Cercador
El dimoni i la gata
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
El cervell no respon. La vista no copsa ni un bri de color. La malaltia devora i un altre d'ells mor, víctima de tumoracions facials infeccioses. El planeta està tocat, es rep per una banda o una altra. En el darrer fil de l'agonia aquell dimoni de Tasmània ha enyorat enrabiar-se com quan es posava en pla d'atac. I no obstant s'ha vist com un angelet vulnerable posseït per l'imminent traspàs.
Una mena de no-res fet alguna cosa quasi amorfa i pràcticament invisible ressegueix aquell cossiró pelut, l'engrapa dolçament i se n'enduu la silueta buida, però plena.
Fugisserament el marsupial veu un dels seus fills embolcallat amb un teixit de llana de to blau grisós. Dorm. Protegit. Sa? Ho vol i ho ha de creure. Està en un santuari de recuperació, lloc d'amor i respecte. Aquells altres humans l'ajudaran a tenir sort.
Allò eteri sembla com si li fes un massatge guaridor al dolor mai somort., per extirpar-lo.Allò sense textura on sura li xiuxiueja sons ancestrals que maten l'oblit i el restitueixen al que sent que és. Somriu?
De ben segur tots aquests trasllats no són directes. Calen aturades previstes que no s'analitzen, que canalitzen.
Se sent un miolar gemegós que pica contra el cel i causa una macadura a una lluna feliç que canviarà d'expressió perquè que no serà idolatrada en cap teulada per qui ha emès aquell so: una gata. El dimoni captaire anhela ales per passar a defensar, ell que és salvatgí i d'atacar. No. Només se li concedeix l'observació. Agraeix l'ànima que, expandida, tot el que abarca abraça. El carrer és gèlid. Tot llagrimeja sense estovar brutícia i desferra de lloc castigat. La pena no rellisca. Ni llisca, amable, cap acte o tacte que aculli, que escalfi. La felina ha gatinat fa pocs dies. L'instint de cura, de lluita, se la menja. No dóna l'abast. Vast impediment, l'arreu. Les existències dels nadons han estat més minses que la seva talla. La mare no es rendeix. El dimoni sent la llum que es prepara per a la gata. L'estima. Estima aquella gata ronyosa i desnerida que ignora que el ser que duu penjant de la boca, agafat amb fermesa i tendresa pel coll, és macabrament acèfal. Les rates tenien gana. Sortosament ella, dèbil i lenta, no se'n podrà adonar. Un vehicle l'atropella. Esdevindrà una taca més al paviment, un segell, a còpia de rodes que no deixaran de passar per la carretera que no era un prat de llibertat.
La silueta de la gata s'ha elevat del paviment, sense patiment. Una forma buida i plena, per obra i designi ignot que es reunirà amb la d'un (d'aquell) dimoni de Tasmània.
Aquest cop ha estat així.
Una mena de no-res fet alguna cosa quasi amorfa i pràcticament invisible ressegueix aquell cossiró pelut, l'engrapa dolçament i se n'enduu la silueta buida, però plena.
Fugisserament el marsupial veu un dels seus fills embolcallat amb un teixit de llana de to blau grisós. Dorm. Protegit. Sa? Ho vol i ho ha de creure. Està en un santuari de recuperació, lloc d'amor i respecte. Aquells altres humans l'ajudaran a tenir sort.
Allò eteri sembla com si li fes un massatge guaridor al dolor mai somort., per extirpar-lo.Allò sense textura on sura li xiuxiueja sons ancestrals que maten l'oblit i el restitueixen al que sent que és. Somriu?
De ben segur tots aquests trasllats no són directes. Calen aturades previstes que no s'analitzen, que canalitzen.
Se sent un miolar gemegós que pica contra el cel i causa una macadura a una lluna feliç que canviarà d'expressió perquè que no serà idolatrada en cap teulada per qui ha emès aquell so: una gata. El dimoni captaire anhela ales per passar a defensar, ell que és salvatgí i d'atacar. No. Només se li concedeix l'observació. Agraeix l'ànima que, expandida, tot el que abarca abraça. El carrer és gèlid. Tot llagrimeja sense estovar brutícia i desferra de lloc castigat. La pena no rellisca. Ni llisca, amable, cap acte o tacte que aculli, que escalfi. La felina ha gatinat fa pocs dies. L'instint de cura, de lluita, se la menja. No dóna l'abast. Vast impediment, l'arreu. Les existències dels nadons han estat més minses que la seva talla. La mare no es rendeix. El dimoni sent la llum que es prepara per a la gata. L'estima. Estima aquella gata ronyosa i desnerida que ignora que el ser que duu penjant de la boca, agafat amb fermesa i tendresa pel coll, és macabrament acèfal. Les rates tenien gana. Sortosament ella, dèbil i lenta, no se'n podrà adonar. Un vehicle l'atropella. Esdevindrà una taca més al paviment, un segell, a còpia de rodes que no deixaran de passar per la carretera que no era un prat de llibertat.
La silueta de la gata s'ha elevat del paviment, sense patiment. Una forma buida i plena, per obra i designi ignot que es reunirà amb la d'un (d'aquell) dimoni de Tasmània.
Aquest cop ha estat així.
Comentaris
-
Molt bonic[Ofensiu]montserrat vilaró berenguer | 17-08-2016 | Valoració: 10
Sempre quedo sorpresa dels teus relats. M' agrada molt i molt
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435696 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com