EL DRAC ROIG

Mora d’Ebre, octubre 1938


Estimada Rosita,

Per fi trobo un moment de calma entre mig de tan aldarull per seure i escriure’t quatre ratlles.
Des de que vaig arriba a l’Hospital de Camp de Mora d’Ebre ha estat un no parar. Aquí la batalla és molt ferotge, morters, trets, avions... i els ferits son nombrosos. Tinc tanta por que el primer dia aquí no sabia com reaccionar. Em va escridassar i em varen empènyer dins d’una tenda d’acampada plena de catres.
Els crits de dolor, el color de la sang i aquell tuf tan particular a cossos rebentats em van fer quedar pal plantada com un estaquirot...

Tots els soldats d’aquí son nois joves, uns mossos força eixerits però bruts, cansats, perduts... Els gemecs son constants i els crits incessants.
No arriben els combois amb els subministres i anem curts de tot.
L’ humitat és tremenda i crec que si existeix l’ infern deu de ser lo més semblant a això: sorolls, pudors, crits, esclats, xiulets, llums, fum, terra, fang, plors, desesperació... i mort.

Aquí tot és lleig. Miri per on miri, no veig rés de bonic. El olor a sofre se sent pertot arreu! Ja no recordo quin és l’olor de l’aire fresc... abans em pensava que no en tenia d’olor! Només sabia si era fresc o calent!...
Enmig de tanta tristor sols trobo descans i pau mirant les flames de les fogueres o de les espelmes enceses a les nits.

No obstant, ahir, va arribar un camió carregat de ferits, recollits terra endins. Em va tocar atendre els que tenien ferides de morter, de metralla o de bala... Aquests no són els pitjors.
Mentre anava extraient bales, desinfectant ferides, donant aigua als que tenien set i quelcom de menjar calent a la resta, em vaig fixar en una cama que sortia d’un catre.
El soldat anava embenat, no se li veia gens la cara, només un ull, el nas i la boca, però aquella cama em va cridar l’atenció. Era un drac roig que li pujava del turmell fins al genoll. El vaig trobar preciós... Entre tanta mort i desesperació aquell drac semblava sortir d’aquest infern.

Em vaig apropar al soldat i li vaig tocar la cama, per veure-la millor... va ser llavors quan vaig sentir la seva mà sobre la meva espatlla.

- Hola noia! T’agrada oi? – em va dir mirant-me amb un sol ull.
- Perdona el meu atreviment, però és que no n’he vist mai cap. El trobo molt bonic.
- És un drac roig que sort simbòlicament de terra, trepant fins al meu genoll amb la boca oberta i llançant foc. És com aquesta guerra. Ell representa tota la ràbia que sento per tota aquesta barbaritat, per tota aquesta merda de lluita que deixa tanta carnassa rere ella. L’odio!
Però digues-me qui ets?
- Sóc la Laia de Torrefarrera.
- Encantat noia, jo soc el Pere Pros. Vine sovint a veure’m que les coses boniques no abunden per aquí i estic tip de veure paios lletjos. Què? Vindràs?

Jo em vaig posar vermella com una tomata. Mai m’havien fet un complit tan espontani, tan sentit i tan tosc tot alhora!

- És que estic molt enfeinada...
- Ostres que bonica ets tota enrogida com una rosella.
I agafant-me per la mà va continuar:
- Vindràs oi? Tornaràs veritat?

Però jo vaig fugir corrent! El cor desbocat em feia pessigolles als llavis amb cada pas que donava, tenia les cames lleugeres, papallones dins de l’estomac i un somrís sota el nas...

Quin moment més bonic, Rosita!
Creus que l’amor pot néixer entre mig de tanta mort i misèria?
M’estaré enamorant d’un drac roig? Perquè tret de la seva veu i del tacte de la seva mà no sé ni en què s’assembla aquest Pere.

Respon-me aviat, Rosita, que tu ja fa temps que tens xicot.

Una abraçada, amiga.
Laia.