EL DIARI DE LA CARME (una nena a la guerra civil)

Un relat de: Belén Porta Bonillo

Avui m'he trobat aquesta llibreta, ho he dit a la mare i m'ha proposat escriure-hi com si fos un diari, la idea m'ha semblat bona perquè precisament estem vivint moments difícils, estem en guerra, i això em motiva a escriure. A més m'encanta escriure i m'agradaria ser algun dia una gran escriptora.
Bé, ara mateix inauguraré el meu diari:

EL DIARI DE LA CARME

Cardedeu, 20 de juliol de 1936
Estimat diari;
Ja t'he dit que vull ser escriptora... però encara no saps que em dic Carme ni que tinc 11 anys. Estic encantada d'haver-te trobat, perquè tinc molta por i quan tinc por no sé què fer, i m'atabalo! Però ara sé que mentre estiguem junts podré explicar-te tot el que passa a Cardedeu!
Ho sento...! Però m'he cansat d'escriure, síííí...ja sé el que deus estar pensant -doncs comença bé aquesta noia!-, però és que ha vingut la Maria, la veïna, i és la meva millor amiga, i me l'estimo moltíssim! I ho has de comprendre, vull jugar amb ella! No sé a què jugarem avui, potser a soldats plantats, a nines, a cuit i amagar, al dòmino...ja veurem! Adéu!

Cardedeu, 21 de juliol de 1936
Estimat diari;
Avui ha estat un dia de dol per a Cardedeu, ens hem quedat sense església; un grup de gent armada hi ha calat foc! No entenc com es pot ser tan dolent! Hi ha coses que no les comprenc, com ara: perquè ens han manat cremar tots els sants que tenim per casa? Si són bons, no fan res de dolent, pobrets! La mare diu que no pensa cremar ni el seu Sant Pancraci ni el seu Sant Raimundo de Penyafort, diu que els amagarà...però jo tinc por...i si fan un registre i els troben, què passarà? S'emportaran els pares?
La gent té por com jo, això es veu en les cares, surts al carrer i la gent té cara d'espant..., s'ha perdut per sempre més la felicitat?

Cardedeu, 31 de gener de 1937
Estimat diari;
Perdona'm per no haver escrit des de fa mesos! És que no sentia por, sinó tristesa, i no em venia amb cor agafar la ploma i escriure tantes penúries.
Durant tot aquest temps hem passat molta gana, els meus amics que tenen pares pagesos tenen molta sort, perquè no els falta menjar, però els meus pares no ho són: el pare treballa de barber, i es veu que la gent cada cop té menys ganes de tallar-se els cabells..., i la mare no treballa. Total! Que a mi em sembla que ens estem fent pobres; però no li vull preguntar a la mama, perquè segur que es posaria a plorar i la pobra ja en té prou. Per això, he trencat la meva guardiola, i els estalvis que tenia, els hi he donat. S'ha posat molt contenta, i per cert ha plorat una mica, però jo crec que ha estat una bona idea. Amb els estalvis hem anat a comprar un quilo de pa al forn Domènech, verdures i fruites a Can Torró, una mica de bacallà a Ca la Rita i de premi, que m'ha fet molta il·lusió, unes espardenyes noves a Ca la Xerraire (li diuen així perquè la dona que s'encarrega xerra molt, quina gràcia, oi?).

Cardedeu, 08 de febrer de 1937
Hola diari;
Un altre cop he trigat a escriure't perquè he estat molt entretinguda aquests dies. Resulta que han arribat unes nenes noves al poble, l'Arantxa i l'Ainara, són refugiades que venen de Bilbao. Els hem ensenyat el poble i hem jugat amb elles a cuit i amagar per la plaça de l'església i per la plaça Sant Joan.
Aquest matí la mama ha anat a casa de la mare del meu amic Mariano, li ha preguntat pel seu marit, perquè tothom deia que estava a la guerra, i no l'ha respost, deia que li explicaria un altre dia, que no era el moment, així que ha canviat vuit patates per un pollastre i ha marxat.
Feia molt de temps que no passava per la taula una mica de carn, aquest sopar serà gairebé una cerimònia! La Roser en canvi, deu menjar carn i embotits cada dia! Diuen els meus amics que és rica, i deu ser veritat, perquè fins i tot tenen gent que treballa l'hort dels seus pares en comptes que els pares treballin el seu propi hort. A més, hi ha més diferències: ella va a la Companyia de Maria, que és privada i de monges, i jo a Can Serra, que és l'escola dels pobres..., ella té un munt de jerseis preciosos fets a mà, faldilles que fan sentor de mil roses i sabates de xarol, mentre jo porto gairebé cada dia el mateix vestit i les mateixes espardenyes.
De vegades veig tantes desigualtats en aquest món! Però, he de pensar que són de casa bona en tots els sentits, perquè és cert que és una família que ens està ajudant, ens donen cols, enciams, algun xoriço...la veritat és que a Cardedeu s'estan vivint moltes tragèdies, però la gent s'ajuda i és solidària que és com ha de ser. Jo crec que d'aquesta manera és més fàcil sortir endavant amb qualsevol problema, avui per tu i demà per mi, no? Desitjaria que aquesta cosa tan bonica que hi ha a Cardedeu, la solidaritat, sempre existís, que durés i durés, que fos eterna!

Cardedeu, 25 de gener de 1939
Perdó, estimat diari, perdó!
Reconec que t'he tingut oblidat durant molt de temps, però és ara quan més et necessito! Aquest migdia he passat més por que mai a la vida, la guerra...aquella escena violenta i terrorífica que ens imaginem al sentir la paraula "guerra", ha arribat a Cardedeu! Han començat a bombardejar pertot arreu, ens ha agafat desprevinguts i hem posat matalassos damunt la taula i les cadires, ens hem refugiat a sota amb un llistó a la boca per evitar que els timpans i la dentadura es fessin malbé. Jo creia que era un malson i per això m'he començat a pessigar, però no! Tot era real, no podia ser que estigués passant el que estava passant a l'acollidor poble de Cardedeu! Més tard, que ja semblava que havien parat els bombardeigs, hem sortit del nostre refugi improvisat... el pare ens ha fet un petó a la mare i a mi i se n'ha anat a casa dels veïns, nosaltres l'esperàvem a l'entrada... no hi eren els veïns, als cinc minuts ja els veiem caminant per la nostra estimada Avinguda Rei en Jaume, deien que venien d'un refugi! Nosaltres no sabíem que al poble hi hagués cap refugi! Per això, el pare ha decidit que al proper bombardeig hi anirem amb els veïns.
Arribant la nit, la mare ha preparat un trosset de cansalada rància i un pebrot mig florit per a cadascú ... és el que hi ha i no ens podem queixar, més val això que res!
Diari... tinc tanta gana que ara ja em posaré a dormir per no sentir-la!

Cardedeu, 26 de gener de 1939
Hola diari;
Vull que sàpigues que avui la guerra m'ha destrossat el cor, han tornat a bombardejar. En principi havíem d'anar als refugis amb els veïns, però hem trucat a la porta i el pare de la Maria, en Jaume, ens ha dit que valia més que no els esperéssim perquè la Maria s'havia posat molt i molt malalta i no es podia moure del llit, que si havia de passar alguna cosa preferien que els passés estant junts a casa. Amb aquesta resposta, hem començat a caminar en direcció al refugi; a l'entrada hi havia un home gras que esperava que tots entréssim per poder tancar la porta, en aquell indret fosc feia pudor de mort! Els nens més petits ploraven desconsolats, les mares intentaven calmar-los cantant cançons, però no aconseguien res, encara pitjor, ploraven amb més força. Al meu costat hi havia un nen preciós, preciós, preciós! Morè amb els ulls blaus i les dents blanques com la llet! Jo li deia que es posés el llistó de fusta a la boca, però no em feia cas, no em deuria sentir amb tant d'enrenou! I en esclatar la primera bomba... cataclanc! El nen s'ha quedat sense la meitat de les dents...quina llàstima!
Però això no és res important comparat amb la cosa que realment m'ha destrossat el cor. Anant de camí cap a casa ens adonàvem que una bomba havia caigut sobre la casa dels veïns, els pares desconsolats han començat a buscar entre la runa... i jo no he pogut quedar-me de braços creuats davant d'aquell panorama. Mirant i mirant, no podia creure el que acabava de veure: una mà petita, de la meva mida. Llavors, jo també m'he posat a treure runa com una boja fins a trobar el cos de la meva amiga. Tenia l'esperança de trobar-la encara viva, però estava morta. Tot per culpa d'una bomba! Per culpa d'aquesta guerra incivilitzada! ¿Que la gent no se n'adona que els acords es fan amb la paraula i no amb les armes? ¿Que no se n'adonen que amb les armes la gent innocent hi surt perdent? Tot això es podria evitar, la mort de la meva amiga, i segurament la dels seus pares, es podria haver evitat!
El pare ja s'ha encarregat d'enterrar la Maria al cementiri de Cardedeu i d'avisar els familiars; els cossos dels seus pares no han aparegut encara.
Què faré jo sense la meva millor amiga? Siguis on siguis que sàpigues que no t'oblidaré mai, Maria.

Cardedeu, 29 de gener de 1939

Ahir vaig passar-me el dia dormint, com que no tenim res per menjar hem agafat el costum d'anar-nos-en a dormir per no notar la fam.
Vaig somiar que la Maria venia a casa i que preparàvem amb la mare un pa de pessic, com en aquells temps de felicitat..., però quan em vaig despertar, vaig començar a plorar com una magdalena! Res era real, seguia sense poder veure mai més la Maria i sense un tros de pa per esmorzar. Quan la mare s'ha adonat de la meva tristor m'ha assecat les llàgrimes, jo sé que ella també tenia ganes de plorar però s'ha fet la forta. Llavors, hem sortit al carrer a prendre una mica d'aire fresc i ens hem trobat amb un munt de soldats, ramats i camions en direcció a Llinars! Era de por veure allò! Parlaven castellà, uns ens han demanat pa amb tomàquet i emb
otit, els hem dit que no en teníem i quina mala bava! Han entrat a casa a regirar per tot arreu..., però com que no han pogut trobar res, perquè és ben cert que no tenim res, s'han acomiadat amb males maneres i han marxat.
Eren les tropes republicanes que marxaven cap a França, senyal que la guerra estava a punt d'acabar! El pare justament tornava amb un quilo de pa que li havia regalat el forner Domènech amagat sota la jaqueta, com si estigués embarassat! Quina alegria! Alguna cosa per menjar! Ens va veure a la porta i ens va abraçar tant fort que per poc m'ofega! Estava emocionadíssim! La mare no entenia tanta felicitat i li ha preguntat:
-Xavier! Què tens? Què passa?
I el pare ens ha dit:
-Entreu, entreu a casa, dones! He estat parlant amb el senyor Casademunt, el seu cosí busca treballadors per a la seva empresa de construccions, m'ha ofert feina, un molt bon sou i una casa per tots tres a l'empresa del seu cosí, això sí... a França. Ja sé que no té res a veure amb el meu ofici, però en puc aprendre! Què em dieu?
Ja t'imaginaràs diari... a mi no em feia gaire gràcia, però he pensat que és una bona oportunitat per a tots, perquè ho hem perdut absolutament tot: no tenim diners, ni menjar, la família no la tenim a Cardedeu sinó a Andalusia (si ens volen visitar no els farà res pujar una mica més!), les amistats que tant ens estimàvem han desaparegut... i què tenim aquí? Tan sols una casa destrossada pels bombardeigs! Ja no m'importa haver de marxar a França, és més, em fa il·lusió començar una nova vida... Ah! I hauré d'aprendre francès!
Vaig a veure que estan valorant els pares! Demà t'explico!

Cardedeu, 30 de gener de 1939
Estimat diari;
A tu també t'haurem de fer un passaport! La mare hi està d'acord i hem decidit emigrar a França; el poble es diu Perpignan, t'agraden les crêpes? Allà se'n mengen, i segur que el pare fa diners per poder comprar-ne unes quantes! He de preparar la meva maleta, quins nervis!
Aquesta tarda hem anat a acomiadar-nos dels amics, i he vist el Mariano. M'ha explicat que el seu pare no està a la guerra com tots pensàvem, resulta que l'altre dia va sentir la seva veu. Últimament la mare posava i treia contínuament un quadre del menjador, així que ell el va treure i va trobar una escletxa ben grossa, va mirar i es va trobar amb la mirada del seu pare! La mare li va suplicar que guardés el secret i a canvi l'hi deixaria abraçar a la nit, quan estiguessin fora de perill...i d'aquesta manera va ser!
En Mariano confia molt en mi..., quan li he dit que marxava a França s'ha posat molt trist a plorar, i jo que no m'esperava aquesta reacció li he dit que segurament tornaria d'aquí uns anys; llavors ell s'ha confessat i m'ha dit que estava enamorat de mi i que no em volia tenir lluny. Com que no sabia què respondre a aquell bon noi, li he proposat que primer estudiï una carrera i que després em vingui a buscar a Perpignan, que aleshores hauré pogut aprendre a cosir, a netejar i a cuinar a la perfecció... que ja en parlaríem... I el cas és que m'ho ha promès! Diu que vindrà a buscar-me! Finalment ens hem acomiadat i he tornat a casa. Els pares ja tenien les maletes de cartró a l'entrada esperant l'endemà.
He fet una abraçada als pares, he pujat a la meva habitació i aquí em tens! Il·lusionada i nerviosa, amb ganes de començar una nova vida que m'allunyi d'aquí, amb ganes de pujar al tren de la felicitat que surt demà de Barcelona a les 8.00h. Bon voyage!


.............................................................................
Perpignan, 15 de desembre de 2008

Hola! Em dic Nathalie, sóc la néta de la Carme, i no sé quan ni qui llegirà aquesta petita carta...

Com que la meva àvia era cardedeuenca m'he disposat a enviar-vos el que va escriure en temps de guerra, m'ho vaig trobar fa poc a un calaix del seu escriptori, ella ho va anomenar diari, jo l'anomenaria més aviat anuari...

Per no deixar-vos amb el dubte de com li va anar la vida us l' explicaré breument: es va adaptar perfectament a Perpignan, va aprendre ràpidament i perfectament el francès, va aconseguir ser una gran escriptora a nivell nacional, mai es va negar a parlar de la guerra civil, fins i tot va escriure un llibre! En Mariano realment va venir a buscar-la, van tenir una filla anomenada Maria, la meva mare, el seu nom ve en record d'aquella gran amiga que va tenir.
Fa dos anys que en Mariano va morir d'un infart, i justament un any que la Carme va morir dolçament de vellesa, un bon matí la mare la cridava per esmorzar; com que trigava molt va anar a buscar-la a la seva habitació, la va trobar al llit adormida tranquil·lament però sense vida.



Comentaris

  • Tens raó[Ofensiu]
    nuriagau | 08-03-2009 | Valoració: 10

    Tens raó: "si volem avançar cap al futur, no hauríem de conèixer primer el passat?"

    Un molt bon relat. Suposo que gaudiries fent les investigacions per al teu Treball de Recerca i redactant aquesta recreació literària.

    Enhorabona per aquest diari!

    Núria

  • Una gran feina...[Ofensiu]
    Fredegard Dogwood of Shadydowns | 22-03-2008 | Valoració: 10

    ...em trec el barret.

    Sempre és complicat escriure tan en detall sobre fets històrics, encara que s'escrigui una historia de ficció. Cal documentar-se bé per a atorgar-li realisme. Veig que has fet bé els deures.

    Espero llegir més coses teves.

    Una abraçada.

  • Genial :)[Ofensiu]
    Bolet | 11-02-2008 | Valoració: 10

    M'acabes d'inspirar per fer un relat semblant hehe
    a més que m'has fet venir a la memòria d'un llibre que és com aquest relat (però que ocupa com un llibre i és de moltes pàgines, evidentment) i que és totalment real. És el diari d'un nen fins que és adult i tracta sobre una família anarquista que se'n va anar al Brasil a formar un poble on poguessin viure lliures i en català. És totalment real, te'l recomano. Es diu Terres Verges (d'Enric Laurreula). Potser te'l van fer llegir a tu també com a mi a l'ESO.

    Molt bon relat ;)

Valoració mitja: 9.5

l´Autor

Foto de perfil de Belén Porta Bonillo

Belén Porta Bonillo

3 Relats

23 Comentaris

5923 Lectures

Valoració de l'autor: 9.58