"El entierro del conde de Orgaz" (III i últim) El pintor i l'amant

Un dels punts màgics del quadre és la tracalada de personatges que hi apareixen, la seva caracterització tan precisa i les mirades, gestos i relacions mútues que s'estableixen entre uns i altres, per no parlar dels jocs de llum, de colors, d'ombres i difuminats, de textures. Hi ha un devessall de missatges i picades d'ullet i referències a gent i a fets de l'època en cada reclau del quadre. No hi saps trobar ni una sola raconada buida o poc meditada. Tampoc no hi ha cap personatge aïllat, tret d'un, com tot seguit explicaré, i ja veurem que la seva solitud és fictícia. Uns n'assenyalen uns altres, o bé enraonen entre ells, o bé se cedeixen l'espai, o es toquen i fan colla com amics dolguts. Fins i tot les dues meitats del quadre -el cel i la terra, podríem dir-, que en principi semblen ben separades i sense lligams, es relacionen mitjançant un personatge de baix, el difunt, "l'ànima" del qual ha pujat a dalt, i a través de dos sants que cal suposar que han baixat de dalt i esdevenen protagonistes de l'escena, diguem-ne, terrenal.

Finalment, l'únic personatge que deia que sembla absent i no relacionat amb ningú altre, és el mateix pintor. El Greco mira als ulls de l'espectador, i en realitat fa de lligam entre el quadre i l'exterior. És com una porta d'entrada a la pintura. La mirada d'El Greco crida molt l'atenció gairebé al primer cop d'ull, tot i que si només observes la pintura de biaix pot semblar "un més" dels personatges del fons. Però, en comprovar la força de l'esguard directe, l'espectador decideix que aquell quadre pot amagar molts secrets, i així comença l'aventura. Decididament, el personatge "absent" del quadre és clau per atraure l'espectador a un examen més detallat.

Amb tot això, direu: "Però, que te'l saps de memòria?" I contesto: sí, o gairebé del tot. Hi ha més de cent personatges -"més de cent" vol dir que no es poden comptar exactament, perquè n'hi ha uns quants que són només un colp de pinzell i no es distingeixen prou bé per poder apreciar-los d'un en un-, dels quals una quarentena són perfectament singularitzables.

Començant per la part de dalt, Jesucrist, que amb la mà dreta assenyala Pere, el qual duu unes claus penjades d'una cadena llarga. A sota d'aquesta mateixa mà dreta de Jesús, la seva mare, Maria, que sembla com si tot just hagi estirat amb el braç una "ànima", la del difunt, perquè pugés fins a la mateixa altura que ella i se situés també als peus de Jesús. Tots tres personatges conformen un triangle protagonista. A l'esquerra de Jesús, Joan Baptista, cobert amb pells d'animal, Pau, amb una espasa, i Jaume, vestit de pelegrí de Compostel·la. En segona fila d'aquest mateix grup, Tomàs -o Tomé amb fonètica heretada del grec, el sant titular de la parròquia- i la resta dels apòstols, que curiosament tenen al costat, segons diuen, el monarca castellà aleshores regnant, Felip II. (O sigui, els reis castellans sembla que ja eren com són ara, una mena de semidéus que se saben intocables, que es poden dedicar a prendre el sol in pudibus naturalibus i que, pel fet de ser reis d'Españñña, ja s'han guanyat el cel. La sorpresa que tindran, si hi ha res més encabat d'ací…) I tot seguit més sants i personatges no identificables, almenys en l'actualitat, que es van perdent en la llunyania. Per sota d'aquest primer grup nombrós i, diguem-ne, atapeït, es poden identificar els sants Maria Magdalena -la meva preferida, com bé sabeu-, deliciosament escabellada, i Sebastià. A la part esquerra, tres personatges del món jueu, també considerats sagrats o sants pels cristians: el rei David, Moisès i Noè. Pertot arreu d'aquesta part superior, àngels de cos sencer o només amb cap i ales -anomenats querubins, si no m'erro.

A la part de baix del quadre la figura central és el cos del difunt senyor d'Orgaz -sense "ànima", que com hem dit ha marxat a dalt-, portat per dos sants, un Agustí ancià, vestit de bisbe -amb mitra al cap-, i Esteve, jove i amb abillament de diaca, que porten el cadàver del comte, tal com havien encarregat al pintor que fes el quadre. Al costat, el rector que va encomanar l'obra -del qual no recordo el nom, però era, com he dit, una cosa com ara Castellano, o Español, o Meseta…- amb un vicari o acòlit al costat. A l'altra banda, tres frares de tres ordes diferents: un franciscà, perquè el sant d'Assís devia ser el preferit del pintor, un agustí, per un dels sants coprotagonistes del quadre, i un dominic, possiblement en honor del papa Pius V, mort feia quinze anys, que era d'aquesta congregació i l'opinió catòlica el considerava sant, cosa que en l'època -som al Renaixement- era gairebé insòlita. Al darrere, al mig i a la dreta de tota aquesta part inferior, hi ha l'altre grup remarcable del quadre -no tan nombrós com el de dalt, però-, que són un seguit de nobles i personatges contemporanis del pintor, i probablement alguns amics o coneguts seus amb els quals devia fer broma i apostes -"què t'hi jugues que et faig sortir al quadre de Santo Tomé?", els deia segurament-, la majoria no identificats o que ara no recordo. Sí que es pot reconèixer clarament el mateix pintor, com he dit, que és el que mira tu per tu l'espectador, i el seu fill Jorge Manuel, llavors de 9 anys, un fill que Doménikos havia tingut d'estranquis amb una veïna anomenada Jerónima de las Cuevas. És el nen que assenyala el difunt.

En aquesta part de baix no hi ha cap dona -hauria estat un escàndol, segurament, barrejar homes amb dones en la representació d'un seguici fúnebre-, però el pintor s'ho ha fet venir bé per posar-hi indirectament la seva amant, a través del nen. Era aquesta, la part del quadre que més m'entretenia. Només de mirar Jorge Manuel i imaginar-me tota la història que hi havia al darrere, ja em passaven les hores sense adonar-me'n. M'entendria, sobretot, el fet que El Greco hagués reconegut amb orgull el seu fill fins al punt de fer-lo coprotagonista en un quadre com aquell, amb tot el que podia comportar aleshores ser assenyalat com a pare de bastard.

I ja us he dit prou coses. N'hi ha moltes més que les haureu de descobrir vosaltres. No dubto a recomanar un viatge ex professo a Toledo només per veure aquest miracle de l'art i de la capacitat humana d'expressar allò que un artista té al seu dedins de més endins. No recordo cap més quadre de cap altre pintor clàssic amb tant de contingut. Em diuen: "Sí, ‘Las Meninas'." I jo dic que Velázquez està bé, i Rembrandt, i Michelangelo, i Leonardo… però el "Entierro" és molt i molt especial.

Aneu a veure el "Entierro" quan pugueu. No us conformeu, sobretot, amb una làmina de llibre. Seria un sacrilegi... No, no, aneu-hi, sense mirar cap reproducció, tant si no heu vist mai el quadre com si l'heu vist però no us en recordeu prou. Aneu a Santo Tomé sense intermediaris i amb temps per davant. Mireu d'anar-hi en estones que no hi hagi gaire gent. Entreu a la sala amb els ulls clucs, o mirant a terra, i no els obriu fins que estigueu segurs de trobar-vos davant mateix del miracle. És un consell d'amic que estic segur que m'agraireu.

Ara me'n recordo! El rector de l'església de Santo Tomé es deia Madrid, Núñez de Madrid.