El Drac

Quan era petita els dracs eren màgics.

Quan els imaginava era fruit de la veu de ma mare, que sortia potent de la seva gola
i m'emocionava amb un món d'imatges imaginaries que encara tinc a la memòria. Un drac company d'il·lusions i somnis a la vora del foc, un drac gos que fa vida de família i riu i acarona als xiquets quan s'acosten a jugar. Un drac protector quan apareix algun perill.

El drac imaginat a traves d'una cançó, el drac sortint d'uns sons melòdics de cordes vocals i de guitarra.

La musica i el drac... amb la imatge també m'arriba un record més amarg que no correspon amb els de la infantesa.

Un home amb una guitarra i una veu trencada del fum i de l'heroïna, amb un drac tatuat a la pell despullada. Un drac home, agressiu, amb un foc que et crema si ets massa a prop, un drac malalt que espera la mort i endur-se amb ell qui sigui prou inconscient per confiar en ell.

Però els dracs encara eren màgics per mi, la innocència i la confiança encara eren la part més visible del meu jo.

I vaig veure que els dracs no són iguals, ni són tots màgics, ni són tots bons companys de viatge en les il·lusions del viure. Alguns dracs són reals i solitaris, són dracs ferits i tenen ressentiment cap als que somien amb dracs imaginaris sortint dels sons de les cançons, perquè ells són dracs sense infantesa envoltada de tendresa.

I així amb el descobriment de que no tots els dracs són el que jo volia que foren, així veient el perill de la realitat i també de la imaginació. Vaig deixar d'escoltar els dracs, vaig deixar d'escoltar els sons que els despertaven al meu interior, vaig oblidar el camí de retorn a la infantesa innocent, per protegir-me dels dracs ferits que ens envolten i també per protegir-me dels excessos de la meua tendència a fer realitat lo imaginat.