Cercador
El Dia de les Banyes
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Un cop a l'any, però sense tenir una data estipulada, s'esdevenia aquell fet que totes les neurones esperaven, que la vida cal ballar-la. Així ho descrivia en Ral Prompt, un veí alcaldable que obtindria molts vots defensant la paradoxal no castitat.
I és que passava. I tothom s'hi apuntava. Aleshores esdevenia costum o digues-li tradició o bateja-ho com a ‘event’ fent un préstec lingüístic'. Costava posar-s'hi d'acord.
Aquell dia homes i dones s'abillaven amb gran cura, es guarnien amb les peces que els esqueien més, sumat a prèvies sessions de perruqueria, saló d'estètica, massatges californians o a la pedra o amb xocolata desfeta setanta per cent negra, que no fa granissa. La gent reposava uns dies abans, per reunir forces, concentració per a la il•lusió anual. Molts havien fet meditació per foragitar una consciència tustaire, fruit del malparidisme del mal periodisme que ho titllava d'escandalós, en altres terres. Per tant, aquella festivitat periòdica no comptava amb medis de propaganda o difusió...que ni calien. L'energia i els desitjos se'n reien d'aquests procediments.
I és que s'esperava la data sense data amb expectació. I s'esdevenia quan aquell consens intens en demanava la materialització.
Sense reserva prèvia, aquella nit els restaurants anaven de gom a gom. Sopars a dojo. Grups d'amics i amigues gaudint de bons tiberis que potenciaven l'alegria, cada vegada més en alça. Aquesta era la primera part.
A continuació s'anava a clubs, discoteques o sales nocturnes. Sense dir-ho, s'havien pactat horaris que ho quadraven tot.
I així cadascú trobava, per sorpresa -sempre molt autèntica- el company/a o cònjuge del millor amic o amiga que coincidia no formar part de la colla farandulaire aquell vespre, embolicat amb una altra persona, fos a l'entrada de l'establiment, a dins o al pàrquing, gaudint megalibidinosament.
Es comprovava uns moments que fos cert. S'experimentaven emocions i es marxava. Calia deixar-los acabar.
Comunicar-ho o no a l’amistat cornuda requeria tot un art i un domini d’impulsos. Aquí era quan enfortien el cervell…a mida que unes banyes retortes i revingudes anaven creixent a les testes, perquè tots estaven igual.
Quan aquelles protuberàncies havien crescut, les serraven i esdevenien decoració al menjador.
Ral Prompt, un cop al poder, va oficialitzar aquell jorn amb el nom de 'El dia de les Banyes'.
Però va errar-se: d'aquella manera, els instints no ho volien i van minvar les ganes. Prompte, Ral Prompt, va ser engegat d'una coça al camí ral i...bon vent!
I és que passava. I tothom s'hi apuntava. Aleshores esdevenia costum o digues-li tradició o bateja-ho com a ‘event’ fent un préstec lingüístic'. Costava posar-s'hi d'acord.
Aquell dia homes i dones s'abillaven amb gran cura, es guarnien amb les peces que els esqueien més, sumat a prèvies sessions de perruqueria, saló d'estètica, massatges californians o a la pedra o amb xocolata desfeta setanta per cent negra, que no fa granissa. La gent reposava uns dies abans, per reunir forces, concentració per a la il•lusió anual. Molts havien fet meditació per foragitar una consciència tustaire, fruit del malparidisme del mal periodisme que ho titllava d'escandalós, en altres terres. Per tant, aquella festivitat periòdica no comptava amb medis de propaganda o difusió...que ni calien. L'energia i els desitjos se'n reien d'aquests procediments.
I és que s'esperava la data sense data amb expectació. I s'esdevenia quan aquell consens intens en demanava la materialització.
Sense reserva prèvia, aquella nit els restaurants anaven de gom a gom. Sopars a dojo. Grups d'amics i amigues gaudint de bons tiberis que potenciaven l'alegria, cada vegada més en alça. Aquesta era la primera part.
A continuació s'anava a clubs, discoteques o sales nocturnes. Sense dir-ho, s'havien pactat horaris que ho quadraven tot.
I així cadascú trobava, per sorpresa -sempre molt autèntica- el company/a o cònjuge del millor amic o amiga que coincidia no formar part de la colla farandulaire aquell vespre, embolicat amb una altra persona, fos a l'entrada de l'establiment, a dins o al pàrquing, gaudint megalibidinosament.
Es comprovava uns moments que fos cert. S'experimentaven emocions i es marxava. Calia deixar-los acabar.
Comunicar-ho o no a l’amistat cornuda requeria tot un art i un domini d’impulsos. Aquí era quan enfortien el cervell…a mida que unes banyes retortes i revingudes anaven creixent a les testes, perquè tots estaven igual.
Quan aquelles protuberàncies havien crescut, les serraven i esdevenien decoració al menjador.
Ral Prompt, un cop al poder, va oficialitzar aquell jorn amb el nom de 'El dia de les Banyes'.
Però va errar-se: d'aquella manera, els instints no ho volien i van minvar les ganes. Prompte, Ral Prompt, va ser engegat d'una coça al camí ral i...bon vent!
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436094 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com