El drac de Bestracà

Un relat de: Xavier Valeri

La fosca s'enllumenava per la llum esclatant dels tridents de foc que llençava un cel negre, com el carbó de l'infern, i rabiüt, com els dimonis amb la cua encesa. Entre aquells remots camins, esquerpes muntanyes i profundes valls, els trons ressonaven, com els brams dels condemnats en el moment de trobar-se amb la flama eterna.

Del cel queia un mur d'aigua, com si, caiguessin els plors de tots als qui són tancades les portes de Sant Pere. L'aiguat empès pel fort vent desfeia els marges i torçava els arbres que movien el brancatge com si fossin les mans i els braços de gegants d'un antic món oblidat i remot.

Els elements del cel irats i ofesos estaven disposats a impedir la infàmia que es proposava cometre el baró, Germà de Barutell, que muntant sobre el seu gros cavall negre de batalla i cobert amb una capa de pell d'os, feia camí amb dificultat cap al mas Taià de Santa Barbara per cobrar-se el dret de cuixa que li corresponia.

En la seva ment es repetia la imatge de la jove pagesa remença, Elisenda Taià, que era de cabell ros amb tons vermellosos, d'ulls transparents i verds com l'aigua de les basses de la riera de Sant Aniol. El compte, però pensava arrancar-li el vestit de lli i recórrer amb les seves peludes mans la pell tendra, suau i tremolosa de por i fàstic . Volia jugar amb aquells amb prou feines acabats de sorgir mugrons de maduixa d'abril i prendre amb brutalitat la mel de la jove.

La noia s'havia a casat aquella mateixa vesprada a l'ermita de Santa Barbara. Dins el cap del baró bullien imatges de gemecs, plors i patiment que l'excitaven de manera infrahumana i avergonyien la comú condició humana. A ell li tocava el dret de ser el primer de tastar-la i pobre del qui s'interposés en el seu camí.

Tanmateix poc abans de la cruïlla de camins entre els veïnats aclofats i penjats entre aquelles cingleres blanques i valls profundes i fosques, tallades a cops de mall pels déus de l'antic món, la riera d'Oix rugia enfurismada i barrava el pas als veïnats de d'Escales, Monàs, Talaixà, Hortmoier i Santa Barbara amb una allau d'aigua de dues carretes d'amplada.

Dues vegades el comte intentà que el seu poderós cavall traspasses aquell braç gegantí que s'emportava pins i alzines altíssimes i pedres que ni el poderós Hèrcules hagués mogut. El valent cavall, que mai havia reculat en els ferotges combats dels almogàvers a Sicília, i als ducats d'Atenes i de Neopàtria, s'aturava davant la força de la natura. El baró vençut pels elements girà el cavall i amb el cap cot retornà cap al seu castell penjat dalt de la punxeguda muntanya de Bestracà.


Mentre el baró pujava pel tortuós camí que duia al castell, Els familiars de la parella donaven per fet que el baró havia renunciat al seu dret a causa de la tempesta per això deixaren que l'Elisenda lliurés feliç els seus catorze anys acabats de florir al jove agricultor, Montserrat Ombravella, sobre una humil màrfega de lli i llana. Mentre la parella deixava anar la música amorosa de petons i gemecs, els pares i germans donaven gràcies amb oracions i besaven fulls amb oracions màgiques i sagrades per la tempesta que Santa Barbara, patrona de trons i llamps, havia llençat contra la infame lúxuria del baró.

El nou dia que esclatà dels alterosos cims del Canigó, va allunyar els negres núvols i va ofegar la tenebrosa nit amb un cel blau que llençava aire net i pur sobre les aspres muntanyes i profundes valls: el cel estava content que Elisenda s'hagués lliurat del baró. Al Taià es va fer una festa, en la qual acudí gent de tota la contrada, la núvia fou passejada sobre una mula amb un ram de margarides al voltant del cap. Tothom felicitava en Montserrat Ombravella per ser el primer home que havia trencat la puresa de la més bella flor de la contrada.

Dins la torre més alta del castell de Bestracà, el baró rebé la notícia que li portà el seu batlle, en Nicolau Manyac. El baró enfurismat prometé que prendria l'Elisenda que la retindria en el seu castell i que erigiria un símbol del seu poder sobre els homes i la natura.

En un dia clar de començaments de primavera, el baró amb la seva mainada entrà a Santa Barbara, encengué el mas Tià on assassinà tots els ocupants, penjà en Montserrat de l'arbre més alt i s'emportà l'Elisenda. Com a càstig per la festa imposà a als habitants d'Escales, Monàs, Talaixà, Hortmoier i Santa Barbara la construcció d'un gran pont sobre el, excepte durant les grans tempestes, petit i sec rierol d'Oix. El pont fou construït amb grans penes i treballs en un curt espai de temps i encara avui es pot veure com s'aixeca inútil sobre el curs ressec de la riera d'Oix.


L'Elisenda fou llevada de tota virtut a la vista de servents i soldats en l'alta torre, on el baró rebia les queixes dels seus pagesos de remença. El baró quan rebia pagesos que reclamaven drets legítims, els somreia els passava, en confiança, la mà per sobre l'espatlla i els acostava a una gran finestra. Llavors d'una empenta els llençava al fossar, on eren rebuts per un gran drac que se'ls menjava amb fruïció. El baró gaudia quan algun dels despenjats encara viu era devorat per l'animal, llavors bevia el millor vi i posseïa a la pagesa més bella. Després feia dir pel batlle que el pagès de tal casa s'havia perdut, que els seus pecats l'havien fet desaparèixer però, la gent prou sabia què els havia passat.


Temps feia que tots els pagesos de remença estaven al límit de la resistència de les grans i injustes servituds a les quals els senyors com el baró els tenien sotmesos. En molts camps s'aixecaven grans creus i en els llindars de les cases hi havia fossars i banderes negres que simbolitzaven voluntat de lluita i mort. Tanmateix el baró en el seu castell de niu d'esparvers gaudia per força de l'Elisenda i es divertia alimentant amb els xais dels pagesos i amb els descontents la seva bèstia, comprada en un dels seus viatges a la moreria.

A voltes els crits de desesperació de les víctimes ressonaven per les valls, omplint d'espant i de ràbia els cors dels pagesos, que tampoc podien marxar perquè estaven sotmesos a la llei de la remença, que contemplava el pagament d'un preu impossible per anar a viure en els dominis d'un senyor més benvolent.


En Pere de Mata, domer d'Oix, i beneficiat de Santa Babara, veié el desastre que havia fet el baró al Taià. Ell que havia casat l'Elisenda amb en Monserrat plorava en veure el cos en descomposició del noi penjat de la branca d'un pi negre. Sabia que la causa de la desgràcia era la luxúria del baró que havia faltat a les lleis, cobrant un dret que ja no li pertanyia perquè Déu, en forma de tempesta, li barrà el pas el dia que el tenia


Plorant de ràbia caminà cap a Montagut, cap al castell del Cos, on onejava el pendó vermell del cavaller, Jordi de Montagut. El jove cavaller, que era alt ros amb ulls d'aigua de mar brava, escoltà la veu del capellà; tot i que ja li havien arribat veus de gent desesperada. El capellà li explicà que Germà de Barutell havia trencat la llei dels mals usos, que havia abusat de poder i que havia desafiat els designis divins. Jordi de Montagut es posà l'elm i aixecà l'espasa en senyal de guerra. Pere de Mata li lliurà l'estendard de Sant Jordi, creu vermella sota fons blanc, símbol de la cristiandat en lluita contra la tirania.


De bon matí sortí a pas tranquil sobre el seu cavall blanc, amb mirada desafiant i el cap dret. Rera seu venien els seus fidels braus - deu peons i quatre ballesters -, Pere de Mata sostenia l'estendard de la Creu de Sant Jordi, moguda per les brises, manifestant al cel blau la ferma voluntat de combatre. El cavaller portava ausberg, túnica de perpunt encoixinada, i l'escut vermell amb el castell i la capella dels Montagut en or.


Era poca la força del cavaller per prendre tan alterosa fortalesa. Tanmateix s'endinsaren pels camins abruptes, vorejaren les cingleres i baixaren a les profundes valls. Quan foren dalt la cinglera de Talaixà, en Jordi de Montagut tocà el corn i en Pere de Mata onejà l'estendard de la creu vermella. Poc a poc de la llunyania sorgiren fileres de gent armada, amb tota mena d'estris. La gent venia per la riera de Sant Aniol, d'Hormoier, de Castellar de la Muntanya, de Toralles, i fins de l'altra part dels Canals; de la Manera i Sant Llorenç.


Quan el baró veié la multitud que s'apropava al seu castell posà el drac davant de la porta i la mainada sobre els merlets. Confiat es passejava per sobre l'alta torre, amb l'Elisenda agafada del braç perquè veiés com el seu poder tirànic sotmetia els pobres agosarats. Tanmateix, els pagesos tallaren els grans arbres dels boscos d'Hormoier i construïren dos trabuquets, que eren màquines de contrapès que tiraven projectils. Les emplaçaren al pla de Tosquers a la muntanya del costat del Bestracà , des d'on dispararen deu nits i deu dies contra els murs i contra el drac.

El baró espantat envià al veguer de Girona un missatger en busca de socors. El veguer mobilitza la poderosa força de deu cavallers, cent peons i cinquanta ballesters. Amb el pendó de les quatre barres de sang sobre fons d'or del rei, el veguer sortí de Girona però avançava amb lentitud.
El dia vint-i-tres d'abril, Jordi de Montagut encapçalà l'atac final. Amb un gran crit de guerra avançà el seu cavall blanc contra el drac que defensava la porta. L'animal rugia i aixecava les seves poderoses urpes. El cavaller es posà dret sobre la sella de la montura, llençà la llança que es clavà en un ull de l'animal que es va girar alçant grans brams de fúria. Tot seguit, en Jordi saltà sobre el mur de la porta per deixar-se caure sobre el cap de la bèstia, on clavà l'espasa fins el mànec.


Els pagesos amb un ariet van esclafar la porta principal i entraren dins el castell, com una riuada. Els ballesters de Montagut despenjaren la mainada dels merlets, mentre que els pagesos s'emportaven tot el que se'ls posava per davant. En Jordi de Montagut pujà a la torre, on Germà es pro
tegia amb l'Elisenda. Tanmateix un ballester va fer blanc en el braç del baró. Moment que fou aprofitat perquè en Jordi colpegés amb la seva espasa poderosa la gorgera del baró, amb tal força que el cap fou arrencat del cos i caigué al pati, on els pagesos el plantaren sobre una llança. El cavaller en veure el rostre fi, els ulls de maragda i el cabell de fil d'or de l'Elisenda s'enamorà d'ella.

Tanmateix el rostre de la noia tenia un posat seriós i madur a causa de les dures experiències i vexacions que havia patit. El cavaller arrancà una rosa vermella del roser que voltat d'heura s'enfilava pels murs i ella somrigué per primer cop en molt de temps i recuperà la innocència que li havia estat robada.

Al cap d'uns dies el Pendó del rei arriba a les envistes del castell del Cos. El reflexes de les llances i de les armadures dels cavallers es veien des de la torre, on el cavaller i l'Elisenda les contemplaven amb respecte, però sense por. Quan la força fou davant del camí cap al castell, en Pere de Mata els aturà tot sol amb una creu de fusta. Els explicà que Germà de Barutell havia faltat a la llei de Déu i a la dels homes i com a prova els mostrà el cadàver del drac i el testimoni de dos mil pagesos que s'havien reunit al voltant del castell per protegir amb les seves vides el cavaller i l'Elisenda. El veguer retirà la seva força i informà el rei que nomenà Capità reial a en Jordi de Montagut i li dóna dret de lluir creus blanques sobre el fons vermell del seu escut, en senyal de la seva valentia en la lluita a favor de les lleis de Déu i dels homes.


Agraïts els pagesos de la rodalia pintaren sobre l'altar de l'ermita del castell la imatge del baró, Jordi de Montagut, sobre un cavall blanc, amb una llança amb el drap de la creu vermella a la punta, barallant-se amb el drac. Ho feren perquè mai més ningú oblidés aquesta història.



Comentaris

  • Ei, està molt bé! M'agrada![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 27-10-2006 | Valoració: 9

    Positiu: Com a literatura està molt bé, és molt entretingut. Les definicions són molt suggerents, és com un món de colors (no, de debò que dóna aquesta sensació).

    Crític: Em limito a dir una sola cosa: t'hauria aconsellat dividir-ho en dos capítols, perquè la gent ho prefereix a dosis petites, almenys jo ho vull així mira...

    Resum: Continua amb aquests relats; et poso un 9 com a estímul, però vas prop del 10. Salut!

  • La llegenda no és així [Ofensiu]
    PAULR | 24-05-2006 | Valoració: 10

    La llegenda no és així, però t'ha quedat bé.

  • oé oé oé[Ofensiu]
    neret | 12-04-2005

    impresionant aquest sant jordi defensor dels pagesos de remença i ajusticiador de barons libidinosos.... a mi sempre em queda el dubte de si et bases en una llegenda popular i tu hi afegeixes salsa o si tot és de collita pròpia.

    Tant en un cas com en l'altre, m'agrada molt com portes el ritme del relat, recreant-te en comparacions i metàfores al principi, quan fas la presentació, i llençant-te després a l'acció desenfrenada... molt i molt bé

    felcitats!

  • com sempre ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 12-04-2005 | Valoració: 10


    interessant, brillant, tot lo que vulguis ... mai em cans de llegir les teves històries ...

    una besada

    Conxa

  • Senzillament...[Ofensiu]
    Marc Freixas | 12-04-2005 | Valoració: 10

    extraordinària invenció,
    mescla de llegenda i història.

    Composes uns relats magnífics, plens de molt talent.

    Cuideu-me entre tots aquesta joia de la literatura feta a casa nostra...

    si!!! de casa teva, a casa de tots.Aneu passant que hi sereu benvinguts,
    i si es tracta de descobriments com aquests, encara més!!

    Una forta i sentida abraçada company!!

    No ens deixis mai d'escriure, que amb tu el caire del web també és excel·lent,
    imprescindible m'atreveixo a dir.

    Perdona si mai t'he comentat fins avui...

    però ara he disposat del moment, i he aprofitat per dir-te tot el què penso del teu fer.

    ENDAVANT I FORÇA AMB LES PARAULES!!

  • Tots els Sant tenen el do de la ubiquitat, oi ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 11-04-2005 | Valoració: 10

    M'agrada, trenca sense miraments amb la llegenda clàsica, però m'agrada.
    A Montblanch ( amb ch ) tenen una llegenda que parla de que la clàsica de Sant Jordi, vaig succeirjustament a Montblanch.

    Tots els indrets del món, tenen dret a tenir, o a inventar les seves llegendes; al capdevall, tots gaudim i patim per les mateixes coses, oi ?

    Gràcies

    mora.a@guimera.info

  • bon relat...[Ofensiu]
    ROSASP | 11-04-2005 | Valoració: 10

    Treta d'una llegenda, invenció pròpia, barreja una mica de cada cosa. Venint de tu, vet a saber...
    T'imagino cercant els personatges des de dalt d'un turó, entre llibres antics, en les ombres de tot allò que veus i en el ressò de les veus del poble.
    Una abraçada!

  • Sant Jordi...interessant[Ofensiu]
    Paula Poch | 11-04-2005 | Valoració: 10

    Xevi, t'escric per dir-te que gràcies als teus comentaris, m'he animat a escriure més i si puc millor.

    Moltes gràcies.

    I quedir-te d'aquest relat? Llegenda, conte, història...sencillament fantàstic.

    Tons,

    Paula

Valoració mitja: 9.86

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: