El Duc- VI Capítol ( La mitja Lluna)

LA MITJA LLUNA

Donàrem moltes voltes i més voltes de a on podríem trobar una mitja lluna d’or i desprès d’una estona se’m va ocorre, era molt clar! Tan sols en trobaríem una en la mesquita, però la que jo havia vist al passar estava a la cúpula de la mateixa i deuria ser molt gran, no creia que ens la poguéssim endur així com així. Llavors el meu amo va tenir una idea que podria resultar...
- Segurament Aziz a dins de la mesquita en deu haver un altre i crec que serà més petita que la que has vist a la cúpula.
- Estic d’acord senyor, demà al matí podríem anar a veure-ho.
- Què dius de demà al matí, anem-hi ara mateix.
- Però senyor, la mesquita està tancada, com ens ho farem per entrar-hi?
- Quan siguem allí ja veurem vailet, apa anem-hi!
Ja sabia que quan al meu amo se li fica una cosa entre cella i cella, no hi ha qui li tregui del cap. Jo hi hauria anat el dia següent i fent veure que entravem a resar hauríem vist si hi havia el que buscàvem. Però ell era així, seny i rauxa i aquesta vegada era rauxa.
Sortírem sense fer soroll del paller i anàrem carrer avall fins a on hi havia la porta de la mesquita. Quan estàvem al vell mig del carrer veiérem que s’acostaven dos sentinelles que feien la ronda. Era massa tard per escapolir-nos i com si res seguírem carrer avall fins a creuar-nos amb ells...
- Salam-maleikum, ens van dir i jo els vaig contestar. Però al no dir res el meu senyor ens van donar l’alto. La cosa es complicava, però vaig fer un cor esforç i mi vaig encarar...
- Què voleu ara a aquestes hores, no veieu que anem a descansar. Hem fet un llarg viatge des de Múrcia?
- Com és que el teu company no ens ha saludat?
- És sord i mut i no pot parlar. Anem de camí de peregrins a la mesquita de Còrdova i fem nit aquí.
- Deixa’ns veure la teva cara. Li van dir al meu senyor i ell va fer el gest de que era mut i sort.
Llavors un dels soldats de males maneres li va treure la caputxa i li va acostar la torxa per poder veure’l millor. De reüll vaig veure que el meu senyor ja agafava la part alta del bastó que es convertia amb espasa. A la mínima reacció d’algun dels soldats i la lluita estava assegurada. Jo per la meva part ja estava tantejant la meva daga. Els soldats se’l van mirar i desprès a mi i ens van dir que ens anéssim a dormir que aquelles hores era mala cosa anar pel carrer doncs hi havia molts lladres i assassins a l’espera d’algun passerell. Els hi vaig agrair i continuàrem el nostre camí.
Dos carrers més enllà trobàrem la porta de la mesquita. El meu senyor se la va mirar i remirar, però era de fusta i no hi havia manera de moure-la. Llavors rodejàrem la mesquita i veiérem que hi havia un mur d’un metre setanta més o menys i darrere segurament hi havia un hort o un jardí. El meu amo sense pensar-ho em va dir que em possés a sobre de les seves espatlles i saltés. Així ho vaig fer, però al ser a d’alt del mur vaig mirar al altre banda i no veia res de res. La torxa que hi havia al carrer deixava anar tan poca llum que semblava que als meus peus hi havia un pou negre i profund. Al veure que dubtava el meu amo, simpàtic ell, em va empènyer amb el bastó i vaig caure al altre banda. Per un moment em vaig pensar que em trencaria coll i barres, però no va ser així vaig caure sobre tou però aviat vaig notar que no era tan bona cosa haver caigut allí, era un femer! Per sort les femtes eren bastant seques que si haguessin estat molt noves m’hi podia haver enfonsat tot jo. Llavors li tocava al meu amo que em cridava fluixet des de l’altre banda per veure si podia saltar ell. Vaig pensar que el deixaria que saltés, emmerdat jo emmerdat també ell, què carai! I li vaig dir que podia saltar que cauria sobre tou.
No veiéssiu com es va posar, em va dir de tot, però em vaig fer el tonto i vaig dir-li que jo no havia notat res. Ell va contestar... No m’estranya sou una colla de porcs! Sort que amb la foscor no em va veure com somreia que sinó m’hauria estirat de les orelles fins que semblés un ase.
Deixant això de banda ja estàvem al jardí, hort o una cosa semblant de la mesquita. La qüestió era com entrar-hi.
Un cop acostumats a la foscor i gràcies a que en aquell moment els núvols van deixar pas a una bonica lluna, aconseguirem arribar fins a la porta del darrere. El meu amo em va demanar la daga i amb ella va forçar el baldó. Al empènyer la porta per entrar va fer un grinyol que em va semblar que tothom l’havia d’haver escoltat. Parats, esperàrem uns segons i al veure que res es bellugava entràrem.
Tot era fosc, però al fons hi havia una petita claror i cap allí ens dirigírem. El meu cor anava com un cavall desbocat, si algú ens enxampava ho teníem clar. La llum es feia cada cop més clara fins que arribàrem a la porta. Davant nostre hi havia una gran sala amb unes deu o onze grans columnes. El terra era ple de catifes de tots colors. Les columnes també estaven folrades fins a un metre de terra per unes catifes més petites, era perquè la gent no embrutés les columnes. Vam mirar a una banda i al altre a veure si hi havia algú de guàrdia. Res, tan sols hi érem nosaltres i quatre torxes que il•luminaven l’estança. Al mateix temps vaig mirar si trobava la mitja lluna i per molt que mirava i mirava no la veia per enlloc. Va ser el meu amo que em va donar un cop amb el colze i em va senyalar a una de les parets. Ens hi acostàrem i vaig veure que hi havia una mitja lluna petita d’or incrustada a sobre de unes inscripcions del Alcorà també d’or. El meu amo no si va pensar gaire i amb la daga va fer palanca per veure si la treia. Al tercer intent la mitja lluna va sortir disparada pels aires i al caure, i sembla impossible que una mitja lluna rodoli, va anar rodolant i jo al seu darrere corrent per veure a on arribava. Quan es va parar vaig veure amb estupor que hi havia davant meu uns peus nus. Vaig alçar la vista i tot seguint cames amunt em vaig trobar amb l’Imàn de la mesquita que empunyava una alfange. Vaig mirar a una banda i a un altre per veure a on es trobava el meu senyor però no el vaig veure enlloc. Llavors amb una veu que se’m va clavar a dins de les orelles em va dir...
- Donem el que has robat o et tallaré el cap!
Tan sols al escoltar això vaig sortir corrents cap a la porta i ell al meu darrere. A on deuria estar el meu amo? M’havia deixat abandonat i havia fugit? Vaig sentir el vent de dues estocades que van passar molt a prop de la meva esquena i quan estava a punt de passar la porta vaig escoltar un soroll sec i el cop d’un cos al caure al terra. Em vaig girar i vaig veure al meu amo amb una grossa torxa apagada a la mà i l’Imàn al terra estabornit...
- A on us havíeu ficat “mecasum l’olla”, una mica més i em talla en dos!
- No t’esveris home tot estava controlat. En el moment que ha sortit disparada la mitja lluna i m’he girat, he vist una claror que s’atansava pel passadís. De presa m’he amagat darrere d’una de les columnes i he esperat. Al veure que corries i que hauríeu de passar pel meu costat he trobat el moment oportú per colpejar-lo amb aquesta torxa.
- Hi si m’arriba a atrapar i em talla per la meitat com un meló?
- Amb la rapidesa en que corries, sinó haguessis parat, hauries arribat a Còrdova aquesta mateixa nit. Tens la mitja lluna, no?
- És clar, però no em fa cap gràcia. Vaig contestar enfadat.
- No t’enfadis home, ara que tenim el que volem marxem abans de que ens enxampi algú més. Em va dir tot fent una bona rialla encara que no sorollosa.
La sortida va ser més senzilla que l’entrada i el meu amo em va dir que hauríem d’agafar els trastets i marxar abans de l’alba. La Lluna ens ajudaria a posar una considerable distancia entre l’Imàn i nosaltres. Però no podríem agafar les carreteres principals ja que ens estarien buscant i així ho férem.
Ara ja teníem un dels objectes que demanava el pergamí, el Duc em va dir que segurament quan el tornéssim a mirar ja hi hauria el segon objecte que hauríem de buscar. La Lluna ens il•luminava el camí encara que més d’una entrebancada quasi ens porta a caure per terra. Quan sortís el Sol el primer que faria seria rentar-me en algun rierol, aquella pudor de fems em feia posar malat i més la que desprenia el meu amo, la meva encara la podia aguantar. Encara quedava molt per arribar al nostre destí, potser massa.