El faraó mort

Un relat de: Joan Pau Inarejos Vendrell

No sé si us ho han explicat mai, això. Mireu, quan el poble d'Israel vivia captiu dels egipcis, diu la Bíblia que el Senyor va escoltar el seu clam i va escollir el seu llibertador. Era Moisès, el nadó abandonat a les aigües del Nil que va passar per fill adoptiu del faraó. Els veieu, aquests joncs? Aquí és on Jocabet va deixar la seva criatura a la deriva, dins d'una panera com si fos un crostó. Sembla que no pugui ser.

Us ho imagineu? Aquest riu del dimoni, ple de cocodrils i d'esculleres i pel mig corre un caganiu dins una panera. La seva mare va encomanar-lo, i es pensava que així se salvaria de la matança dels innocents, però de totes maneres és una cosa que esgarrifa. Mireu com corre l'aigua, i quins escumaralls.

Moisès quan va ser home va plantar cara al faraó. Va endinsar el gaiato al Nil i va dir-li, mira la grandesa del poder de Déu. I figureu-vos: tota l'aigua des d'aquí on som fins a baix de l'Àfrica es va tornar vermella. El faraó es va enriolar i diuen que va posar un dit a l'aigua per xuclar-la. Els déus se li van esvalotar dins les temples quan va notar que era salada i que era sang. Una sang espessa i fosca que no venia de res ni ningú, penseu que era com la sang d'un món ferit.

El faraó no va dormir cap nit perquè Moisès li enviava legions de llagostes, i els llençols de punta a punta se li omplien de gripaus malalts, i la pell de dalt a baix se li omplia de mosquits assedegats, i el finestral de bat a bat se li omplia de rates pinyades. Totes les bèsties d'Egipte es van morir de febre o de pena, i em sembla que va ser el setè dia de les plagues, quan el cel i la terra eren negra nit, que el Senyor va fer l'últim i el més terrible dels sacrificis. El fill del faraó, no pas Moisès sinó el que era carn de la seva carn, es va apagar mentre dormia a l'alcova i ningú no el va poder despertar.

L'àngel de la mort va volar per tot Egipte, amb les seves ales verdes i àcides, per degollar tots els fills primogènits, i només es deturava quan olorava la sang de xai dels israelites. Aquesta que us dic va ser l'última plaga. El Senyor va fer el cor fort i va plorar durant setanta nits espantat pels seus crims i per les mans ensangonades. Els vigies egipcis, al capdamunt de les torres, dels palaus i de les muralles, sentien els plors però no sabien què pensar perquè el rumor venia de tot el firmament.

Amb més ràbia que mai, el faraó va cremar tots els seus déus de fusta, i els que eren de pedra els va fer llençar al Nil, i va desvetllar molts homes joves perquè li fessin tota la feina sense fer cap pregunta. Llavors es veu que va cridar Moisès i quan el va tenir davant li va dir, ja podeu marxar, tu i tots els israelites, que no us vull mai més aquí, i el vostre Déu és un assassí tronat. I Jahvé abaixava el cap quan sentia aquestes paraules. El faraó va dir-li tot això sense mirar-li la cara, i quan Moisès va escampar l'aire per llevar tots els hebreus es va treure la corona del cap i es va desplomar com una soca.

Guaiteu, per aquells camins d'allà, entre el sorramoll i els pedrissos, allà on cau el Sol de justícia de Ra, allà es per on feien processó els israelites alliberats. Cantaven cançons i no se sabia si eren lletres antigues o si eren inventades, perquè els hebreus s'havien oblidat de la música a còpia de de trepitjar el fang pels maons durant tants segles. La terra, que havia sigut seca i morta, reviscolava al seu pas, i naixien tiges noves entre els barzers, i fruits sucosos dins el borrissol dels vells arbustos.

Així va ser l'alegria dels hebreus día sí dia també fins que van arribar a l'últim espadat de l'Àfrica, el Mar Roig. Expliquen que tots, del més rateta al més xaruc, van emmudir a la vegada quan van veure l'espetec de les onades negres que els volia barrar el pas per sempre. Mig d'esma, Moisès va empunyar el gaiato, i va dir totes les sagrades paraules, però ningú no va poder despertar Jahvè del seu son.

La sang dels hebreus es va gelar quan van sentir, més lluny que a prop, el galop diabòlic dels cavalls del faraó. Venien centenars, o potser milers, mireu què us dic. Al faraó li havien matat el rebrot, i els déus li havien inflat el cap des del fons del Nil perquè es vengés dels israelites. Tenia la corona posada un altre cop, llarga i blanca com una torre de glaç.

El Senyor va sentir el terratrèmol dels cavalls i es va despertar de cop. I es va aparèixer per primer cop al poble, però sense cara ni ulls. Era tota una columna de foc que crepitava i es retorquia, més alta que la torre de Babel que des d'aquí on som l'haguéssim vista i tot. I encara faltava el miracle final: Jahvè va posar en guàrdia tots els vents i, al crit de Moisès, el Mar Roig es va esquinçar de continent a continent. Els israelites, que no cabien a la pell, es van escapar en massa pel corredís eixut, entre les gegantines muralles d'aigua.

Homes i dones, criatures i gossos, vells i garrins, tot el poble d'Israel va creuar aquell mar que semblava l'última frontera. El Senyor va esperar amb paciència, amb el seu rostre de foc, abans no haguessin passat tots, i quan el darrer hebreu se li va haver escapat de la vista, la seva túnica de flames es va dissipar.

El faraó va donar l'ordre i els cavalls van arrencar un altre cop a córrer. Van córrer amb tot el nervi, com mai no havien estat ensinistrats, com si fugissin d'un llampec, van córrer per seguir la pista dels hebreus i despedaçar-los perquè si no podien ser esclaus d'Egipte tampoc fossin res més en aquest món.

Jahvè va descobrir els egipcis galopant pel corredís i va tancar els ulls per no veure l'últim terrabastall que feia la seva mà esquerra. Els vents es van tornar a posar en guàrdia, així com us ho dic, i el Mar Roig es va tancar amb l'estrèpit més espantós que s'ha sentit mai. Una serralada d'escuma va embolcallar els cavalls i els cavallers i no va quedar ni una ànima viva. L'aigua se'ls va empassar i les despulles dels egipcis estaven condemnades a nodrir les algues per sempre més.

Ara que ja es fa fosc pareu l'orella. No sentiu un no sé què? Ve de molt lluny: són els gemecs del faraó, el tirà d'Egipte empresonat al mar, que encara clama justícia. No sé si plora o crida de ràbia.

Comentaris

  • ET VIGILO DE PROP[Ofensiu]
    Manuel de Lino | 26-07-2004

    VEIG QUE DOMINES MOLT BE LA HISTORIA, I M'HAGRADA MOLT COM HO EXPLIQUES. HE LLEGIT RELATS TEUS I ME HAN AGRADAT,SEGUEIX AIXI.
    JO TAMBE ESTIC ENGANXATA A LA HISTORIA ANTIGA, ( I MODERNA).
    ESTIREM EN CONTACTE.
    SALUTACIONS.

l´Autor

Foto de perfil de Joan Pau Inarejos Vendrell

Joan Pau Inarejos Vendrell

47 Relats

75 Comentaris

91477 Lectures

Valoració de l'autor: 9.04

Biografia:
Periodista, locutor i guionista a La Xarxa. Ràdio i tele. Escric sobre cinema, art, filosofia, actualitat i viatges, a més de relats breus en català i castellà. Sóc un escorpí de Sant Boi de Llobregat, vaig néixer l’1 de novembre de 1983 i no, no és el dia dels morts

Podeu visitar el meu blog: https://pauinarejos.wordpress.com/