El fat va dur la solució

En aquells paratges sinistres on l'obscuritat s'hi instal·lava més i encara més del que tocava, hi habitava un conjunt de sers inhòspits i malentranyats, emmurriats i que treien fum per les orelles o els pensaments cruels els haurien fet rebentar els cervells.

Eren de mida napbúfica i anaven abillats amb tapacues mida júnior que ells mateixos es fabricaven a partir de molsa selecta i tiges vimeteres.

El dia no era dia ni la nit, nit. Només existia el Gran Entremig que durava si fa no fa com una estona de zàpping en hora punta un dissabte al vespre.

Aquelles criatures vagarejaven amunt i avall per la Zona Meva I No Pas Teva, que volia ben bé dir que si algú traspassava el límit d'una propietat entesa i sense documentació ni notaris ni impostos ni pamplines qui gosés l'altre se li abraonava al damunt i si l'atrevit no guanyava la lluita li tocava fer cap al Refotut Estany.

Va esdevenir-se que vuit sers van invadir -perquè no s'hi veien- terres d'altri -que sí s'hi veien perquè s'havien espavilat amb unes llanternes fetes de pell de granota fosforescent del tipus aborigeno-lumínic-fibi.

Amb el canguelis a cada cèl·lula i fins a la medul·la, aquells desgraciats van haver de complir l'estipulat.

Sort que la claror difuminada de l'estona d'interval ajudava i mostrava el camí.
Miraven de cantar per fer-se passar el terror.

No sabien cantar.

La zona líquida era ben propera. Tremolaven com flams mal servits. Un petejava, tot alliberant gasos gens de bon flairar. Mal fet. Molt mal fet.

La sentor va arribar-li.
Va arribar-li.


Tot d'una va emergir esquitxant d'aigua semiclavaguérica uns quants quilòmetres. Era la seva hora de Tiberi Inesperat i Sempre Desitjat.

Però no va preveure que n'hi hagués més d'un.

Per això i per fi, i mira que no fer pinya abans, van solventar les males amarors.


Quan la resta de pobladors d'aquells verals es va adonar que el cel s'ampliava i es mostrava nítid i d'un color inidentificat que anomenarien 'balalau' (passaria a 'blau', suma d'emoció i de la cara de babau que van fer) van lligar caps. El monstre, de malèfica voluntat imposaire i controlador, l'impedia mostrar-se amb la benevolència que el firmament regala tan sovint i que acarona les ànimes.

S'havia acabat. Tots van sentir una gran calma. Un somriure naïf els asserenava els rostres fins aleshores tibats i involutius.

Aleshores, i en consens silenciós, van fer cap a l'Habitacle de Tots. Pel camí anaven trobant una, dues, tres...fins a les vuit potes de la bestiassa aniquilada que a cops d'aixada rudimentària van colgar tant com va ser possible. Supuraven una mucositat enganxosa que s'estenia i tapava esquerdes del terra, que se'n nodria positivament.

La visió de l'edifici ancestral malmès que els havia desunit havia desaparegut amb aquell darrer representant. En el seu lloc s'alçava un bell palau pintat amb la tinta daurada-argentada que el Pop Descomunal anomenat Pleta elaborava xuclant energia astral. I el sostre era el cap de la bestiarra morta, buit de neurones i adobat. Començava un nou tram grupal que van encetar picant de mans, amb una llum als ulls que venia d'un dins enyorat i retrobat.