El fantasma que revestia una gandula de pati

L'aspecte d'aquell espectre era sinistre quan feia mala cara. Allò s'esdevenia si les ombres jugaven malèficament, diabòlicament, mostrant l'ànima que no marxava de la tela que revestia una gandula de jardí que patia d'artrosi en la mobilitat reclinable.

I és que el fantasma era aquell tèxtil que embolcallava aquell seient d'exterior en l'interior d'aquell espai deixat de la mà de tots els déus feia qui-sap-lo.

L'esperit adossat a la tela que amb el temps s'havia quasi incrustat a la gandula era el d'una tal Letifrida Ortezkalo (bé, així havia desitjat ser anomenada), una dona que havia volgut tenir un lloc privilegiat al món i per això s'havia casat amb un rei que ocultava un miserable ser (s'havien ben trobat).

Ella, de fet, es deia de debò de bo de veres Letínia Orthera però però però...volia ser més (ja s'ha dit i no era prou en ser un més tant més més més).

Molt més, pretenia ser. Havia d'esdevenir l'ideal estètic per excel·lència, un referent d'inspiració per a totes les arts, especialemt la premsa rosa i querubínica.

I li va passar pel cap (que acollia un cervell en estat desenvolupat nivell nyicris) un fèmina venerada i sàvia, una icona que, és clar, ella superaria amb escreix. Per dur-ho a terme -i pagant el que fos de quantitats notables d'or fos i de ferro fosc que en aquells temps composaven aleacions valoradíssimes- trucava a les portes dels més prestigiosos cirurgians per tal d'arranjar-se el rostre; de fer-s'hi implantar pèls a l'entrecella -generosament- i aconseguir un camí ininterromput de cella a cella; de ser-li creat un incipient intent de mostatxo (s'obtenia, sabia, amb grana de gespa que es colorejava amb tinta de calamar). Després es tenyiria els cabells -que haurien d'adquirir un tacte sedós-greixós- d'un to negre atzabeja, es faria la clenxa al mig i els tibaria. S'abillaria amb una exageració florida combinant un estil oriental amb un estil illenc de somni. Ornaments al cap més grans que el propi cap (no he dit cervell), joiam histriònic, cromatisme viu i cridaner.

Conjuntant posat, indumentària i estampa colonitzaria admiracions, tot artista es rendiria a la seva figura, n'esdevindria adepte sense escapatòria. El seu marit només seria un ninot coronat. I a viure hegemonia, imperi, absolutisme d'ella per damunt de tot i de tothom.

Però però però...

No, el problema no és que fos baixeta (que també).

El seu projecte no es va poder efectuar. Aquest va ser el mal.

Van passar els anys -i més- amb tot -i més- el que contenen (en tots dos sentits). A la Letínia -manaire, superficial, butxacabiforadada, conillaquepariacadany- li havia quedat enquistada la frustració de no ser gran en majúscules. GRAN. GRANDÍSSIMA. Letínia Orthera dibuixava un somrís pèrfid recordant quants quants quants caps havia fet tallar de mestres de la cirugia qui amb vehemència s'oposaren a retocar-la. Com era possible? Tanta devoció, tant de respecte devien a un personatge desaparegut a qui ella anhelava usurpar-li la glòria i augmentar-la?

No tenia poder? A emprar-lo: tallar caps, caps, caps.

Aquelles parts superiors dels cossos separats les havia ordenat situar damunt cactus de la zona ardorosa de l'hivernacle del palau del mig. L'espectable macabra l'enriolava i l'enganyava pensant que la venjança era superació.

I la ràbia?
S'havia congriat tant tant tant que s'igualava a un roc ferm i indestructible en aquella dona trastocada.

El marit va finar a causa d'un cunilingus en què ella va descarregar àcid intern. Va treure foc pels baixos, el va ben rostir. El sepeli va ser memorable: el rei, com si fos un pollastre a l'ast, travessat per una barra diamantina, mentre dos nobles ajudaven a fer-lo girar, era mostrat tot i desfilant per carrers i places i fent pagar a cada súbdit cinc monedes d'or-ferro.

Ella va durar un parell -o tres- de dècades més. En fer el traspàs va aplegar els vint-i-dos fills i filles al voltant del catre suprem i els va exigir, amb una energia d'última hora esfereïdora dins l'agonia, que mantinguessin la genètica d'ella per sobre de tot o que ho pagarien.

Van fer paperets a veure qui regnaria. Van fer trampes elàstiques com trompes d'elefants saltimbanquis. Amb tot, un fill tricèfal va erigir-se guanyador, successor. Tenia tres testes i unides encara encara encara podien substituir -amb prou feines- la de la difunta. Els altres ajudarien i, per com ho tenien, seria un esforç. Si la vida eren diners, consum de luxe, vacances, cardoneo...que no els atabalés.

Aquell tricèfal va rebentar el país que feia temps que semblava un globus inflat de festa major allargassada i inviable, una bombolla immòbil(iària) a punt punt punt d'esclatar.

Al mapa va quedar una taca de la mida de l'ungla d'un faraó egipci no robada. Del to identificabilíssim d'or i ferro units, símbol total i final.

La Letínia, allà on estigués, havia de pagar karma.

De resultes va convertir-se -així ho marcava el fat- en el teixit tunicós que abrigava -o desprotegia- la gandula -mandrosa com ella sola- en un pati en una terra anorreada.

Llums i ombres, coneixedores de la seva història, formaven dibuixos sobre el fantasma tèxtil. Xalaven amb la burla necessària, implacable, potent. Hi traçaven una línea que mirava de semblar peluda -que serien unes celles sense cap tall intermitent- o un bigotet com de brins de filferro o uns grumolls esponerosos com de floritures en un cap que ni a llums i ombres als cabia al cap que manqués tant tant tant d'ànima.