El dia dels records

Balcells intentava, inútilment, assaborir els seus últims minuts al pis del carrer Cristòfol Grober de Girona.
Tres quarts d'hora abans havia fet la maleta; un lleuger equipatge. No volia que els seus fills i la seva dona sospitessin res. A on anava? Viatge de negocis, diria ell; res inusual. Inusual hauria estat veure'l sortir del pis amb tres maletes grans, carregades fins vessar de tot allò que un home, un marit, un pare, pot trobar a faltar. Indubtablement, per motius d'espai, no podia emportar-se tot allò que li hagués agradat, però no hi havia cap més remei.
La família no podia sospitar, perquè si sospitava aquella sospita la durien motllada al cos i traspuaria fàcilment davant d'altres persones, com ara la policia; i a partir d'aquí els agents de la llei podrien començar a tirar del fil. La família no sabia res de res, i així havia de seguir essent. D'aquesta manera, Balcells la protegia sense que ella en fos conscient.
Però, qui el protegia a ell? I podia estar completament segur que la família no sospitaria res respecte a la seva conducta durant el comiat? No li tremolarien els llavis? Els seus ulls no es tornarien aquosos? Aquell tremolor que s'origina en el cor palpitant i surt escampant-se fins els ossos i la carn, no el delataria?
Balcells s'havia pres una til·la just abans de fer l'equipatge i una altra després. Era important mantenir la calma i no obsessionar-se massa en aquell pensament que li rossegava el cap i li menjava totes les reserves d'energia des de feia dotze hores. El pensament, el mantra, la frase maleïda: “Fes-ho per ells.” Ras i curt; massa curt per ser tant complicat. Per això era tant important no obsessionar-s'hi, perquè no havia de rumiar res; ho havia de fer i punt, i sabia que amb el cap marejat de tant donar-hi voltes no ho faria millor.
Se n'anava a viure a Suïssa, a un petit llogaret on hi tenia una casa als afores. A la família li encantava anar a l'hivern i a l'estiu de vacances a aquella casa, a aquell poble, a aquell país. Però no s'hi podia emportar la família; perquè els hauria convertit en uns expatriats i, el que era pitjor, els hauria fet còmplices dels seus delictes. De cap manera. La filla aniria a la universitat en sis mesos, disposada a fer una carrera que tenia molt clar que era la seva, a la que estava destinada, amb una empenta i un convenciment impropis de la joventut als disset anys; el fill, cinc anys més jove, estava traient excel·lent en totes les matèries, i el seu somni de jugar algun dia amb el Barça començava a agafar color, doncs el club blaugrana volia fer-li una prova per veure si estava capacitat per entrar a La Masia. De cap manera els podia arrossegar amb ell.
Balcells no marxaria sense endur-se res que no fos important per a ell. En aquella maleta, doncs, no hi hauria allò que ell hi acostumava a omplir sempre que marxava de viatge de negocis. Tota la paperassa, els cd roms, les targetes de memòria, etcètera; tot allò que li ocupava un cinquanta per cent de l'equipatge ja no hi seria. Primer, no tenia pas la intenció d'omplir un espai tan preciós; segon, tota la paperassa ja havia estat degudament triturada onze hores abans. El primer que posà a la maleta fou un àlbum de fotos del 2003, guardat al fons d'un calaix ple també d'àlbums però aquests més recents; el fullejà durant tres o quatre minuts; al llunyà 2003 els nens eren molt petits, especialment el fill. A l'armari, hagué també d'endinsar-se una mica en les profunditats per trobar allò que buscava; la camisa que la seva dona li regalà una setmana abans de casar-se estava una mica arnada, però no tenia importància, doncs tampoc tenia intenció de posar-se-la mai; només la volia dur a Suïssa amb ell. Neguitós, li costà molt trobar l'oliós cendrer de plastilina fet pel fill quan anava al parvulari, i també el got rugós i lleugerament tallant que la filla modelà en aquella excursió a una fàbrica de ceràmica; els posà a la maleta com qui acaba de trobar un fetge a última hora per a un trasplantament a vida o mort.
Cada cosa que posava a la maleta era un tros de vida que arrencava a la seva família per endur-se-la cap a Suïssa. I a ell li feia mal arrancar-ho, perquè no tenia el seu permís per fer-ho.
Quan tancà la maleta, el clic dels obridors fou com la clausura d'una vida. En començaria una de nova, però no era la que ell volia.
Fou en aquell precís instant que Balcells s'adonà de quelcom que el feu estremir. S'adonà que podia haver-se estalviat tot allò. Per què havia acceptat blanquejar tots aquells diners? No guanyava prou amb la seva feina? No hauria pogut comprar-se igualment la casa a Suïssa? Tot plegat per què? Per tenir més diners? Diners que igualment no gastava perquè ja en tenia de sobra?
Balcells agafà la maleta amb la mà dreta i s'assentà al llit de matrimoni, deixant anar un gairebé imperceptible bufeg d'impotència. Es trobava ridícul, patètic, esperpèntic. No podia sentir-se de diferent manera tenint en compte que si hagués decidit ésser un home honrat, hauria pogut gastar els mateixos diners i, igualment, li ni haurien sobrat.
Faltaven onze minuts perquè la dona i els fills arribessin al pis i es posà a plorar i somicar. Havia aconseguit treure's del cap les paraules “Fes-ho per ells”, però havien estat substituïdes per “Per què ho he fet?”. No es podia treure del cap per què ho havia fet. Si no s'hagués vist obligat a deixondir-se per mostrar-se com un home adult, seriós i responsable davant de la família, el cap li hauria explotat, inflat de tant remordiment.
Anà al lavabo i es passà aigua a la cara. S'eixugà fortament amb la tovallola per tal que no quedés cap rastre de tristesa al seu rostre. Quan en sortí, faltaven menys de cinc minuts perquè la família tornés.
Eren els minuts de l'agonia. Una hora abans, quan s'escalfava el primer te, pensava en assaborir aquests pocs minuts que li quedessin. Ja no els volia. Només desitjava ser a Suïssa, al llogaret, a la casa de vacances, la casa de vacances familiars.
I les habitacions? Havia oblidat fer una última passejada per acariciar, rememorar i guardar-se per a sí mateix els milers de records presents en aquelles parets. Però el neguit, el neguit traïdor, dolent i estúpid, tampoc l'hi hauria deixat realitzar-ho tal com Déu mana.
Sentí el motor del cotxe de la dona, i notà una opressió a la panxa. Seria l'última vegada que sentiria aquell soroll? I si a Suïssa hi havia molts cotxes d'aquell model i cada cop que en veiés un o en sentís el motor tingués un atac de pànic? No feia falta pensar tant enllà. El que calia era concentrar-se. En mig minut la família entraria per la porta i s'abraçaria, es besaria i s'acomiadaria per últim cop en molt temps. Molt temps? Quant seria molt temps? Quan vinguessin a Suïssa? Però vindrien mai, a Suïssa? El perdonarien quan sabessin que era un estafador i un corrupte? Sempre l'havien tingut per una persona honesta i decent. Què passaria llavors? Balcells havia anat tant de bòlit en les últimes dotze hores que allò no li passà pel cap ni un sol moment. L'odiarien? Aquell pensament l'horroritzava, doncs tot i els seus molts defectes i els grans pecats comesos, ell estimava la seva família per sobre de tot. No hauria sigut just. Però, qui era ell, un defraudador, un corrupte, un capitalista de la pitjor mena, per valorar què és just i què no? Durant un instant, el senyor Balcells somrigué burlescament, amb malícia. Havia desaprofitat els minuts de gaudi i sana melancolia. Sentia els passos de la família pujant les escales. En tres segons, entrarien.
Balcells sortí del dormitori com empés per una força sobrenatural. La seva dona deixà la bufanda sobre el respatller d'una cadira, el fill s'assentà al sofà per veure la tele i la filla es dirigí estorada a la seva habitació. Balcells els hi demanà un moment d'atenció, alçant un pèl la veu, cosa que a la família li estranyà en gran mesura. Se n'anava de viatge; viatge de negocis, evidentment; tornaria demà passat; no ho trobaren gens estrany. La filla se li acostà, parant les galtes perquè li fes dos petons. Ell la besa com si aquells dos petons fossin els últims que li feia a la seva filla. En algunes ocasions, el fill ni s'aixecava del sofà per acomiadar-se del seu pare; amb un simple i cordial “Adéu; que vaig bé” ja en feien prou, però afortunadament pel senyor Balcells aquest cop seria diferent; s'aixecà i s'abraçaren; el pare, si hagués pogut, s'hauria fos amb ell com dos metalls que s'estan coent. Quan besà els llavis a la seva dona, no se li podia treure del cap la imatge del primer petó amb ella, vint-i-cinc anys enrere al parc de la Devesa, a les sis de la matinada d'un xafogós dia d'estiu, il·luminats pel color taronja de l'albada; mai havia tingut la sensació de tornar a reviure aquell moment com llavors i mai tornaria a reviure'l amb tanta intensitat.
La família no notà res estrany en el ritme un pèl accelerat del pare. Balcells girà el cap un moment abans de tancar la porta del pis. Era la seva família. Mentre tancava la porta els veia de cua d'ull. Només mig segon per tancar-se una porta, però ell l'assaborí com si fos una hora; aquest moment sí l'assaborí degudament; mig segon que no fou com la tortura dels minuts al dormitori. S'havia acabat; baixaria al garatge comunitari, agafaria el cotxe i aniria fins a l'aeroport; i d'allí cap a Suïssa.
Però a mesura que baixava els escalons del seu replà, tingué la sensació que s'havia equivocat. Com podia fugir? Com podia deixar enrere la seva família si el seu deure era estar al seu costat? Aquest pensament li semblà estúpid quan arribà als escalons del següent replà, doncs no podria estar precisament gaire al seu costat si el fotien a la presó. Però al tercer replà comptant des del replà on ell vivia (i que era el primer de l'edifici) li tornà a donar la volta al pensament; perquè, ¿des de quan els rics van a la presó? Arrest domiciliari! Aquest concepte se li clavà com una espina al cor. No havia pensat en l'arrest domiciliari, en el qual podria seguir estant amb la seva família. Quan arribà a la planta baixa, s'aturà durant tres segons, temptat de tornar a pujar l'escala i regressar amb la família. Però finalment es digué a sí mateix que res era segur. Efectivament, era una incògnita; potser sonaria la flauta, però qui sap si li queien deu anys de presó. No, es digué a sí mateix; era millor no arriscar-se, pel bé de la família; només pel bé de la família. I baixà les escales cap a l'aparcament comunitari.
Els dubtes no tornarien a turmentar-lo, podia estar tranquil. Un tro ressonà dintre l'aparcament; i en cinc segons, començà a diluviar. El cel ja feia hores que estava gris i allò havia de caure d'un moment a l'altre. Era el dia ideal per una pluja de grans proporcions; un temps tempestuós per a un home melancòlic. Semblava que algú ho hagués fet a propòsit per a Balcells. Quan passà per davant del cotxe de la seva dona, un tro esqueixat i sorollós el feu estremir lleugerament. Per una mil·lèsima de segon, pensà que era el presagi de quelcom horrible. Però quan ho descartà completament, veié que la llei de la casualitat el castigava severament.
Algú havia rebentat els pneumàtics del seu cotxe. Començà a donar voltes en cercle al seu auto patèticament, com si fos una mascota a qui han lligat un objecte a la cua i intenta atrapar-lo. De seguida, tant conscient com impotent de la seva situació, se'n cansà i rumià què podia haver passat. Durant deu segons s'indignà pel fet que la família no li hagués dit res, però després reflexionà i s'adonà que a la plaça on aparcava la seva dona no hi havia angle per veure correctament el seu cotxe. Havia estat algú de l'empresa, segur. Balcells era el principal responsable d'aquella trama de corrupció i ningú de l'empresa permetria que s'escapés. El coneixien bé i sabien que fugiria, però l'empresa ho tenia clar: quan un vaixell s'enfonsa, només les rates l'abandonen. Aquesta reflexió tant noble en una empresa tant corrupte obeïa només a l'enveja que tothom li tenia a Balcells. Alguns espavilats de menor rellevància ja havien guillat a l'estranger tot i que pel càrrec que ocupaven només haurien complert uns mesos de presó o haguessin hagut de pagar una multa. Però Balcells no; Balcells es quedava i queia. Tots contra ell. I ell ho sabia, i aquest era un dels motius pels quals fugia. Però mai s'hauria esperat una cosa així, més pròpia de trinxeraires que de lladres d'americana i corbata.
Tampoc calia preocupar-se en excés, ni molt menys. Eren uns tous, uns dèbils mentals, i segurament no havien estat capaços de pensar més enllà d'aquella malifeta, que els hi havia esgotat totes les seves escasses reserves de pràctica malèvola, doncs de teòrica en tenien i molta. Balcells sabia que trucant un taxi solucionava el seu problema. Igualment, tot i que n'estava enamorat, no podia emportar-se de cap manera el seu Mercedes a Suïssa.
Un altre tro de proporcions èpiques ressonà com si s'hagués carregat el sostre de l'aparcament just quan Balcells veié que la bateria del seu mòbil estava a punt d'esgotar-se. Aquella barra de color vermell profund, diminuta, baixa i agonitzant, tan diferent d'aquella barra verda plena de vida, alta, llarga i robusta, era tan escassa que tenia la sensació que al seu cos li faltava sang, que n'hi quedava tan poca com al vermell de la barra de la bateria. No podia realitzar la trucada. No havia oblidat emportar-se el carregador, però si carregar el mòbil. No podia tornar al pis per una cosa així; no perquè no tingués temps, sinó perquè no hauria pogut suportar un altre comiat; s'estremia només d'imaginar aquella escena un altre cop. I els veïns? Hi tenia bona relació, però hi parlava molt poc. Demanar si podia carregar el mòbil en comptes dels típics sucre o sal, hauria sonat massa extravagant. S'haurien preguntat també per què no ho feia al seu pis, però ell hauria respost que s'havien quedat sense llum degut a un tall de corrent. També podria prescindir del mòbil i demanar si fer servir el fixe per una trucada. Però allò que més el turmentava era el que pogués pensar la família. El simple fet que ella sentís la seva veu a l'escala i baixés, propiciaria un nou encontre que ell volia evitar a qualsevol preu.
No duia xavalla a sobre? Podia sortir a fora, i trucar des de la cabina telefònica que hi havia al mateix carrer. Qui hauria pensat que tornaria a fer servir una cabina telefònica? Sortí a fora a cuita corrents, tapant-se el cap de la pluja amb la jaqueta, mentre la maleta li pesava a l'altra mà, no perquè hi dugués més del que podia suportar, sinó perquè amb l'afegit del diluvi era d'allò més molesta i, per tant, ho complicava tot encara més. A sobre, hagué de deixar la maleta a terra i treure's el moneder. Aquella jaqueta sobre el cap oferia un aspecte un pèl còmic. Ell es sentia molt patètic. Cada moneda que introduïa a la ranura era un tros de cel. El temps passava molt lentament; massa lentament. Mirava el marcador digital esperant arribar a la quantitat estipulada. La incomoditat s'accentuà quan agafà el mòbil per mirar el contacte on hi havia el numero de l'agència de taxis. I a la incomoditat seguí la fatalitat, doncs el mòbil esgotà la bateria. Desesperat, Balcells començà a buscar a la cartera entre les moltes targetes que hi tenia. Però la de l'agència no sortia. Estava tant desesperat, que la meitat de targetes li caigueren al terra. Gairebé a l'instant es convertiren en paper mullat. I a sobre, la cabina no li tornà les monedes. Però en una situació així, a qui li importaven quatre monedes cagades?
La cara de Balcells era un poema. Veia passar la gent amb paraigua pel carrer Nou. Ell, només protegit per la seva jaqueta, se sentia com un nadó sense la seva mare. Amb el cos destapat, aviat agafaria un constipat dels grossos. Quan veia passar algú sense paraigua, que corria com un esperitat, pensava que aquell era un dels seus. Fins i tot, en la seva desesperació, li passava pel cap la idea que hi havia una certa simbiosi i que les persones sense paraigua, desemparades davant la pluja, patien pel pobre Balcells, que no podria fugir cap a Suïssa. En el fons, només en el fons del seu cervell, sabia que aquella gent, en cas de saber qui era i què havia fet, l'haurien volgut veure a la presó o mort.
No s'atrevia a entrar a l'aparcament altra vegada, i encara menys al bloc de pisos. Arribà a la conclusió que només podia fer una cosa: córrer cap a l'estació de tren. Allà hi hauria una pila d'afamats taxistes disposats a dur-lo allà on ell volgués. Balcells estaria una setmana al llit, estossegant com un animal de granja, amb un fil de mocs penjant-li contínuament del nas, però patint-ho a Suïssa, a la casa de vacances. Amb una mà agafà la maleta amb fermesa i amb l'altra aguantà bé la jaqueta perquè li protegís el cap de la pluja.
Balcells volgué enfilar el carrer Nou i travessar la gran via de Jaume I, però quan esprintà i deixà el carrer de Cristòfol Grober, al mateix carrer Nou es trobà de cara amb un cotxe dels Mossos d'Esquadra que duia posada la sirena. Els llums blaus, que il·luminaven la densa capa aquosa que estava castigant Girona, tenien sota la pluja quelcom d'ampul·lós i sinistre alhora. Balcells s'horroritzà. Els agents anti frau havien actuat més ràpidament del que ell esperava i els mossos ja havien estat alertats de a qui havien de detenir i com més aviat millor.
Balcells, es girà i començà a córrer en direcció oposada, trencant cap el carrer de Cristòfol Grober. Els mossos seguiren la mateixa direcció i ell, que havia arribat un moment que ja ni sabia el que es feia, tirà la jaqueta a la calçada, pensant que potser així guanyaria uns metres (o centímetres) de distància que el permetrien poder escapar. Un cotxe sortí del pàrquing de pagament que hi havia en aquest carrer i bloquejà el pas del cotxe dels mossos durant uns segons. Balcells sentí un petit alleujament. Per fi una mica de bona sort, per poca que fos.
I no s'acabà aquí. Arribant al carrer de l'Obra veié un taxi que avançava lentament entre el tràfic. Amb una mica de sort podria despistar els mossos, arribar a l'aeroport i fugir cap a Suïssa. Les coses s'havien complicat molt, però encara tenia esperança. Balcells trucà violentament a la finestreta de l'acompanyant, persistentment, com un llunàtic, amb una desesperació que ratllava l'atac de nervis. Les finestretes estaven tant entelades, tant farcides de gotes d'aigua, que no podia endevinar res del que hi havia dins d'aquell taxi. El taxista abaixà la finestreta i increpà agressivament Balcells; aquest obrí la porta i es disposà a entrar davant la negativa del taxista que l'acusà de boig i l'insultà barroerament. Als seients de darrera un matrimoni s'indignà davant la conducta d'aquell home, que semblava una cascada humana. La muller s'espantà i el marit, ofès en gran mesura, baixà del cotxe i es disposà a parlar-li amb vehemència a Balcells. Aquest, però, no estava per orgues i, en la seva desesperació, li exigí que baixés també del cotxe la seva dona, que tenia una qüestió molt important a resoldre i que, si no feien cas, els trauria a hòsties del taxi; i culminà la seva delirant argumentació empenyent el marit amb un lleuger però ofensiu cop de maleta. Pel marit aquella carícia maliciosa i colèrica fou la gota que vessà el vas. Li etzibà a Balcells un cop de puny al mig de la cara, tombant-lo a terra. La maleta volà pels aires i quan caigué a l'asfalt s'obrí, fent saltar gran part del contingut cap a fora.
Els mossos anteriorment esmentats es trobaven llavors a un metre de l'agressió. Un d'ells prengué la decisió de baixar del cotxe just quan Balcells s'alçà i es llançà contra el marit, intentant escanyar-lo. L'altre preguntà per ràdio si algú podia ocupar-se de l'alerta per violència domèstica al carrer de la Premsa, ja que ells es trobaven ocupats amb dues persones que estaven agredint-se.
Balcells i el marit foren detinguts i portats a comissaria. L'actitud calmada d'aquest últim ajudà a que en menys d'una hora fos alliberat.
Els nervis destrossats de Balcells, en canvi, propiciaren que els mossos el retinguessin durant cinc hores. Havia perdut irremeiablement l'avió a Suïssa. Ja no hi havia volta enrere. Quan assumí el seu destí i es calmà, ho confessà tot als mossos, cosa que fou més fàcil i alliberadora del que esperava. Els mossos informaren a anti frau i aquests, gràcies a la informació, de seguida pogueren tirar del fil i verificar que les paraules de Balcells no eren el deliri d'un boig, com havien pensat alguns mossos.
Balcells sortiria en llibertat sota fiança, però no podria marxar del país fins que no s'hagués celebrat el judici. Però era probable que en el judici fos condemnat a uns quants anys de presó.
La família pagà la fiança. Quan arribaren al pis, ell els hi confessà tot, cosa que fou el més difícil que Balcells faria a la seva vida.
Al carrer de Cristòfol Grober, en el mateix moment que Balcells començava a despullar les seves vergonyes davant d'aquells que més estimava, un vagabund veié que ningú reclamava una maleta tirada a l'asfalt. Se la quedà. No sabia exactament per què, però se la quedà. Avançà uns quants metres en direcció al carrer Nou i ullà la camisa que la dona de Balcells li regalà una setmana abans del seu matrimoni; estava bruta, xopa, plena de fang, però el vagabund se la quedà també. La resta del contingut sortint de la maleta ja feia hores que se l'havia endut l'aigua de la pluja clavegueres avall, incloent l'àlbum de fotos, el cendrer de plastilina i el got de ceràmica.