El dret a decidir ... (article al diari)

Un relat de: Conxa Forteza

El dret a decidir...


Dissabte vaig participar a la multitudinària manifestació de Barcelona. Una gentada, encara que molts de mitjans de comunicació no ho han volgut reconèixer i han mentit sense gens de vergonya. Milers de ciutadans vàrem sortir al carrer plantant cara al menyspreu amb què l'Estat espanyol ens tracta com a poble i reclamant el nostre dret a decidir quin model de país volem construir. Dret que ja ni hauria d'ésser tema de discussió. La ciutadania estam farts de veure com els polítics ens prenen el pèl sense gens de pudor. Actualment som mala de moure i no em veig amb cor d'assistir a actes multitudinaris, però arriba un moment que has de sacrificar les delícies del temps per perdre d'un dissabte horabaixa i afegir el teu crit en contra dels qui manen i aprofiten la confiança que el poble havia dipositat en ells per convertir la vida dels ciutadans en un vertader infern. Fa temps que vaig firmar el manifest de Sobirania i Progrés i estic totalment d'acord amb el lema que triaren per sumar-se a la manifestació: «Prou d'esperar, independència ja!». Milers de gargamelles reclamaren el dret a la independència durant tot el recorregut de la manifestació. No eren quatre jovenets radicals, com a vegades ens volen fer creure, hi havia gent de totes les edats i condició.

Ja sé que és somiar truites que l'Estat obri les mordales que ens ofeguen i ens deixin alenar a pler. No entenc aquesta caboteria de voler tenir els pobles fermats en contra de la seva voluntat. Espanya mai no s'ha fet estimar. En el sentit poema de Joan Maragall Oda a Espanya, el poeta ja demostrava el sentiment d'un fill que s'ha sentit traït per qui considerava la seva mare, el final del poema, amb el contundent, «Adéu Espanya», ho diu tot . Dissabte també se sentiren molts adéus a Espanya.

Espanya rebutja a qui no xerra en la seva llengua i considera diferents. Només una petita mostra són les fotos d'una manifestació del PP. Espanyols en pla patriòtic desfermat lluint unes pancartes amb els colors de la bandera espanyola i amb el lema: «Esto es España y al que no le guste que se vaya». El problema és que no ens diuen com ho podem fer per partir. Si fos tan fàcil com ells ho plantegen, molts agafaríem els atapins, no ens ho haurien de repetir dues vegades. No es tracta d'exiliar-nos del que consideram la nostra terra, sinó que ens deixin triar si volem formar part de l'Espanya que ells volen o no. No és tan complicat. Si partíssim ells restarien molt més tranquils i nosaltres també. Ara s'acosta Nadal i ja torna a començar, dins certs sectors, l'avorrida història del boicot al cava català. S'inventen mil coverbos, cadascun més absurd que l'anterior. La darrera llegenda urbana que corr, m'ho contaven uns professors a l'Ateneu, és que els comissaris lingüístics entren a les aules pegant una potada a la porta, en el més pur estil de la Gestapo, per poder aglapir els professors parlant en castellà. El pitjor és que certa gent s'ho creu perquè s'ho vol creure i així poder justificar el que no té cap justificació: l'odi irracional cap a un poble que només aspira a tenir la llibertat de decidir qui és i qui vol ésser.

No sé si aquesta demostració de força de la societat civil servirà de res. No som massa optimista i estic molt escalivada, he vist en massa ocasions com els qui comanden fan el sord i el cec a la veu dels ciutadans. Ja seria hora que els polítics s'espolsassin la son de les orelles i entenguessin d'una punyetera vegada que són ells qui han d'estar al servei del poble i no el poble al servei de la seva cadira.


Comentaris

  • Crítica constructiva (fora de temps)[Ofensiu]
    Jam Malson | 03-05-2017

    Un article molt ben construït. Es nota que tenies les coses força clares.

    Ara bé, fent una crítica constructiva, hi ha alguna cosa que no m’acaba de fer el pes. Són només tres frases.
    La primera: “El problema és que no ens diuen com ho podem fer per partir.”
    La segona: “No es tracta d’exiliar-nos del que considerem la nostra terra…”
    I la tercera: “L’odi irracional cap a un poble que només aspira a tenir la llibertat de decidir qui és i qui vol ésser.”

    La primera frase m’ha emocionat, és d’una innocència! Que potser pensaves que “Esto es España y al que no le guste que se vaya”, ho deien i ho diuen de conya? Aquesta gent no volen la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra rauxa ni el nostre seny. Aquesta gent, l’únic que volen és la nostra terra, els nostres arbres, els nostres rius, la nostra riquesa... I són tan descarats que no se n’amaguen, ho diuen ben clar: “Esto es España y al que no le guste que se vaya”. Ens volen fora de Catalunya o dins “pero hablando en Cristiano”. Més clar, l’aigua d’ampolla!

    A la segona frase, el verb “considerar” és difícil d’acceptar. Jo no considero que Catalunya sigui la meva terra. Catalunya, ÉS la meva terra!
    Si hi ha algú que va errat amb això de considerar, són els que consideren Catalunya una part d’Espanya.

    I la tercera... no sé com dir-ho... Nosaltres, com a poble, no hem de decidir qui som. Ho hem sabut sempre qui som, si no fos així ja no existiríem com a poble.
    I és claríssim qui volem ésser:

    ÉSSERS LLIURES! PAÏSOS CATALANS LLIURES!

    REPÚBLICA CATALANA!

    A part d’aquestes tres cosetes, estic d’acord en tot el que vas dir!

  • Molt ben dit[Ofensiu]
    annayansi | 03-11-2009

    No hi puc estar més d'acord. Però si les Països Catalans els fugíssim i els bascs també, d'on treuria els calerons, la nostra "estimada" Espanya?

  • I l'anulació del transvassament de l'Ebre - afegeixo -[Ofensiu]
    T. Cargol | 17-12-2007

    Ja s'ens ha oblidat del desgavell que havien organitzat les dues dretes!

  • El cami,..de la dreta.. o el de l'esquerra?[Ofensiu]
    T. Cargol | 17-12-2007

    No, sense ànim de polemitzar (en les dades coincideixo plenament i es resumeix en la paraula humiliació, una de les paraules que acaben tenint mels mals resultats!) quan fas de xirucaire et trobes sovint una alternativa i cap dels dos camins té més o menys possibilitats de ser el correcte que l'altre. Aleshores, en lloc de deixar-se porter per la intuició o per la emoció, és convenient perdre una estona mirant be el mapa i fent una ullada als turons que t'envolten,...
    A part d'això, a mi m'hagués agradat que s'hagués fet menció expressa als causants: església oficial espanyola, als poders del totxo (presents especialment a Ses Illes i al País Valencià) i al partit polític Popular que ha remogut la tradicional antipatia o complexe d'inferioritat o totes dues coses juntes que hi ha com a pòsit a part de la resta d'Espanya - perdó d'Espanya, sol, sense resta-)
    Anar tots contra "Espanya" no és just ja que incloem els que ens han tret de la guerra d'Iraq han portat el català a Europa, han tornat els papers de Salamanca, han aprovat un nou estatut -si, limitat -, han fet la lleid e la dependència, la lleid e la memòria històrica -si, lmitada, també - i han obert elt ema de la presència pública del personal homosexual. És clar, si es vol arribar al doble de manifestatts potser caldrà tenir-ho en compte - encara que això trenqui algun postulat nacionalista dels d'aquí -.

  • Yurral Salocín | 16-12-2007 | Valoració: 10

    Jo puc entendre que hi hagi gent anti-nacionalista catalana o anti-catalanista, i que ho faci contraposant un nacionalisme de signe contrari, és a dir, el nacionalisme espanyol o espanyolisme. No és un fet que m'agradi, però entenc que pugui existir.
    Ara bé, hi ha molta gent que no és anti-catalanista si no anti-catalana. Aquests individus, no poden contraposar un nacionalisme de sentit contrari i esdevenen simplement uns genocides (sí, sí GENOCIDES) que de si d'ells depengués exterminarien fins les pedres si fossin catalanes.
    I això tots ho sabem.
    Sols hem de fer dues coses, aguantar i educar. I finalment serem lliures, o no, però la decisió serà nostra.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: