaltia). Els creixia la voluntat d'acció maltractadora.

El fill de ruta s'ho prenia com qui sent ploure, arxiprotegit per un grapat d'ametistes d'un violat blavós com d'aigua màgica que s'hagués estancat i solidificat.

Mirant de fer mig zero cas gosà respondre:

-També sóc un fill de gruta, fill de grutaaaaa!

-Què?-varen mofar-se- Ara ens vacil·les jugant amb paraules?

-No. Vaig ser dins una placenta plàcida i vaig surar en un líquid que em va guarir de molt. No és que ho hagués demanat (o sí?). Funciona d'aquesta manera (o no?).

I prosseguí mentre la colla violento-fogosa preparava pedres per a trencar-li el nas, foradar-li els ulls, trastocar-li el cervell, carregar-se-li les ulleres de pasta comprades per poca pasta,...

-Sóc un fill de fusta policromada.

Una pedra mida mig puny mitjà que no s'aguantava el desig d'esdevenir projectil va picar contra el testicle esquerre d'aquell homenet entre àngel i àngel i àngel i un xic dimoni filosòfic fora del sistema social establert.

-Bona punteria! Gràcies!

I continuà:

-La meva àvia materna sabia treballar la fusta de deriva, escopida amb amor per aigües dolces i salades i besada pels elements climatològics. N'arrenjava i bellament acoloria. Però li van cremar les obres. Li van cremar totes les obres. Ella va plorar per extingir amb llàgrimes les flames del foc i va morir exhausta, fosa de manera misteriosa. Tenia cent onze anys. És aquí, al meu costat.

De cop, aquella gent involucionada a 'menys que un animal', cruels per inconsciència, van adonar-se com es deixava visualitzar una mena de ser lluminós el somrís del qual va convertir les pedres en caramels d'eucaliptus mentolat o de mel i llimona quatre estacions.

-Sóc un fill de ruta, de gruta i de fusta policromada. Ara marxeu i no destorbeu el meu camí, que prou dur és, caram!

Aquella colla de mascles i femelles de trets angulosos no serrà les dents ni frunzí el front. Obeïren. Se n'anaren a prendre vi ranci del més car que van trobar i si hi van barrejar cervesa calenta va ser per fer un pet com una gla al record d'aquell fet que si el contaven serien titllats de trastocats com a mínim.

D'aquesta manera, aquell home sense sostre ni sastre seguí la seva existència. Un estol de coloms feia saltirons, quan baixaven a terra, rera el seu rastres o se li posaven al davant per mirar-li el rostre. Era de nen gran moníssim. D'on havia vingut?
Del mateix lloc que aquella mare i aquella àvia...