El dron

Un relat de: pillopillo
El dron

Jo creia que ell meu trentè aniversari havia de passar desapercebut fins i tot per la gent que més m'estima, però la meva mare es va encarregar de contradir-me propagant-ho a la resta de família i al meu cercle d'amics.
I no en va tenir prou amb difondre l'efemèride sinó que no va parar fins que s'assegurà de l'organització d'una festa que havia de ser, per a mi, un secret fins a les dotze de la nit del dia anterior.
La mare creu en la màgia dels números de la mateixa manera que dóna credibilitat a les teories més irracionals que se li puguin plantejar. Un exemple: segons ella, el número 30 simbolitza l'intercanvi entre el nostre planeta i el nostre cos, entre la part i el tot. Trenta, és el número atòmic del zinc que, al seu torn, s'utilitza per fer aleacions aprofitant les seves propietats contra la corrosió. Així doncs, calia celebrar aquest número màgic pel que suposa d'amalgama profitosa en la nostra vida i, segons ella, per dues raons més: perquè sóc el seu fill preferit, i finalment, perquè li dona la gana! Amb arguments com aquests qui li podia portar la contrària?

La festa va aplegar un total de trenta persones escollides minuciosament entre amics d'infància, feina, universitat, oncles, cosins i nebots. Completaren la selecció els meus pares i els de la Roser. La festa l'havien preparat secretament perquè tingués lloc al terrat de l'edifici del carrer Mallorca on vivim des de fa 5 anys. Per poder organitzar-ho tot tranquil•lament, calia que aquella tarda jo no fos per casa i no se'ls va acudir altra cosa que fer trucar al meu germà que viu a l'altra cantonada, amb l'excusa de que els havia de fer de cangur de la nena durant tres o quatre hores, al•legant que havien d'anar urgentment tots dos a unes entrevistes de feina. Vaig córrer conscient de contribuir al benestar laboral i econòmic del meu germà i cunyada i en dos minuts ja em trobava sol amb la nena de tres anys explicant-li el conte dels tres porquets. Quan ja no em quedaven més recursos per entretenir aquella rossa criatura que no volia anar a dormir si no venien els seus pares, aparegueren germà i cunyada per fer el "canvi de guàrdia".

De tornada a casa nostra, caminava a poc a poc recreant-me en la tendresa encomanada per aquella criatura fins al punt de fer trontollar la decisió acordada amb la Roser de que no volíem tenir fills. En arribar a la porta del pis, una nota en un post-it m'adreçà al terrat sense cap més explicació; vaig deduir que la Roser m'hi esperava per compartir una estona mirant els estels, estirats en una hamaca com tantes altres nits d'estiu.

Al terrat m'hi esperava, efectivament, la Roser i una vintena de persones més en un esclat simultani de llum , crits, soroll i confeti que en un primer moment em suposà més un ensurt que una alegria. El meu cervell encara gestionava aquella gran dosi de tendresa viscuda amb la meva nebodeta feia poca estona i, potser per això, la meva primera reacció va ser buscar la Roser per fer-li un petó exageradament apassionat que va sorprendre tothom. Després vingueren les felicitacions, abraçades, brindis acompanyats de bons desitjos, en un espai molt reduït propici a converses frec a frec vessant més d'una copa al vestit de l' interlocutor, tot plegat amb les llums d'una ciutat de nit com a teló de fons.
A mesura que avançava la festa, l'alcohol anava deslligant aquelles llengües interessades en treure la pols a multitud de records compartits.

El dring d'una copa colpejada per una cullereta va reclamar l'atenció de tothom. Eren els companys de pàdel que contravenint les severes instruccions de la mare, es van entestar a presentar-se amb un regal. Es tractava d'un dron amb càmera incorporada que sovint havia estat motiu de conversa amb aquella colla d'amics. Tothom va reclamar que el poséssim en marxa però era evident que no era possible si no volíem que allò acabés amb uns quants caps escapçats. La festa seguí i veient la cara de la mare, ningú més es va atrevir a treure cap més regal.

Cap a les tres de la matinada, marxava el darrer convidat, deixant al seu darrere, les restes d'una batalla festiva. El silenci s'imposà en aquell terrat desordenat; el carrer s'havia buidat també de cotxes i només els semàfors continuaven impassibles la seva feina intermitent. Amb la Roser vàrem treure l'hamaca i ens aplicàrem ben bé una hora a comptar estels i buscar-ne el nom a l'aplicació del mòbil.
Potser hagués estat més romàntic deixar el mòbil en aquell moment però tots dos som uns apassionats per la tecnologia i després de les estrelles no en vam tenir prou i encara caiguérem en la temptació d'engegar el dron i fer-lo passejar per les terrasses veïnes.
Era un dron silenciós i precís, amb una càmera d'alta definició i infrarojos que ens va mostrar amb tot detall el mobiliari de les solitàries terrasses veïnes. A aquella hora no hi havia ningú en cap d'elles però si que hi havia un denominador comú en totes elles: multitud de joguines, casetes de nens, piscines inflables, bicicletes i pilotes per jugar en improvisats camps de gespa artificial per a nens. La nostra terrassa era la única que no tenia ni rastre d'activitat infantil.

Era la segona vegada en poques hores que trontollava la meva decisió de no tenir fills. Estirats a l'hamaca, la Roser i jo vam estar valorant la possibilitat de canviar la decisió; ens hi agafà l'albada.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de pillopillo

pillopillo

6 Relats

6 Comentaris

468 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33