El Duc-Capítol XIV (Direcció a Còrdova)

Un relat de: AVERROIS
- Senyor, estic preocupat pels de casa meva. Diu l’Aziz.
- Perquè estàs preocupat?
- Doncs, com que ens van atacar els pirates i segurament no van deixar a ningú en vida, no hauran pogut donar noves de a on érem...
- I tampoc podran donar noves de que ens hagi passat res.
- Segurament senyor, sinó van tornar a Barcelona el Conte es pensarà, ò que jo us he traït, cosa que no és una cosa molt bona pels meus ò que ens han detingut, matat ò alguna cosa pel estil, que tampoc és bo, ja que segurament si el Conte es pensa això els vendrà com esclaus.
- Aziz, no t’has de preocupar, els teus estan en bones mans. Com que veig que ets de confiança et diré que vaig deixar escrit que si ens passava alguna cosa, deixessin en llibertat als teus donant-los terra i or per poder començar una nova vida.
- Ai, senyor que Alà us beneeixi, no us decebré, la meva vida és vostre.
- No vull la teva vida, tan sols vull la teva amistat. Aquest viatge m’ha fet veure moltes coses que abans no em pensava que poguessin ser realitat.
Els dos callen i continuen caminant sense saber que uns quants quilòmetres de a on són, també reprenen el seu viatge els quatre templers.
L’Averrois cavalca cap a Còrdova. La Lluna segueix el seu camí inexorablement i sap que tan sols li queden dos dies perquè és compleixin totes les senyals i ell ha ser-hi a temps, doncs encara que els altres hi arribin no podran trobar el Sant Grial sense el mapa que ell té. Tan sols espera que els que esmenta el missatge també hi siguin, ja que també els necessita.
Tots els peons s’estan apropant al seu destí, el Duc i en Aziz aviat passaran per Montoro, els quatre templers sembla que són els que estan més avantatjats i si segueixen així arribaran els primers a Còrdova. I per últim l’Averrois que encara li queda un dia per poder-hi arribar. El que no sap és que al seu darrera el segueixen en Mudaffar i uns quants rufians que ha contractat.
Ara el Duc i l’Aziz caminen seguint la calçada romana, que els portarà directament a Còrdova, desprès de haver dormit en una casa de camp i que en Aziz expliqués algunes aventures de la seva peregrinació perquè els sortís de franc i els donessin alguna cosa per dur a la boca fins arribar al seu destí.
Aquest camí hi ha molt de trànsit. Mercaders, peregrins, soldats, caravanes i com no, lladres i malfactors.
Uns quants quilòmetres més enllà senten cridar i quan s’hi acosten veuen que és una petita caravana que és assaltada per tres lladres. Sense pensar-ho el Duc es llança en defensa dels mercaders. En Aziz el segueix daga en mà. El Duc treu l’espasa de la funda del bastó i els bandolers s’encaren a ell per intentar matar-lo. En un tres i no res, degut a la destresa amb les armes i a la companyia del vailet que li guarda l’esquena, els tres lladregots són ferits i surten per cames. Una vegada els han espantat es dirigeixen als de la caravana.
Per un moment el Duc està a punt de dir alguna cosa i enviar-ho tot a rodar, sort que l’Aziz parla abans de que obri la boca.
Els mercaders agraïts els demanen que els acompanyin i que a canvi de defensar-los, a més a més de no haver de caminar, els donaran de menjar i un bon jaç. En Aziz els hi agraeix i accepta de bon grat el tracte, ja no hauran de caminar més fins a Còrdova. A més a més en la caravana hi ha una noieta que l’Aziz l’hi ha agradat des de el primer moment que l’ha vist.
Al arribar la nit i després d’haver menjat, quan estan sols, el Duc mira altre cop el pergamí, que fins aquell moment no hi havia escrit res més, i amb sorpresa hi troba una nova inscripció... “Set homes de cor pur, cinc guerrers, un pensador i un innocent, es trobaran a la porta del Nord i obriran els set segells del Laberint quan la Mitja Lluna besi la creu més brillant”
- Ostres! Això si que és tota una endevinalla. Exclama en veu baixa el Duc tot ensenyant-li al Aziz.
- Senyor, em pensava que tan sols nosaltres teníem el pergamí. Aquí diu que serem set homes. Qui seran els altres, jo no puc dir que sigui un guerrer i un pensador encara menys, o sigui que si un dels set sóc jo segurament seré el innocent. Pobre de mi, en aquests casos de màgia el innocent sempre és el que surt perdent, segur que hi ha gat amagat.
- No rondinis nano, hem arribat fins aquí i no pot haver-hi res de dolent en el que està passant. Recordes aquell personatge que en va ajudar en aquell bosc fosc. (Aziz, assenteix amb el cap) Doncs ho va dir ben clar que en ajudaria en cas de qualsevol mal. El que em preocupa és l’altre part de l’endevinalla “...porta del Nord” “...set segells del Laberint” “...besi la creu més brillant” Puc lluitar contra cent adversaris i no tenir cap recança, però aquestes endevinalles em fan posar neguitós.
- Hauríem de buscar a un endeví i sense dir-li la nostra missió fer veure que he tingut un malson, a veure que ens explica. Comenta l’Aziz guaitant la cara del seu amo.
- Tens raó noi, demanaràs al de la caravana a veure si en coneix algun d’endeví o bruixot tan si val, a veure si en traiem l’entrellat.
El dia següent seria molt llarg, tot estava en el seu lloc i potser el Sant Grial estava més a prop del que mai havia estat de cap mortal. Però en Mudaffar en les seves visions està a l’aguait, sap a on són, sembla que al acostar-se a Còrdova els seus poders augmentin. Tan sols haurà d’esperar el dia assenyalat i amb els seus sicaris treure de les mans d’aquells infidels el lloc a on podrà trobar la font de la immortalitat. Si l’Averrois no s’avé al tracte ho sentirà per ell, també morirà.
Per un altre banda els quatre templers ja han arribar a Còrdova i faran nit en un hostal a prop de la Mesquita. Durant una bona estona estan rondant, intentant no aixecar sospites, els voltants tot intentant veure a on és la famosa porta del Nord.
Els templers al no tenir cap referència, ja que el Sol ja s’ha post, no saben quina és i és llavors quan Don Rodrigo els diu que facin servir la brúixola. Els altres se’l miren pensant que se’ls podia haver ocorregut a ells, ja que era lògic.
Una vegada la han localitzat ja no els queda res més que esperar que els astres es col•loquin en el seu lloc doncs la pregunta que havia fet Don Fabián de que significava “...besar la creu més brillant” l’havia contestat ràpidament Don Nuño que és un expert en Astronomia. Ara ja saben a on és la porta i gràcies als coneixements de Don Nuño que va poder calcular el que faltava pel gran dia, també saben quan serà el moment que explica el pergamí. El que no saben és qui seran els altres que anomena l’escrit, els altres tres...
Al matí següent en Aziz i el Duc acompanyats dels mercaders entren per la porta emmurallada de Còrdova. Entremig de tanta gent poden veure meravellats que s’alça davant seu la Mesquita. El Duc queda embadalit al contemplar aquesta construcció i l’Aziz tan sols pot expressar una exclamació d’admiració.
Quan arriben al mercat al costat de la Mesquita i baixen, és l’Aziz que demana al cap de la caravana si coneix algun endeví o mag o coneixedor dels astres, tot explicant-li que el seu company ha tingut un malson i vol veure si li poden dir que significa. El cap de la caravana tot somrient li explica que la seva filla està posseïda del do de l’endevinació i una coneixedora dels estels. Cosa que ofereix en els mercats a més a més dels seus productes.
Sense perdre un moment en Aziz demana si els pot ajudar, cosa que el mercader accepta encantat tot cridant a la seva filla.
Mentre la noia s’acosta en Aziz li bé al cap que si aquella noia és endevina de veritat estan perduts. Però en Aziz és ràpid en els seus pensaments i quan la té al davant tan sols li demana el que l’interessa...
- Em podries dir que significa “... quan la Mitja Lluna besi la creu més brillant” ?
- És una endevinalla? Demana la noia.
- No, tan sols és una part del somni que he tingut aquesta nit. Contesta l’Aziz esperant que la noia no vegi més del que ells volen.
- Veniu i seieu mentre els meus preparen la tenda per vendre al mercat intentaré esbrinar el que volen dir aquestes paraules. Tot seient a les escales que porten a la Mesquita.
Com si entrés en una catarsi la noia, que es diu Fàtima, tanca els ulls i parla amb veu baixa... ” Avui a mitja nit set es trobaran, set segells han de trencar per aconseguir el calze, set malvats hauran d’abatre per tenir èxit... La mort amb la bellesa s’atansa... La vida heu de llançar pel pou obscur per salvar-vos...”
L’Aziz al veure que allò és un missatge intenta gravar en el seu cervell aquelles frases i demana a la Fàtima si les pot repetir, però ella sembla despertar i els mira encuriosida...
- He respost a les vostres preguntes?
- Et demanaria una cosa, tens un tros de pergamí per poder escriure?
- Escriure Aziz, és que saps escriure?
- Alguna que altre cosa, he llegit algun llibre...
- També saps llegir, ets un savi!
- No Fàtima, tan sols sóc un peregrí.
- Alguna cosa em fa pensar que ets alguna cosa més, però no m’importa, ets un bon noi i amb això en tinc prou.
Després de que li doni un tros de pergamí i hagi pogut escriure el que l’hi ha dit la noia, l’Aziz es queda mirant aquells ulls blaus de la Fàtima, creu que l’hi ha robat el cor i quan ella li agafa la mà una calor insuportable li omple la cara i li sembla que ha d’explotar. El Duc al veure’l somriu i amb el bastó li fa el gest de que han de marxar. El noi el mira amb cara de tristor i el Duc assenteix amb el cap mentre ells dos marxen a passejar per la Mesquita i ell es queda assegut a les escales contemplant aquell món que no és tan diferent al seu.
No gaire lluny de allí, a prop ja de Còrdova, l’Averrois està cavalcant sense parar. Tan sols han descansat unes hores sinó el cavall no hauria aguantat aquella marxa infernal. Ja pot veure les muralles de la ciutat i està desitjós de que arribi la nit per esbrinar la veritat de tot el que sap.
A una distancia prudencial en Mudaffar i els seus segueixen al filòsof, no fan cap pas perquè en Mudaffar sap que s’han de trobar tots els que tenen informació sobre a on està el calze. Quan Averrois creua la muralla en Mudaffar i els seus acampen en un coll proper a la vista de la ciutat. El vident envoltat dels sicaris entra en trànsit i pot veure exactament la porta del Nord i la Lluna besada per la creu del Sud. A dins seu sap que aquella nit serà la de la veritat, aquella nit si tot va bé aconseguirà la vida eterna.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

932 Comentaris

370414 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!