El dol m'acompanya

Un relat de: VICKY

El temps passa
i el dol no marxa
La pena perdura
i la tristor em sulfura

Cap on haig d'anar?
Cap on haig de girar?
Per deixar de pensar
i poder respirar

He tornat a caure
dins del pou del mal son
No hi veig la llum
Dóna'm la ma mare,
vull sortir d'aquí
Et crido i no em sents,
et parlo i no em respons
et demano i no rebo ajuda
Tanco els ulls i et veig
et vull tocar i t'esborres
Vine si us plau,
no tinc por del teu esperit
res em faria més feliç
que sentir-te dir:
Filla estic aquí!


Comentaris

  • I jo t'acompanyo en ell[Ofensiu]
    Núria Niubó | 13-02-2010

    Ens dius a la teva biografia que tens dos fills preciosos i un bon company , però al cor hi tens dos raconets buits , cap amor pots substituir-ne un altre, sí, és clar que ajuda a portar el dol que tenim dins. Perdre dos essers estimats en tant poc temps és molt, molt dur, així ho reflexes en el teu poema que és un plany d'amor.
    És bo saber-ho abocar en un poema i compartir-ho , descobriràs que alguns, per desgràcia et podem entendre i et volem acompanyar en els teus moments de dolor interior.
    T'adjunto aquí un enllaç La Garsa a un poema que vaig escriure en l'enyorança del meu germà gran que per a mi sempre va ser com un segon pare. Ho faig per que volia explicar-te que jo sento un gran plaer al veure aquest ocell , la garsa, al meu jardí , a ell li agradava molt, i jo tot veient-la tinc la sensació que és una mica ell, que el tinc prop meu i llavors faig una rialla de complicitat.
    El temps t'ajudarà a reviure moments sense sentir tant dolor.
    Una càlida abraçada,
    Núria

  • Presència[Ofensiu]
    Bonhomia | 13-02-2010 | Valoració: 10

    Si, aquest dolor és molt cruel. Jo ara sóc lluny del temps en que vaig perdre la meva mare, però quan penso en ella, penso que és en algun lloc. Suposo que algunes persones tendim a pensar això perque la presència de la persona perduda no se'n va del tot, perque ens va donar coses que duem a dintre.


    Sergi

  • El dolor de la pèrdua...[Ofensiu]
    Fada del bosc | 08-02-2010

    El dolor de la pèdua ens acompanya de per vida,
    tal i com molt bé descrius, sembla que estàs bé, però no, la ferida no es cura mai i a vegades es fa sentir....
    És veritat que ara no els podem veure ni tocar ni sentir, tan sols apaivagar la pena amb el record, mentres aprofita per escriure, i busca una esperança que t'empleni, jo sento el pes del dolor per els éssers estimats que m'han deixat en poc temps, però també tinc l'esperança de tornar-los a veure, de moment visc acompanyada del seu record.

    una abraçada ben forta!!!!!

l´Autor

Foto de perfil de VICKY

VICKY

10 Relats

8 Comentaris

8669 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Tinc 39 anys, no se escriure, penso en català i per això m'és molt més fàcil explicar-me amb aquest idiome, i així ho intento.

Vaig perdre al meu germà petit amb un accident de moto (set '07), al cap de nou mesos la meva mare (juny '08) va marxar amb ell.

Això ha fet que la meva vida donés un gir molt gran i em fes sentir molt de dolor dins meu.

Sóc separada, tinc dos fills preciosos, són els que m'han donat la força per continuar, també tinc una nova parella que m'ajuda a trobar la il.lusió a envers a aquesta vida.